Calcutta (Kolkata)

El tirador de rickshaw* passa per davant nostre esbufegant, maniobrant la carrossa àgilment entre els taxis, busos, i cotxes que col·lapsen Park Street. Vestit amb parracs, descalç, esquelètic, brut i envellit prematurament**, es una bestia de carrega mes degradant que degradada, un mes entre els molts altres anacronismes absurds de Calcutta. A qualsevol altre lloc del mon, la visió d'aquest home acabat i embrutit seria intolerable, ofensiva, impròpia del secle XXI, però als carrers de l'antiga capital del Raj no desentona gens, forma part del paisatge, la seva presencia es natural, es dona per descomptat, i els habitants de Kolkata semblen gaudir d'aquest forma de transport infame. Dones enormes i grasses que necessiten metres i metres de tela per aconseguir saris que les tapin senceres els hi rategen fins a la ultima rupia i acomoden pesos impossibles al seient. Nens nets i polits, vestís amb els uniformes blancs i blaus de les escoles anglicanes de Chowringee agafen cada mati el mateix rickshaw per anar a classe. Es una manera de crear feina en una ciutat molt castigada per l'atur, comenten, a la defensiva, els Indis si els hi preguntes. A Mumbai i a Delhi també hi ha molts aturats i no veuràs ni un sol rickshaw humà, tots van amb motor o amb pedals.

Els rickshaws empesos per homes no desentonen a Calcutta per una raó molt senzilla, no sembla que estiguem al secle XXI. Kolkata va ser una vegada la perla del British Raj, la capital de la East Indies Company, la ciutat colonial per exelencia, el Londres de l'est. 63 anys desprès de la marxa dels britànics, Els Indis, amb l'ajuda d'incomptables monsons, han fet tot el que han pogut per espatllar aquest legat. Calcutta es la confirmació, l'exemple definitiu d'una idea que ronda pel cap en el moment mateix en que poses els peus a una ciutat india. Aquesta idea es basa en un punt clau, en la India independent (això es, del 15 d'agost de 1947 fins a dia d'avui) no s'ha construït un sol edifici maco, ni un sol edifici que sigui adequat pel clima ferotge i monsònic del subcontinent, tot el que s'ha fet es lleig, poc practic e inadequat, autentiques monstruositats que nomes poden generar patiment i molèsties als seus inquilins. El que s'ha construït s'ha quedat a mig camí, a terra de ningú, no s'ha seguit cap estil tradicional i no s'ha aconseguit imitar be cap estil internacional. Les monstruoses capses de ciment tacades per l'humitat del monsó que s'han construït en els últims anys, intruses deteriorades i empobrides, invasores, entre les relíquies colonials angleses deteriorades pel pas dels anys i de les pluges, transmeten un missatge evident: la caiguda esfereïdora dels estandars i les expectatives de la gent, l'exclusio de la recerca de la bellesa com a objectiu vital de l'home. La falta de planificacio i l'arquitectura deficient son un problema gravíssim en climes tropicals com aquest, no nomes per la falta de bellesa, sinó per com afecta i dificulta el dia a dia de la gent, per com es converteix en una barrera física pels seus habitants. A cap altre lloc com a Calcutta es tan dolorós i evident aquest fet. La bellesa es necesaria perquè inspira a la gent, transmet la idea elevada d'un mon millor, amb mes possibilitats. En llocs com Calcutta, un entorn tan degradat i carent de bellesa nomes pot transmetre a la gent una idea molt baixa de les possibilitats i necessitats de l'esser huma, nomes pot conduir a conformar-se. La bellesa es un ideal que transmet ganes d'anar mes enllà, que demostra de que es capaç en realitat l'home, la bellesa es l'idea d'un mon de possibilitats. Aquells que diuen que preocupar-se per la bellesa abans de solucionar la pobresa es superficial i frívol, no han entès res, les dues coses van juntes i son inseparables, no contradictories.

