New Delhi

No para de ploure i la pluja tenyeix els carrers de New Delhi de vermell i marro. L'argila que hi ha sota el paviment sembla voler alliberar-se de l'asfalt i del ciment que li han imposat i busca qualsevol escletxa o forat per tornar a sortir a la superfície, respirar, i, amb l'ajuda de l'aigua, inundar els carrers de rius granats. La ciutat es vol tornar a convertir en terra i selva.

Caminar, passejar, per una ciutat India acostuma a ser difícil, una activitat perillosa i esgotadora. S'ha d'anar en compte i elegir be el passos entre camins trencats o sense fer. Les voreres anivellades del tot o plenament acabades no son una necessitat a India. Els carrers Indi son sovint trocos d'asfalt apedaçat, vacil·lants, plens de sots, entre munts de pols i brutícia. Per la nit perden la seva funció de via preferencial pels vianants i es converteixen en immensos dormitoris al aire lliure per milers d'indigents. La merda que s'aboca als carrers te tendència a quedar-se allà eternament (encara que a Delhi hi ha poques vaques comparat amb Mumbai, Jaipur o Agra, una ciutat infame). Es freqüent veure com s'ha acabat una obra i els obrers han marxat deixant munts de sorra i grava al bell mig de la carretera.

Delhi esta en obres i no acaba de quedar massa clar a primer cop d'ull si estant construint o demolint la ciutat. Un exercit d'obrers i treballadors vingut de tots els racons del país, Tamils, Bengalis, Biharis, Assamesos, descalços, vestits amb sarongs, dhotis o lunguis (segons la zona de provinença) es balanceja sobre andamis de bambu o s'afana a fer grava a cops de martell. Si parlem de Delhi parlem d'una ciutat que ja s'ha reinventat a si mateixa mitja dotzena de vegades com a mínim, Delhi en realitat es 8 ciutats a la vegada, 8 versions diferents que es superposicionen o conviuen, algunes ja desaparegudes o ja casi inexistents, pinzellades del que van ser fa molt de temps, 8 ciutats sota un mateix nom. A India l'idea de reencarnació es molt rellevant en la vida i creences dels Hindus, i Delhi es una ciutat especialitzada en la materia. La propera versio de la ciutat s'esta cuinant i quan la visitem es troba en la terra de ningú que caracteritza moltes altres ciutats índies, tot esta fet a mitges, res sembla estar acabat, cap carrer, tot esta a mig camí de ser o deixar de ser.

El Delhi actual es divideix en dos parts clarament diferenciades, Old i New Delhi, dos mons que conviuen sense tocar-se, amb una frontera clara, Connaught Place (que per variar es víctima d'unes obres eternes i demencials), la transició en forma de placa porticada que els anglesos van idear per separar la vella ciutat musulmana farcida de baazars i mesquites i formada per un laberint de petits carrerons estrets i atapeïts, de New Delhi, la ciutat d'amples avingudes i boulevars arbrats construïda al 1911 per ser la darrera capital del British Raj (abans la capital era Calcutta). L'estetica i l'aspecte de Delhi es molt diferent al de qualsevol altre capital asiàtica en el sentit que no te edificis alts o gratacels. Es ample, extensa i plana, pocs edificis s'eleven per damunt dels 10 o 20 metres.

La part nova (nova vol dir que va néixer a finals dels segle XIX i que ha sigut ampliada pels anglesos (1911-1947) i pels successius governs indis independents fins a dia d'avui. Old Delhi no pot créixer i te un límits molt marcats pel Red Fort i pel riu), podria dividir-se, al seu torn, en dues ciutats mes amb dos tipus de residents. La classe mitja-alta India ocupa les cases que van deixar els anglesos mentre una autentica marea humana acampa a la intempèrie a les aceres, i dorm, defeca, es renta i cuina sobre elles. Dotzenes de nens bruts i esquelètics es llencen sobre els cotxes i rickshaws quan el semàfor es posa vermell per vendre quincalla o pidolar. Carrers i carrers coberts de cabanyes de cartró i chaboles fetes de plàstic i ferralla. Es la ciutat dels que no tenen res i fugen del camp en busca d'oportunitats a la ciutat.

