15 etapes, 15 llocs imprescindibles

El nostre viatge abasta un continent, ens ha portat de la barrera gelada i poderosa que formen els Himalayas fins a les selves impenetrables de Sumatra. Dels carrers de Beijing a les illes desertes i paradisíaques de Palawan. Dels temples d'Angkor Wat als gratacels de Hong Kong, de la decrepita Rangoon a la fervorosa Mumbai. Al llarg de 311 dies i tantes altres nit, Asia s'ha desplegat davant nostre amb tota la seva bellesa, forca i diversitat. Quan vam marxar teniem un mapa farcit de noms mitics i seductors i un any per davant per explorar-los. Un viatge així no es prepara, s'improvisa, respon a impulsos i a les ganes d'anar encara una mica més lluny. Quan vam marxar Asia era una quimera, una fantasia, un somni que teníem... un any més tard es una realitat fascinant de selves, muntanyes, platges i ciutats embogides, un mon de monjos budistes, tuk tuks, tricycles i rickshaws, mesquites, temples i gratacels, trafic infernal, parades de menjar al carrer, pluges monsòniques, anècdotes i descobertes... I per sobre de tot Asia es ja un record, el somni d'una nit d'estiu molt llarga, un pedaç de memòria que viatja sempre amb nosaltres, l'enyorança d'un moment irrepetible, un recorregut memorable en el que no podria haver tingut 3 companys de ruta millors.

Toca triar, perquè vull, i decidir quin son, per mi, els 15 llocs imprescindibles. els meu highlights, com dirien els anglesos. 15 llocs que per si sols justifiquen un viatge cap a l'est i fan volar la imaginació. Estan en aquest ordre perquè d'alguna manera havia d'ordenar-los o classificar-los per poder escriure sobre ells, però estar mes amunt o mes avall en la llista no desmereix o exalça un lloc per damunt o per sota dels altres. Reviso la llista i hi ha tant per veure que alguns llocs meravellosos com Bagan (Birmania), Angkor Wat o Luang Prabang (Laos) s'han quedat fora, perquè no els puc posar tots i al cap i a la fi s'ha de triar.

Sigui com sigui, aquí va la meva llista, 15 llocs per somiar despert i saber que algun dia i tornarem....

1. Benares (Varanasi), India

No importa on vagis o el que facis per India, Benares es una ciutat que no s'esborara mai de la memòria. Cap lloc del país es tan carismàtic, emocionant, repugnant, colorit i aclaparador com aquest. Una sacsejada pels sentits. La vida i la mort en la seva vessant mes excessiva i màgica. L'experiencia mes absorbent del viatge.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/09/benares-varanasi.html

2. Inle Lake, Birmania

Agafar una barca de matinada i endinsar-se en les aigües cristallines mentre el sol esvaeix la boira matinera i converteix el llac en un mirall que ho banya tot de blanc i difumina l'horitzó. Pescadors abillats amb lungis pescan amb les seves xarxes tradicionals en forma de gàbia cònica i remen enroscant el rem entre les cames. Una experiència única a Asia, un lloc que es grava en la memoria.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/03/burmese-days-inle-lake.html

3. En moto de Hanoi a Sapa ,Vietnam

De Hanoi a Sapa. 6 dies en moto travessant camps d'arròs d'un verd impossible, plantacions de te, rius, cascades i muntanyes que esqueixen els núvols. Al final d'un dia esgotador i excitant, seure en una parada de fideus ambulants i assaborir un pho envoltat de dones i homes de les ètnies de les minoritàries del nord. Tot això sense veure un turista en 4 dies.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/05/pel-nord-de-vietnam-en-moto.html

4. Hong Kong

Hong Kong es Blade Runner, una ciutat trepidant, un mar de gratacels enormes, farcit de carrerons on la vida d'Asia vibra a cada cantonada.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/07/hong-kong.html

5. Ladakh, Himachal Pradesh, India

Els Himalayas d'India, un paisatge de muntanyes desolat i desolador, d'una bellesa que talla l'alè. Temples tibetans milenaris penjats a la vora de precipicis, rius platejats i salvatges que solquen les valls, glaceres grises que coronen pics de mes de 6000m.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/08/spiti-els-himalayas-dindia.html