Calcutta, amb la seva brutícia i superpoblació, amb la seva pobresa i amb l'esgotament que genera en els que la visiten, conte tots els ingredients tradicionals que s'han de barrejar per cuinar la tragèdia diària de les ciutats índies. L'asfalt i les aceres trencades o a mig construir, el fum gris i pudent de la gasolina i querosè que cremen els autobusos i cotxes mes atrotinats que hagi vist mai (no he anat a Cuba) , el sol assassi que castiga des de primera hora, la merda i la pols pels carrers, la gent defecant per tot arreu, el sorrol incessant i estrident de mil i una bocines, son part essencials del caos i et poden portar al limit de l'esgotament. Calcutta es, sens dubte, una ciutat difícil. El viatger necessitat trobar espais per aillar-se i separar-se de tot (cafeteries o restaurants cars, tancar-se a l'habitacio de l'hotel). Però no hem d'oblidar mai que estem a India, i entre tota aquesta ronya, misèria i decadència la bellesa de la gent sempre troba una manera de lluir, d'encisar-te. Un dels secrets d'India es l' exces de vida que genera, la gracia i bellesa úniques de la gent que col·lapsa els seus carrers. Amb una mica de paciència, Calcutta es pot convertir en un espectacle fascinant.

Desprès de mes de dos mesos, estem preparats per poder separar el gra de la palla i gaudir de la ciutat India per excelencia. Trobem un bar que fa cafè bo i te sofàs per agafar forces pel mati. Tenim una habitació amb tele i AC per relaxar-nos per la nit. Sembla una tonteria però detalls petits ajuden a poder sobreviure llocs com aquest. Anem curts de temps i em pres una bona decisió. Visitarem la ciutat intensament i com s'ha de fer, caminant sense parar. De Ghat en Ghat (a India un ghat es una escalinata de pedra amb una plataforma que s'endinsa en un riu o llac), de mercat en mercat i a través del cor colonial de la ciutat. A Mullick Ghat (o Armenia Ghat), el mercat de les flors situat entre les ruïnes dels antics magatzems anglesos on es custodiava l'opi que s'enviava a Hong Kong (la fortuna de l'imperi es fa construir d'aquesta manera, venent droga als xinos), els floristes preparen garlandes taronges i les venen entre crits i empentes. Muntanyes de flors s'acumulen per tot arreu i els venedors pujen a sobre dels sacs de lona per poder cridar mes. El tren circula just a la vora i els vagons de la classe popular passen atestats de gent davant nostre. El Howrah bridge custodia tota l'escena. Un exercit de coolies, portadors i venedors ambulants creua el pont vint vegades al dia carregant sacs i caixes al cap. Una mica mes amunt, als voltants de Kumakuli Ghat, escultors i artesans s'afanen a donar els darrers retocs a les estàtues de fang i guix que es submergiran al riu Hoogly un cop comenci el festival de Diwali a principis d'octubre. Al Maidan s'organitzen partits de cricket improvisats. Famílies senceres, homes abillats amb lunguis i dones vestides amb saris grocs o rojos, es cabusen al riu per fer les seves pregaries o rentar-se. Es impossible imaginar o concebre tanta vida en un espai tant reduït, pensar que tantes coses estan succeint al mateix moment. Calcutta es una bogeria pero val molt la pena i no es pot marxar d'india sense una visita.

* Rickshaw puller en angles, ves a saber com es tradueix correctament al catala.
** L'esperanca de vida en aquesta feina infrahumana apenes supera els 40 anys

Java

Son les 4.30 del mati i el camí que porta a la cresta del Kawah Ijen s'ha convertit en un fangar, rierols marrons baixen pendent avall i converteixen el sender en una pista de patinatge. Si un està en forma, es pot pujar en menys de 1h30, però desprès d'un any d'hedonisme, alimentació deficient i desquilibrada i cap tipus d'exercici físic, queda clar que em portarà com a mínim un parell d'hores ben bones fer el cim. Les més de 12h de moto fetes el dia abans per anar d'Ubud (Bali) a Ijen (Java) passen factura i no ajuden massa. Haver perdut la caputxa del impermeable a Xina i haver de fer tota la pujada en mig d'un diluvi amb el cap descobert es el càstig perfecte per tanta deixadesa, mala memòria i avarícia (podria haver comprat un de nou a qualsevol altre lloc). M'arrastro miserablement per la pendent, esbufegant, en un estat lamentable.