La part vella, Old Delhi, es un bazaar inmens que s'exten caoticament al voltant de la Jama Masjid (la mesquita dels divendres), la mes gran d'India. Estem en Ple Ramadan i la pregaria del vespre es esperada amb ilusio pels musulmans de la ciutat, un cop s'acabi, el sol s'haura post del tot i els fidels podran trencar el dejuni. Les botigues i paradetes son capses estretes totalment obertes al carrer i posades costat a costat, sense separació aparent entre elles. Clavegueres obertes en forma de canalitzacions rudimentàries als costats de les botigues recuperen i evacuen (ves a saber a on) l'aigua putrefacta i els residus que venen dels drenatges que circulen per sota o entre les paradetes. Els fidels que surten de la mesquita inunden els carrers de túniques blanques i s'obren camí a empentes cap els llocs de menjar. Si no fos per l'enlluernament elèctric, els anuncis i les botigues que venen telèfons mòbils podries creure que hem tornat 200 anys enrrere. Alguns carrers no estan ni asfaltats i no es estrany veure carros amb mules.

Delhi pateix el problema típic i bàsic que pateixen totes les ciutats del tercer mon amb un creixement demogràfic tan elevat i descontrolat (El nombre d'habitants s'ha multiplicat per 4 en 30 anys, de 4M a mes de 15M): Les infrastructures no poden modernitzar-se i créixer al mateix ritme que ho fa la poblacio i es troben a la vora de la saturació, amb nivells de desgast molt elevats. A Delhi son freqüents els talls d'aigua i electricitat. Planificar, dissenyar, construir i posar en marxa una central elèctrica o una depuradora pot portar mesos o anys de feina, un monso insuficient al Punjab o a Uttar Praddesh pot crear sequeres que envien cap a la ciutat d'una tacada 80000 o 90000 camperols empobrits, endeutats i desesperats. La ciutat creix i s'adapta als temps moderns pero no pot fer-ho rapidament (cal afegir ademes alts nivells de corrupció que endarrereixen qualsevol obra per petita que sigui). Atrapats en aquest cercle, difícil de trencar si no s'atura el creixement de població, es impossible que la ciutat pugui oferir un nivell i una qualitat de vida mitja decent per la majoria dels seus habitants. Ni els mes rics poden escapar els embusos demencials que saturen les arteries principals. El trafic infernal es l'efecte democratitzador de les grans ciutats asiàtiques.

Pots trobar exemples de la saturació de les infrastructures a qualsevol racó de la ciutat. Delhi te una xarxa de metro moderna i extensa (construïda al 2002), però es víctima del seu propi èxit i d'un sistema de venta de tiquets kafkià i absurd. El metro es va fer nou i ja no s'hi cap, fan falta noves línies per poder arribar al sud de la ciutat, que esta virtualment incomunicat si no es en transport privat. Delhi te un aeroport modern, ample i eficient, però les carreters que t'hi porten nomes tenen un carril en cada sentit i estan mal asfaltades. Delhi te grans universitats publiques amb un nivell educatiu mes o menys decent, però els seus campus estan a punt de rebentar. No cal ni parlar de l'estacio de trens, acabada de sortir d'una novela de Kipling o Naipaul. Una autentica marea humana col·lapsa les andanes i els atestats vagons de preus populars. A India hi ha molta gent, massa gent, a India pots arribar a temer desapareixer per sempre mes en mig de la massa, de la gentada.

La nova reencarnacio de Delhi s'esta gestant i construint en aquests moments, i, sens dubte, es la mes important de totes. Haura de ser la primera que marqui un pas clar i definit cap a una ciutat millor que comporti una vida millor pels qui l'habiten. Els Indis han d'entendre que les chaboles no poden ser el paisatge recurrent del secle XXI. Capacitat per reinventar-se i ressorgir no li falten i ho ha demostrat de sobres en el passat, fa mes de mil anys que es dedica a resucitar, a barrejar el nou amb l'antic. Tal i com va dir Nehru una vegada, Delhi is the symbol of old and new India, even the stones here whisper to our hears of the ages of long ago and the air we breath is full of the dust and fragances of the past, as also the fresh and piercing winds of the present. Val a dir que quan Nehru vivia (va morir al 67) l'aire de la ciutat estava una mica mes net...