6. Penang, Malaysia

India i Xina paret amb paret, Chinatown i little India a un tir de pedra. Una ciutat que ha sapigut combinar el millor de les dos cultures en un centre històric ple de vitalitat. Per mi, sens dubte, el lloc on millor es menja de tot Asia, un paradis pels amants del menjar.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/01/penang-ii.html

7. Kawah Ijen, Java, Indonesia

Treballadors del sofre sorgeixen d'entre la boira portant carregues impossibles a les seves esquenes. Baixar al crater del Ijen es com anar fins a la porta del Infern.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/09/java.html

8. Banaue, Luzon, Filipines

Perdudes al nord de la illa de Luzon, hi ha centenars de terrasses i camps d'arròs esculpits a la vessant de les muntanyes, cobrint una vall sencera. Agafar una motxilla i perdre's per entre els camps es una de les millors activitats que pot oferir Filipines.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/01/banaue.html

9. Kelimutu, Flores, Indonesia

Desprès de 4 o 5 dies en moto per Flores, travessant selves i camps d' arròs, arribes a Kelimutu just a temps per veure com els primers raigs de sol il·luminen i encenen l'espectacle dels llacs de colors del volcà. El millor final pel un dels trajectes mes espectaculars que es pot fer per Indonèsia.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/09/flores.html

10. Calcutta, West Bengal, India

Calcutta es la ciutat que millora encarna totes les coses bones i dolentes que te India i la manera única en que es barregen constantment. Fàstic i bellesa es donen la ma en una ciutat que es una bogeria, India en estat pur.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/09/calcutta-kolkata.html

11. Hanoi, Vietnam

Seure, amb una cervesa a la ma, en una de les incomptables parades de menjar dels carrers de l'Old Quarter de Hanoi i contemplar la vida bulliciosa i desbordant de la millor ciutat del Sud-Est Asiatic (Bangkok en segona posicio, pero es podria dir que es un emptat tecnic practicament). Festes clandestines al terrat de les cases, curses en moto de matinada, Uncle Ho, mercats, cultura i tradicio en una ciutat vibrant.

12. El Nido, Palawan, Filipines

Muntanyes de pedra calcaria recobertes de selva sorgeixen del mar per formar un laberint d'illes, llacunes i coves davant de la badia de El Nido, a Palawan. Unes de les millors platges del Sud-Est (llàstima del corall, els filipins pesquen amb dinamita).

13. Bukit Lawan, Sumatra, Indonesia

El trajecte per Sumatra culmina a Bukit Lawan, assegut al porxo d'una cabanya al mig de la selva, davant d'un penya-segat imponent i veient com els orang-gutans baixen a banyar-se al riu. Poso Bukit Lawan per no posar Sumatra sencer (cosa que seria una mica injust) com a Highlight.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/01/sumatra-coup-de-coeur.html

14. Golden Temple, Amritsar, Punjab, India

El temple mes sagrat del Sijisme. Seure a la vora de la piscina d'aigua sagrada i deixar-se hipnotitzar pels cants i els resos, la bellesa del recinte daurat i la gracia dels Sijs amb els seus turbants de tots els colors.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/08/amritsar.html

15. Shwedagon Paya, Rangoon, Birmania

La pagoda daurada, que diuen guarda nou cabells de Gautama Siddaharta, el Buda, resplendeix en la posta de sol mentre centenars i centenars de fidels la rodegen i paren a reservar al seus peus. Veure com s'il·luminen les cares dels fidels quan estan davant del santuari paga la visita sencera.

http://la-fiebre-amarilla.blogspot.com/2010/03/burmese-days-rangoon.html

15 etapes, 15 fotos

Recull de les millors fotos del viatge, poden ser tant meves com del Pere. 15 parades en el recorregut, 15 imatges per il·lustrar-les, 15 instants asiàtics.