Els portadors de la mina de sofre que hi ha a la base del crater, a la vora del llac turquesa, amagada en un núvol de fum blanc, m'adelanten saltant de pedra en pedra. A l'espatlle carreguen cistelles de bambú farcides de troços enormes de sofre groc. Cada treballador carrega uns 60 o 70kilos (alguns animals arriben a portar-ne gairebé 90) per trajecte i fan com a mínim 3 o 4 viatges al dia (es una hora de la base del crater a la cresta, una altre hora de baixada al camp base i hora i mitja per tornar a la cresta). Es lleven a les 2 del mati i comencen a caminar a les 3 per poder aprofitar al màxim abans de que la calor i el vent converteixin el cràter en un infern de fumelores i núvols tòxics que fan pudor a ou podrit i cremen l' esòfag al respirar.

Com estem a Indonèsia sobra dir que tots, absolutament tots els treballadors fumen Kretecs com condemnats, sense parar, amb la burilla de la cigarreta que s'acaba, encenen una de nova. No em vull ni imaginar l'esperança de vida d'aquesta gent. L'esforç que han de fer es colossal, titànic, i es obvi que no deu estar massa ben pagat. Son uns docents tius en total, alguns sorprenement joves i d'altres extranyament vells. Com a única protecció contra el fum tòxic porten bufandes de quadres fetes de coto lligades com una màscara al voltant de la cara. Estan de bon humor i per guanyar unes rupias extres s'afanen a fer-te de guia (cosa forca inútil, només hi ha un camí, ben senyalitza't i cap d'ells parla anglès) o t'intent vendre un troç de sofre (qui deu voler una pedra de mig kilo que apesta a mes no poder?). Un amic em va avisar que portes un paquet de tabac per anar repartint a mida que em trobes amb portejadors, i la veritat es que ho agraeixen molt. Encara que la conversa es impossible, a partir del moment en que trec el paquet canvia la manera en la que em miren i es paren a intentar fer peta la xerrada (nomes entenc la pregunta where are you from).

Baixar fins a la base del crater des de la cresta es com baixar fins a les portes de l'infern. El fum no et deixa veure res i et crema per dins a cada glopada d'aire. La calor es brutal i el plàstic de l'impermeable s'enganxa a la pell. Costa veure el camí i fa una certa por patinar i caure d'alt a baix. El silenci es sepulcral i nomes es trenca amb el xiuxiueig de les calderes i algun crit esporàdic dels treballadors. Abaix una dotzena de tius descamisats piquen i martellegen les roques grogues en mig d'un paisatge llunar surrealista. El llac invita a cabussar-se amb els seu blau impossible, però no acaba de ser una bona idea. A canvi del que em queda de paquet, l'engarregat s'avé a donar-me un tour accelerat per les instal·lacions. Es desilusiona una mica quan l'informo amb gestos que no estic massa interessat en comprar-li un kilo de sofre i carregar-lo muntanya amunt. La pudor es insoportable i em dono compte que al tossir i mocar-me queden restes negres al mocador (i no marxaran fins al cap de tres dies). Va sent hora de fotre el camp. Els francesos que s'han cagat com gallines a meitat de camí (junt amb mi son els únics turistes del dia) i no han volgut baixar fins al final, m'esperen a dalt per intentar apropiar-se de les meves fotos. Ni de conya. Al peu del volcà, l'estaciò on els treballadors pesen les carregues i reben els xecs per la feina feta sembla un bazaar. El mètode de pesatge es una mica paleolític i acordar el pes final es un tira i arronsa tediós entre mig d'acusacions repetitives (la balança esta trucada, has posat pedres al cistell per incrementar el pes). Agafo la moto i poso punt i final al Ijen. Es hora de tornar a India.