Spiti, els himalayas d'India

we aim for clear skyes

El Rothang

Pile of death bodies, o frozen bodies o death frozen bodies. La traducció a l'angles de la paraula Rothang no acaba d'estar massa clara i genera una mica de desacord entre el que diu el nostre conductor i el que posa a la guia de la India de LP. Sigui quina sigui la forma correcte, el Rothang Pass (3960m) fa honor al seu nom mortífer. Exigeix respecte i se'l mereix. No es, ni de llarg, el pas de muntanya mes elevat en aquesta regió dels himalayas, però la seva alçada pot ser molt enganyosa, es un dels collats mes perillosos del mon.

Fa dies que no para de ploure a Manali, l'antiga mecca hippy dels 60 i 70 reconvertida en centre excurcionista i en punt neuràlgic del deplorable turisme israelià post-servei militar (algun dia parlarem d'aquesta chusma desquiciada i analfabeta), i pluja a Manali vol dir pluja al Rothang. Males noticies. El monsó ha fet estralls a la regió i la pluja satura de fang la ja de per si precària, i per moments inexistent, carretera. Les esllavissades amenacen d'endur-se els vehicles barranc avall. Quan para de ploure els núvols blancs engoleixen la muntanya i es desllicen amb perfídia coll avall, enduent-se els colors amb ells i reduint la visibilitat a menys de 5m. Un camió d'Indian Oil mig enterrat per les pedres i el fang es el darrer obstacle que ens separa de la cima i de l'inici de 5 dies fabulosos explorant una de les regions mes remotes, desolades i solitàries del mon: Spiti Valley. estem a escassos 500m d'endinsar-nos en la bellesa àrida i brutal dels Himalayas indis. 4 o 5 hores d'espera mes tard, l'exercit indi fa acte de presencia (quina gent mes xusca i cutre, el dia que els xinesos es decideixin a envahir pel nord, estaran a Delhi abans de l'hora de berenar...) i aparta el camió amb una excavadora. El conductor del nostre jeep, un autentic crack i un geni al volant, posa la primera, accelera i condueix com un angel lliscant pel fang per atacar la darrera corba i treure el cotxe dels núvols i coronar l'infame Rothang d'una maleïda vegada.

Pocs llocs d'Asia deuen marcar de forma tan clara un canvi tant contrastat de clima i d'escenari. A una banda de la muntanya, la vall verda i boscosa de Manali, farcida de cascades, vegetació i animals. A l'altre, el paisatge llunar de Spiti, un mon de muntanyes gegants marrons i grises, una zona desolada, estèril, rocosa, esquitxada de petites cases i masos tibetans de fang i fusta pintats de blanc i de lamaseries solitàries i oblidades. Un mon que brilla sota el cel mes blau que hom pugui contemplar. Taques de vegetació i petits camps de cultiu escampats aquí i allà ens recorden que la natura s'acaba obrint camí als llocs mes impensables.

L'apogeu de tota aquesta bellesa, el climax, es troba al monestir de Dankhar, lloc on s'ajunten les valls de Spiti i Pin, que porten els noms dels respectius rius que les van crear. Els dos rius, platejats i salvatges, es fonen en un de sol envoltats d'escarpades muntanyes coronades per neus eternes i glaceres grises. La lamaseria de Dankhar (en un estat una mica chungo) fa mes de 1000 anys que es el punt d'observacio mes adequat per aquest espectacle colpidor. Penjat a la paret d'una de les muntanyes, ofereix les millors vistes de la regió.

A pocs kilòmetres del monestir, el llac de Dankhar (5000m) es testimoni d'una escena lamentable. Dos catalans i una vasca criden com nenes histèriques al cabusar-se a les aigues gelades del llac. Un turista no identificat que ha decidit despilotar-se alegrement per prendre el sol a la vora de l'aigua, s'ho mira amb cara d'idiota. No durem ni mig minut a dintre l'aigua, però ens hem banyat a 5000m. El bany tampoc ens ha anat malament ja que a Spiti l'electricitat i l'aigua calenta brillen per la seva absència i en el moment de llençar-nos a l'aigua fa 4 dies que no ens dutxem. Nets, polits i congelats, emprenem el cami de tornada a Tabo. El conductor ens mira com si fóssim imbecils quan apareixem ben chops pel camí. 3 idiotes que no es dutxen perquè fa fred però es banyen en un llac... Com que no parla una paraula d'angles passa de qüestionar la nostra lògica absurda i accepta les nostres limitacions.