Filipines (03 Dec - 09 Jan)

Venedor ambulant de Balut amb un feix de pesos, estacio d'autobusos de Florida Liner, Manila, 3 de Gener de 2010

Sumatra, Indonesia (09 Jan - 30 Jan)

Venedora de verdures Malay al mercat de Padang, West Sumatra, 11 de Gener de 2010

Penang, Malasia (30 Jan - 01 Feb)

Senyora que cuina fideus a Lebu Chulia, Chinatown, Penang, 1 de Febrer de 2010

Bangkok, Tailandia (01 Feb - 07 Feb, 03 Mar - 06 Mar)

Cares de Budha daurades, Wat Pho, Bangkok, 04 de Febrer de 2010

Birmania (07 Feb - 03 Mar)

Estatua de Budha envoltada de creients, Temple de Mahamuni, Mandalay, 16 de Febrer de 2010

Malaysia (30 Jan - 01 Feb, 07 Mar - 20 Mar)

Torres Petronas, Kuala Lumpur, 18 de Març de 2010

Laos (20 Mar - 15 Apr)

Pescador que llença la seva xarxa al riu Mekong, illa de Don Det, 4000 islands, 10 d'Abril de 2010

Cambodia (15 Apr - 04 May)

Temple del Bayon, Angkor Wat, Siem Reap, 07 de Maig de 2010

Vietnam (04 May - 30 May)

Dones Hmong Fleur, Mercat de Bac Ha, Sapa, Nord de Vietnam, 24 de Maig de 2010

Hong Kong (25 Jun - 30 Jun)

Taxi al carrer de Tsim Tsa Tsui, Central, Hong Kong, 29 de Juny de 2010

China (01 Jun - 10 Jul)

Retrat de Mao Tse Tung, Plaça de Tiananmen, Beijing, 09 de juliol de 2010

India (11 Jul - 24 Aug, 15 Sep - 07 Oct)

Bany purificador al Ganges, Benares (Varanasi), Uttar Praddesh, 17 de Setembre de 2010

Indonesia (24 Aug - 15 Sep)

Flores, Indonesia

Dones recollint arròs a prop de Moni, Flores

Bali, Indonesia

Ofrenes pels Deus davant d'un restaurant a Hanuman Road, Ubud, 13 de Setembre de 2010

Java, Indonesia

Treballador de la mina de sofre del Kawah Ijen, Ijen Plateau, East Java, 10 de Setembre de 2010

India, al final d'un monsó

Out of its squalor and human decay, its eruptions of butchery, India produced so many people of grace and beauty, ruled by elaborate courtesy. Producing too much life, it denied the value of life; yet it permitted a unique human development to so many. Nowhere were people so heightened, rounded and individualistic; nowhere did they offer themselves so fully and with such assurance. To know Indians was to take a delight in people as people; every encounter was an adventure. I did not want India to sink out of my memory; the mere thought was painful.

India is the poorest country in the world. Therefore, to see its poverty is to make an observation of no value; a thousand newcomers to the country before you have seen and said as you... Do not think that your anger and contempt are marks of your sensitivity. You might have seen more: the smiles on the faces of the begging children, that domestic group among the pavement sleepers waking in the cool Bombay morning, father, mother and baby in a trinity of love, so self-contained that they are as private as if walls had separated them from you: it is your gaze that violates them, your sense of outrage that outrages them.

V.S Naipaul (An area of darkness)

So far as I am able to judge, nothing has been left undone, either by man or nature, to make India the most extraordinary country that the sun visits on his rounds. Nothing seems to have been forgotten, nothing overlooked.

Mark Twain

The notion that democracy retards development in poor countries has gained currency in recent years... authoritarians everywhere cite China's success as their best excuse not to allow democracy just yet.

Universal values tell us that government serves the people, that assets belong to the public and that urbanisation is for the sake of people's happiness.. Supporters of the "China model" believe that people should obey government, that state should control assets and the interests of individuals are subordinate to those of local development.