Flores

Flores te l'aspecte i l'aparença del que es, una frontera, la penúltima illa abans d'Australia, el territori que fa de transicio entre Asia i Oceania (Per Flores passa la Wallace line, la línia que marca la divisòria entre la flora i fauna asiàtica i l'australiana), alla on Malays i Melanesis es barregen entre volcans, selves, camps d'arros, esglésies catòliques (era colònia portuguesa) i manglars. Nens negres com el carbó amb el cabell arrissat (els melanesis) juguen a la vora de la carretera entre plantacions de plàtans i palmeres balancejants farcides de cocos. Una illa que esta dividida per dos paisatges ben diferenciats, es meitat savanaha australiana i meitat selva asiàtica. Tot emmarcat en un rerefons de volcans enormes de cons perfectes i estilitzats.

L'aeroport de Labuan Bajo (a la part oest de l'illa) contribueix a ajudar a transmetre la sensacio de final de la línia, d'haver arribat al final de tot. Minuts desprès d'haver sobrevolat els volcans i les platges buides de Lombok i Sumbawa, l'avioneta de TransNussa es posa amb poca gracia i un estil una mica dubtos, sobre la pista de Labuan, un clar obert al mig de la selva asfaltat de manera erratica, i enfila cap a la terminal, una barraca de ciment amb sostre de zinc. Els quatre treballadors que vagaregen per la pista fumant un kretec (tabac indonesi condimenta amb clau) darrera l'altre, no semblen tenir masses ganes de descarregar les maletes i apropar l'escala a l'avio. L'hostessa ens somriu i sembla estar molt contenta d'haver sobreviscut a un aterratge mes* i viure per veure un nou dia.

Fujo de l'avio rapidament i a partir d'aquest punt, el trajecte el faré en moto, i quin trajecte que m'espera. La Trans-Flores Highway (creua l'illa d'oest a est) no en te res d'autopista. Aquest nom tant altisonant nomes pot ser obra d'un dement. All llarg de gairebé 700km serpenteja entre les crestes volcàniques i les muntanyes que formen la columna vertebral de l'illa, redefinint l'art de traçar corbes impossibles i presentant diverses i fermes candidatures a sot de l'any (i es alguns dels sots en els que vaig ficar la moto tenien el tamany de craters lunars i t'hi podies perdre i tot). La carretera te la peculiar característica de no oferir ni un sol tram pla o ni una sola recta, tot es girar, pujar i baixar, esquerra i dreta. L'objectiu es arribar fins al Kelimutu, un volcà impressionant i poc conegut, coronat per dos craters bessons emplenats per dos llacs, un blau turquesa i l'altre verd. El color de l'aigua dels llacs es tant dens que sembla pintura acrílica.

Desprès de 4 dies en moto per paisatges que et deixen amb la mandíbula desencaixada, l'ascencio al Kelimutu es la guinda del pastis, el premi al final del camí. De matinada, quan els primers rajos de sol s'afanen a cremar la boira matutina i es preparen per encendre l'espectacle dels llacs del volcà, la moto s'arrastra ranquejant per una carretereta infame i travessa camps d'arros luminescents per elevar-se per damunt de l'horitzo, endinsar-se en un bosc alpí i morir a les faldes desolades del crater. Ha dit prou i a partir d'aquest punt millor no forçar i caminar el kilòmetre que queda per arribar a la part mes elevada de la cresta i gaudir de l'espectacle, un dels millors que Indonèsia pot oferir i això es dir molt tractant-se d'Indonesia. El volcà es per mi sol ja que als pocs minuts d'haver arribat, marxen els dos únics turistes que hi havia i el silenci s'apodera de tot. A Flores, mes que a cap altre lloc, es pot sentir la crida d'Indonesia, la promesa que es compleix.