De poble en poble (de Manali a Kaza, de Kaza a Kibber, de Kibber a Tabo, de Dankhar a Mudh, de Kaza a Manali) esgotem els 5 dies previstos per l'excursio i ens quedem amb ganes de mes. Aquest periple pels Himalayas s'ha convertit en un dels moments àlgids d'aquest viatge, un trajecte memorable, un viatge dins del viatge mateix. 5 dies de camí per acabar tornant al punt de partida, Manali, 10 mesos a la carretera per acabar tornant a casa. Viatjar es una manera mes creativa, il·luminada i parabolica per acabar tornant al lloc del que vam partir. El cor s'encogeix una mica en aquest escenari de muntanyes magnific nomes de pensar que ja gairebé be no ens queda res, en 6 setmanes s'haura acabat. Amb el front enganxat als vidres del cotxe nomes podem somiar en el dia en que tornarem a veure els Himalayas de nou. Anem cami de Delhi.

Amritsar

Peregrinar al temple daurat d'Amritsar, es, per un Sij, l'equivalent a anar a la Mecca per un musulmà o a Varanasi (Benares) per un Hindú, acomplir a l'hora un somni i un deure sagrat. El Sijisme (o Sikhisme) passa per ser una de les religions mes obertes i tolerants del mon, i permet l'entrada als seus recintes sagrats a tothom amb la condició que hom es tapi el cap amb un mocador, deixi les sabates a l'entrada i s'avingui a rentar-se els peus en un tanc d'aigua repugnant en el que no deu ser massa difícil contagiar-se el tifus o el colera.

Un cop acomplertes aquestes prerogatives, es pot passejar lliurement pel recinte, fins i tot en hores de pregaria. El temple cubicular i folrat de plaques daurades, s'alça al bell mig d'un estanc artificial delimitat per unes columnates blanques d'inspiracio àrab. Qualsevol tipus d'aigua que es consideri sagrada a India, ja sigui un riu, un llac o un estany, ha d'estar bruta i contaminada per forca, a pesar de que sol ser considerada sagrada pel fet de tenir qualitats purificadores. L'aigua que rodeja el Golden temple no pot ser menys, i, a pesar d'estar molt mes neta que la de qualsevol riu del país, no acaba d'invitar al bany precisament. Es entendridor veure com dotzenes de pares i mares Sij, desafien les estadístiques esfereïdores de mortalitat infantil del país per donar glopades d'aigua sagrada als seus fills, per tal de beneir-los i, a l'hora, provocar unes diarrees diabòliques als pobres infants.

Caminant sempre en el sentit de les agulles d'un rellotge, milers de peregrins rodegen el temple i fan cua per creuar la passarel·la que porta a l'interior del recinte daurat, mentre les mateixes pregaries es repeteixen una i altre vegada per uns altaveus, aconseguint un efecte hipnòtic molt relaxant. La pau i tranquilitat que es respira dins del temple contrasta amb el caos descontrolat de la ciutat d'Amritsar, on un embús de transit de proporcions bíbliques que ja deu fer 20 o 30 anys que dura, posa a prova els nervis del vianant estranger, sotmesos a un serie inacabable de bocinades, crits i empentes. Entrar al temple es evadir-se de tot i endinsar-se en un mon místic, revestit de santedat. Es un dels llocs mes sagrats d'India i aquesta condició no sempre ha sigut respectada en un país que s'enorgulleix de respectar tot el que sigui diví. Al 1984, un grup de radicals Sij armats es fa fer fort al temple per exigir la creació del Kalistan, un estat propi pels Sij (un dels pobles mes perjudicats pel partition de 1947, Lahore, la seva segona ciutat santa, va caure de manera arbitraria i absurda del canto de Pakistan). L'Indira Gandhi, filla de Nerhu, el pare de la patria, i presidenta en aquell moment, no va dubtar ni un segon en enviar l'exercit a fotre trets pel recinte per desallotjar els terroristes Sij. Poc mesos desprès va morir assesinada a mans d'un dels seus guarda espatlles que era originari d'Amritsar. No es fan bromes amb els Sijs, uns tius als que la seva religio demana que vagin pel mon amb una espasa o daga lligada a la cintura. Viatjar amb un profe d'historia que ho sap tot ajuda a regalar-se amb tota classe d'anecdotes pedants.