The Economist, 02/10/10, How India's growth will outpace China's

Per aquest ultim post sobre la India faig una mica de pirateria i agafo les fotos de Steve McCurry, fotograf de National Geografic. Utilitzo el seu material per fer justícia al país i en l'ultim escrit mostrar una part de la bellesa que hem contemplat i no he sigut capaços de retratar. Ell l'ha sabut veure millor que ningú (quan sigui ric li pagaré els drets d'autor...)

El monsó es un fenomen curiós. Durant mesos i mesos no cau ni una gota i de cop, als voltants de l'1 de Juliol, es desferma el diluvi universal. Per espai de tres mesos plou gairebé cada tarda, des de el vespre fins a la matinada, sense parar ni un segon. Quan cauen les primeres gotes de la tarda i comencen a refredar l'asfalt que ha bullit sota el sol justicier, tot India surt al carrer per celebrar-ho i deixar-se mullar. Famílies senceres surten als terrats de les cases per jugar sota la pluja i pregar. Les dones agafen els nadons, adornats amb polseres platejades als turmells i les ungles pintades de blau turquesa, per apropar els seus fronts al llom de les vaques que transiten indiferents sota el diluvi, i beneir-los. India beu insaciablement del monsó i es deixa portar per la seva bogeria. Més de la meitat de la població mundial viu a mercè del monsó, a l'espera de que s'aixequin els vents que portaràn les pluges. Un món sense estius o hiverns, que passa de la sequera a les inundacions en una tarda.

El Times of India publica que ha sigut el millor monsó en 14 anys, ha plogut en abundància i de manera equilibrada en tot el territori, zones com Rajasthan o Punjab, que havien patit sequera en els darrers 6 anys han rebut nivells excel·lents de precipitacions. No voldria pecar de modestia, però esta clar que hem portat sort al país. India ha pogut saciar la seva set, fins a l'estiu que ve.

Els pagesos indis (i el país sencer) poden deixar anar tot l'aire que han contingut durant 3 mesos i respirar tranquils, les pluges han vingut i la collita sera bona. A India, el 75% de la població es rural i depèn de manera crucial del monsó, es el manà que cau del cel. Peró això esta a punt de canviar. Cap al 2030 girara la balança, i per aquest any es projecta que 50% de la població sigui urbana. El país necessita preparar-se pel gran canvi que s'apropa, ha d'accelerar per poder fer front a un repte tan colossal. Es difícil imaginar com se'n sortira en el futur una ciutat com Mumbai (14m de persones), en la que gairebé el 40% de la població viu en chaboles i el 26% dels habitants no tenen acces a aigua potable o han de defecar a l'aire lliure, quan hagi doblat la població en menys d'una generació.

Les ciutats Indies (Calcutta, Delhi, Bombay, Madras) temen al monsó, el miren amb aversió i angunia. Mentre les pluges reparteixen alegria i felicitat al camp, a les ciutats fan estralls i comporten misèria i desgràcies. Col·lapsen sistemes de transports deficients i antiquats, inunden carrers en el que el clavegueram es pre-historic o directament inexistent, desplacen barris sencers i l'aigua estancada que generan son focus de malalties tropicals (A Delhi o a Mumbai es pot agafar el Dengue). Sent una mica cínics direm que també ajuden a netejar una mica, cosa que no esta tant malament, però en el còmput global les pluges son un malson per les gran metropolis. Per aconseguir millorar les seves ciutats i adaptarles a les futures (i presents) necessitats, s'haurien d'invertir 1.2 Bilions de USD, en infrastructures, 8 vegades mes del que s'esta invertint actualment.

Els problemes del subcontinent son evidents, tant obvis que estan a la vista de tothom, no poden escapar l'ull del viatger, per petita o poc profitosa que sigui la seva experiència al país. India, tot i no ser ni de lluny un dels paisos mes pobres del mon, es el país amb mes pobres del planeta. Estan per tot arreu, dormint als carrers de Mumbai, pidolant a Calcutta o defecant a les aceres de Delhi. Com diu Naipaul, veure'ls és fer una observació sense valor.