*totes les aerolinies d'indonesia menys una, Garuda, estan a la llista negra de la UE... i la veritat es que fan una mica de por...

Bali

Bali no es la classe d'illa tropical paradisíaca, simplista i avorrida, que molts observadors desinformats tendeixen a considerar com a tal. Mes aviat es un lloc d'una complexitat i polaritat extraordinaries, una illa plena de misteris que s'alsa molt per sobre d'altres illes massificades pel turisme, gracies a una cultura i religió úniques i diferents de qualsevol altre cosa que et puguis trobar per Àsia. Jo era el primer en cometre aquest error i m'havia fet una idea totalment equivocada que gairebé em porta al punt de no anar-hi.

Els Balinesos son un poble molt espiritual i devot (practiquen un Hinduisme molt particular amb clara herència animista) i la seva vida transcorre diàriament al llarg d'una linea fina i difusa que separa el diví del diabòlic, en un esforç constant e inesgotable, basat en ofrenes, pregaries i processons, per calmar els mals esperits i aconseguir el favor dels Deus. A Bali la religió es viu intensament i per moments l'illa pot semblar una riuada de processons que s'entrecreuen i que sorgeixen de tots els racons, de o en camí a un temple.

L'enorme quantitat d'actes religiosos o activitats artístiques que es duen a terme pel carrer pot conduir a pensar que els Balinesos no foten ni brot i que no treballen gens. Aquest es precisament el secret de Bali, fins a l'arribada massiva del turisme no tenien massa a fer i havien de currar ben poc. L'illa es tan fèrtil que els cultius requereixen molt poca feina i atencions, i donen collites abundants i suficients amb el mínim manteniment possible, sense haver de fer res. Als Balinesos els hi queda molt de temps lliure per dedicar-lo a complicar encara mes la seva religió o a embellir les cases i temples amb escultures, relleus i pintures. Amb el turisme han de currar una mica mes (tampoc es maten) però busquen temps d'on sigui per mantenir les seves tradicions, tant es així que, a Bali, els restaurants, ademes dels tradicionals torns de mati i tarda tenen un torn extra per suplir el personal que esta enfrascat en activitats religioses (per alegria dels propietaris que solen ser expats europeus o yankis. Tot aixo m'ho va explicar el propietari d'una cafeteria a Ubud, quan tres dels seus cambrers i un cuiner no van apareixer).

A mida que un s'allunya dels centres turístics (Kuta, Sanur, Seminyak), s'entra en un mon de camps d'arros d'un verd exuberant, dividits per crestes recobertes d'una miríada palmeres per les que caminen Balinesos, vestits amb el barrat conic de palla tradicional, que fan volar estels per demanar als deus que la collita sigui bona (es una manera d'apropar la peticio al cel). Pels camins que transcorren entre els camps, noies de fines caderes embolcallades en sarongs brillants, caminen cap els temples i carreguen al cap enormes piràmides de fruita o elaborades cistelles farcides d'ofrenes. A la sortida del sol, o a mitja tarda, el terra dels carrers i els petits santuaris que hi ha a l'entrada dels comerços i les cases s'omplen de petites ofrenes exquisides, fetes de flors i aliments, i adornades amb una barreta d'encens fumejant, que les dones han anat deixant. Les que es posen sobre el paviment i les aceres son per aplacar els dimonis i els mals esperits que viuen al subsol i estan esperant la primera oportunitat per fotre el karma de la gent. Si trepitges una ofrena no passa res ja que es renoven constantment i al final del dia s'apilen en petites fogueres.