India

La India es l'unic país del mon en el que, quan plou, enlloc de refugiar-se, la gent surt al carrer a jugar i esquitxar-se sota la pluja. Va passar a Jodhpur. Un tro ensordidor va trencar la tarda i va donar pas a un diluvi bíblic que va negar els carrers en pocs minuts. Al caure les primeres gotes els terrats de les cases i els estrets carrerons de la ciutat blava i envellida es van omplir de nens, homes i dones que, amb l'antic Fort Mughal de rerefons, es deixaven mullar per les aigües del monsó com si caigues mana del cel. 30 minuts de joia descontrolada i espontània. Alegria de veure ploure. Un petit detall que ajuda a definir un país inabastable, complicat, e i meravellós.

Amb les pluges monsòniques hem arribat a India i amb elles haurem de marxar. Quan els vents de l'Indic s'enduguin les darreres tormentes tropicals haurem tornat a casa.

L'India es una experiència esgotadora, un país amb un excés de població demencial i descontrolat* (l'any que ve superaran a Xina) en el que caminar pels carrers atestats de gent pot arribar a convertir-se en una autentica odissea. Un pais que sorprèn a cada cantonada, ja sigui pel bo o pel dolent, sense pietat, amb una cruesa que pot arribar a ser intolerable, on els instants màgics deixen una marca imborrable que s'eleva per damunt de la pobresa, la inmundicia i les olors que saturen cada racó del subcontinent. Un país on tot estat portat a l'extrem i que sorprèn amb tota classe de detalls i anècdotes.


L'India es un home amb la cama amputada que utilitza la seva pròtesis com a coixí per dormir en un carrer de Mumbai. l'India es un Sij amb turbant, daga i ulleres de sol conduint una royal enfield de 350cc pels carrers d'Amritsar. L'India es un paralític que s'arrosega pel vagons del Mumbay-Jaipur express i fa petons als peus dels passatgers. India es una senyora que fa galetes amb cagades seques de vaques per encendre un foc. India es menjar samosas i pakoras per 5 rupees en un bazaar d'Old Delhi. India es un escultor que cisella una estàtua de marbre blanc de Shiva a les afores d'Udaipur. India es seure a la porta del vago del Jaisalmer express i veure com cau la nit sobre el paisatge desèrtic de Rajastan mentre el vent omple el compartiment de sorra. India es que l'autobus Manali-Delhi pari davant d'un temple dedicat a Hanuman al bell mig de no res perquè el conductor i el seu ajudant es facin beneir pel braman abans de seguir cami. India es un partit de cricket improvisat al Maidan Oval de Churchgate a Mumbai. India son 300m de musulmans i la seva crida per la pregaria del vespre que omple la tarda de cants hipnòtics i meravellosos. India es Bhrama, Vishnu i Shiva. India son les seves estacions de tren, caòtiques, demencials, un calidoscopi que concentra ell país sencer. India es gent, gent i mes gent, por de ser engullit per la massa i no sortir mai mes. India son temples budistes perduts en muntanyes de mes de 5000m als Himalayas. India es decadència colonial i tecnologia punta. India es Bollywood al carrer, comedia i drama cada dia. India son mil imatges impossibles de fotografiar i oblidar. India es saturar-se d'olors, colors e impressions i no poder entendre res. India es un país al que tornar una i mil vegades i per veure com ha canviat tot i no ha canviat res. India es bellesa. El pais del nens de la mitja nit on tot es possible, el que vulguis ser o pots ser**. India es jugar a cara o creu, o t'enamora o no hi tornaràs mai mes. A nosaltres ens poden comptar del canto dels que saben que podrien omplir un pasaports nomes amb visats d'aquest país.

Endavant amb la cronica: Ho de India

* El govern Indi dels 70, va tenir la genial idea d'oferir transitors gratuits a tots els homes que es fessin la vasectomia voluntariament. Al 75 eran 600m, ara son gairebe 1200m... Als indis no els hi agrada massa escoltar la radio...
** Midnight's Children - Salman Rusdhie --- lectura obligada per anar a India per pimer cop