Si un agafa un tren o un autobús (sobretot un autobús), experimentara, a traves de les seves cervicals o de la seva paciència, el segon problema mes greu del país: la situació catastròfica de les infrastructures de transport. l'estat de les carreteres es lamentable i penós, plenes de forats de la mida de craters llunars i totalment col·lapsades. La mitja velocitat dels camions a India es de 20Km/h, amb això esta tot dit. Els trens, a pesar de ser molt mes agradables que un trajecte per carretera, tampoc estan en un nivell massa prosper: en els tres mesos que hem passat per aquí hi ha hagut 3 accidents greus que han costat la vida a mes de 300 persones. No pot ser una coincidencia o mala sort. De l'aviació poc em puc dir, però l'aeroport de Calcutta no es mes gran que el de Flores i t'has d'untar de relec per no agafar el dengue o la malària mentre esperes que surti la maleta. L'estat lamentable de les infrastructures de transport amenaça d'escanyar i estrangular en un coll de botella el futur d'India si no es posa remei. Per solucionar-ho no nomes s'ha d'invertir, si no que s'ha d'acabar amb el problema principal del país: la corrupció rampant.

India es un dels països mes corruptes del mon i els diners que s'inverteixen per millorar la situació desapareixen o s'evaporen en les entranyes de la burocràcia mes extensa i complicada del planeta (els Indis fa anys que gaudeixen complicant i enrevessant l'organitzacio de la vida publica ja de per si difícil i burocratitzada que van deixar els anglesos) . Per posar en marxa el mes petit dels projectes s'han de untar les mans de dotzenes de polítics i funcionaris pidolaires.

El país te per davant un repte colossal, però si aconsegueix millorar el benestar al seus habitants més desfavorits sense haver deixat mai de ser una democracia, des que va aconseguir la independència al 1947, haurà assolit la victòria més impressionant. Com hem vist, per davant esperen problemes colossals, però es una oportunitat única. India es un país en busca d'una llico d'una bellesa difícil de descriure, d'un valor únic. Seria un fet que podria canviar el mòn i ensenyar a la gent que un altre camí es possible, que hi ha solucions més enllà del model Xinès que es pot arribar sense subliminar els drets humans i la democràcia a canvi d'edifics lletjos, electricitat, aigua potable i cotxes. Els Indis van en busca de la victòria mes bella i utòpica, i val la pena que el món els hi doni suport. El contrast amb el model Xinès, gris, autocràtic i mancat de valors humans i estètics no pot ser més evident. Marxo d'Asia sorprès

El nostre viatge per India ha transcorregut al llarg d'aquest monsó tan auspiciosos. En ha plogut, i molt, a sobre. Ens hem deixat mullar i hem seguit les pluges en busca del seu final ja que era també el nostre. Hem suat com animals i ens hem impregnat de les olors del pais. Algunes nits, al tornar a l'hotel, tenia la sensació de portar el país enganxat a la pell, i frotava i frotava sota la dutxa per treure-me'l de sobre però no marxava, India es imborrable, no es pot rentar tant fàcilment el record que deixa en el viatger. Al anar a dormir no podia tancar els ulls, les imatges del dia es repetien davant meu, doloroses, extraordinaries, patetiques i belles. La màgia d'India ha funcionat en nosaltres i aconseguira que, tard o d'hora, tornem a venir. L'experiencia ha sigut intensa i enriquidora, com no podria ser menys en un país tant excessiu i desmesurat. I es que India es defineix pels seus excessos: excés de gent, excessos religiosos, excessos arquitectònics, excessos naturals, pobresa excessiva, riquesa desmesurada... i també, excés de bellesa, bellesa allà on miris, per tot arreu, i per sobretot de tot, bellesa en la gracia i singularitat úniques de la gent.


Per poder viatjar per India, com a molts altres països, el millor i mes recomanable es preparar el viatge llegint.

Aquest son els llibres que m'han acompanyat en mes de 222 hores de tren o bus (l'equivalent a una mica mes de 9 dies) a traves del subcontinent. Mai un país m'havia apassionat tant.