Per poder viure aquest costat de Bali, cal llogar una moto (el transport public a l'illa es indecent - perquè es casi inexistent- i lamentable - perquè es car i lent) i fugir dels resorts en direcció a l'interior. Qui vingui a l'illa per les platges s'equivoca, i si no es surt de la franja de sorra que separa l'aigua de les discoteques, es comet un error garrafal. Qualsevol, i dic be qualsevol, platja de Filipines, Tailandia o de la resta d´Indonesia (en especial de Lombok, l'illa veïna) es mil vegades millor que les platges estrella de Bali (a saber, Kuta, Dreamland, Lovina, Sanur, Nusa Dua). Si voleu platges aneu a les Gili.

Ademes de l'arros i els temples, el Bali que no veuen els turistes de platja es selva, rius, cascades i plantacions de cafè i plàtans. L'illa esta massa urbanitzada i les villas i hotels guanyen terreny als cultius tradicionals, però la bellesa indiscutible de l´etorn i l'estil de construcció tradicional Balinès (que respecten la majoria d'hotels i villes, aquest es el seu atractiu), que es esteticament agradable i poc agressiu, fa que el conjunt segueixi sent molt atractiu. Tot i aixi, l'illa esta massificada pel turisme i afixo pot comportar problemes greus de difícil solució. L'impacte dels hotels i resorts afecta la bellesa del paisatge, però el mes greu i potencialment perillós es l'excessiva dependencia de l'economia de l'illa en el turisme (aquest sector representa el 50% del PIB de Bali i genera un percentatge encara mes gran de les feines). L'economia de l'illa no esta diversificada en absolut i aquesta dependència en una sola i única font d'ingres pot ser catastròfica quan passen imprevistos com les bombes de Kuta al 2002 i 2005 (va costar 5 anys recuperar els nivells de turisme pre 2002, però es va batre el record de visites al 2008). Pocs llocs del mon, i poca gent, s'ho jugaria tot a una sola carta com fan els Balinesos.

Indonesia

Indonèsia es terra de volcans i terra d'intercanvi. Les seves illes (mes de 17000) son una cruïlla, el lloc privilegiat per on passen, des de temps immemorials, les rutes comercials marítimes que uneixen India i Europa amb Xina. Una terra construïda en base al que arribava de fora, ja fos de manera voluntària o imposada. Pel mar van arribar les tres religions, Islam, Hinduisme, Cristianisme, que van definir les creences de la seva gent. Pel mar van arribar els Holandesos. Indonèsia es principi i final de la colonitzacio a Asia. Per les especies úniques i cobetjdes (pebre, clau, vainilla) que es cultivaven a les seves illes, portuguesos, espanyols, anglesos, francesos i holandesos es fan fer a la mar i van creuar el mon. Per Timor van marxar els portuguesos al 71, posant punt i final a mes de 500 anys de colònies europees al Sud Est.

Indonèsia es també una promesa. La promesa d'un gran viatge, d'una aventura. Indonèsia es la crida de la frontera, sentir la necessitat d'arribar fins al final de la linea, als confins del Sud-Est, allà on Asia s'acaba per donar pas a Oceania. Es una terra ancestral i primitiva, exòtica i seductora, recoberta de volcans imponents encara fumejants envoltats de selva, camps d'arros i platges solitàries i prístines. Un paisatge que et deixa amb la boca oberta i amb ganes de mes, de tornar una i mil vegades, d'obrir un negoci allà, comprar una casa en algun racó i no tornar mai mes.

Indonèsia es una crida que es impossible de resistir, una país que et sedueix de bones a primeres, nomes mirant el seu mapa. Ja sigui aferrat al manillar d'una moto a Flores, caminant entre Orang gutans per les selves de Sumatra o a la coberta escombrada pel vent d'un ferry que creua de matinada l'estret entre Java i Bali, la crida es audible de tots els racons d'aquest arxipèlag infinit e inabastable. Indonèsia es despertar-se amb el cant de les mesquites en una plantació de cafè a les faldes d'un volcà javanès i adormir-se amb el rumor de les onades o amb els sorrols impossibles de la selva en un bungalow a Lombok o a Bali. Indonèsia es somiar amb la propera vegada, deixar anar l' imaginació, abans i tot d'acabar el viatge que tens entre mans.

Endavant amb la crònica: Ho d'Indonesia.

Nota: Estic a Fort Cochi, Kerala, India, i l'internet de la ciutat es poc menys que primitiu. A falta de poder carregar les meves propies fotos, agafo les del Pere.

In transit

Els propers quatre post (sobre Indonesia) estan escrits en una cafeteria de laeroport de Kuala Lumpur, en una nit d'insomni que semblava no voler acabar-se mai, desprès d'haver perdut el vol de Denpasar i a l'espera d'agafar l'avio que m'havia de retornar a la India

Viatjar moltes vegades es això, estar parat en algun lloc de camí o en camí a algun altre lloc, estar però sense estar del tot, desitjant arribar. Es el que els anglesos defineixen com in transit. Ja sigui una estació de tren, d'autobusos o en un aeroport, els llocs on un esta in transit acostumen a ser especialment lletjos, edificis avorrits i anodins en el que regnen els llums de neó i el plàstic. Estar in transit pot arribar a desquiciar-te. Hores i hores d'espera, infernals, inacabables, perdudes, hores en les que el cervell es dispara amb mil i una ideas absurdes, repetitives, circulars i poc productives. Estar in transit es el peatge que s'ha de pagar per arribar a desti.

Mentre caminava per la terminal de matinada (i quan tens 12 hores la terminal te la pots patejar moltes vegades) vaig veure aquest panell electrònic que anunciava els vols pel mati següent. Davant meu el meu viatge resumit en 5 destins, 5 ciutats, 5 etapes fascinants reunides per atzar davant meu en el pitjor moment, quan estava en transit i no tenia res mes a fer que esperar i pensar.

Al veure el panell van sorgir de sobte tots els records del viatge i les ganes de tornar-lo a començar, de donar el que fos perquè no s'acabi. Amb aquest panell va néixer la nostàlgia, i la nostàlgia nomes pot existir quan una cosa canvia o s'acaba, no existeix quan hi ha continuïtat, i en aquest cas la proximitat del final del viatge trenca la constant i va fer-la sortir, i un cop ha sortit es difícil parar-la. La ultima etapa d'un viatge es la nostàlgia, i ataca quan estàs in transit.

Bangkok es on ens vam trobar amb el Jan i la Maria per comencar el nostre viatge a quatre l'1 de febrer.

Penang es una de les millors ciutats d'Asia, el final d'un mes per Sumatra que ens va ensenyar a viatjar, e inici de 15 dies per Malasia per gaudir i relaxar-se desprès de Birmania.

Tianjin es la porta de sortida de China, l´aeroport pel qual vaig escapar de Beijing per aterrar a India. L'escenari d'una fugida necesaria d'un país que casi acaba amb mi.

Saigon (Ho Chi Minh City) es Vietnam, l'arribada de l'Alicia i el principi de 20 dies inoblidables que van passar com una exhalació, de sud a nord del pais sense parar ni un instant.

Mumbai es a la vegada porta d'entrada a India i final d'aquest viatge. Una ciutat descomunal i excessiva que ens va veure donar els primers passos temorosos per India i que posara punt i final a 10 mesos irrepetibles.

Denpasar es Bali, principi i final de 20 dies fascinants passats tot sol per Indonesia, aferrat al manillar d'una moto conduint com un boig entre volcans, llacs, platges, selva i camps d'arros, de Java a Flores, en una lluita contra el cronometre, coleccionant bellesa i experiències.

Mentalment em vaig enfonsar davant d'aquest panell i gairebé no surto d'alla, atrapat in transit, recordant moments que ja no tornaran...però al final va sortir el sol, es va fer de dia a KL i van anunciar el meu vol. I vaig tornar a India, a Calcutta, i això ja es una altre historia.