Bibliografia:

Midnight's Children - Salman Rushdie (1981)

L'historia d'India de 1947 a 1981 vista a traves dels ulls de Saleem, un noi molt lleig que neix a la mitjana nit del 15 d'agost de 1947 (la nit de la declaracio d'independencia) i que participa, voluntària o involuntariament, però sempre de manera decisiva, en tots els esdeveniments importants posteriors. Realisme màgic per explicar l'historia del país. Guanyador del Booker prize al 1981. Considerat el millor Booker de la historia.

A Fine Balance - Rohinton Mistry (2006)

Situat en el Bombay de 1975, en el moment en que Indira Gandhi declara l'estat d'emergencia (l'inici de 3 anys d'excessos, assassinats i repressió de les llibertats civils), 4 personatges de diferent origen social es troben vivint per casualitat sota el mateix sostre. Molt interessant per entendre el període mes obscur de l'India independent i per conèixer Mumbai.

The God of small things - Arundhati Roy (1996)

Booker prize al 1997. Dos bessons Indis, de Kerala, es retroben desprès de 20 anys separats per reconstruir els esdeveniments que van portar a la morta de la seva cosina anglesa i l'esfondrament mental de la seva mare en un nit de traicio i odi de castes. No pot descriure millor el Sud del pais.

An area of darkness - V.S Naipaul (1967)

Primer dels tres viatges del premi Nobel a India. La visió mes incisiva i punyent de la ma d'un geni de la narrativa i la descripció.

India, a million mutinies now - V.S Naipaul (1991)

Ultim dels viatges de Naipaul (al 1991), en el que reconsidera molts dels seus punts de vista anteriors i dona una visió definitivament mes optimista.

India, a wounded civilization - V.S Naipaul (1975)

Naipaul a India durant l'estat d'emergencia.

No full stops in India - Mark Tully (1992)

Mark Tully es el director de la BBC a India. Crònica d'esdeveniments crucials com l'assassinat de Rajiv Ghandi i de la seva mare Indira, el setge al Golden Temple o els disturbis religiosos del Gujarat.

India, an unending journey - Mark Tully (2008)

Actualitzacio del llibre amb nous viatges per India, posant l'accent en l'aplicacio de polítiques e idees occidentals al subcontinent i en estudiar les tensions religioses a India.

The great railway bazaar - Paul Theroux (1975)

Un classic de la literatura de viatges, 4 mesos en tren a traves d'Asia amb capítols sobre India. Una capacitat fascinant per comprendre tot un pais i fer observacions rellevant i punyents sense baixar del tren practicament o estar tota l'estona mamat.

The ghost to the Eastern Star - Paul Theroux (2005)

El mateix viatge 30 anys mes tard, però amb una visita fascinant als outsourcing offices de Bangalore i un recorregut mes complert pel Sud del país i menys cervesa.

The ineritance of loss - Kiran Desai

Un jutge retirat de clara mentalitat anglòfila, la seva neta òrfena i el seu cuiner-servent comparteixen una antiga mansió colonial ruinosa als peus del Himalayas. Mentre l'antic mon del jutge s'enfonsa al seu voltant, la seva filla s'enamora d'un noi de classe baixa i el fill del cuiner mostra la vida i les anyorances d'un emigrant Indi a NY

The age of Kali - William Dalrymple

Pocs occidentals coneixen India tant be com Dalrymple, que va viure 10 anys a Delhi. Crònica dels seus viatges pel subcontinent entre 1989 i 1998.

No son tan rellevants o interresants però igualment entretinguts i útils per passar l'estona:

The white tiger - Aruvind Adiga
The interpreter of maladies - Jumpha Lahiri

Indian Railways

The railways also brought about a social revolution. There could be no caste barriers on a railway carriage: you bought your ticket and took your place... Moreover, as journey times shrank, India became aware of itself as a single nation... a subcontinent disjointed by vast distances and primeval communications suddenly became aware of itself as a single geographical unit. It was the railway that made India a nation.

William Dalrymple (The age of Kali)

India railways! They are part of the memory of every traveller, in the north, east, west and south.

Indians defecate everywhere, they defecate, mostly, beside the railway tracks.

V.S Naipaul (An area of darkness)

I have seldom heard a train go by and not wished I was on it.

Paul Theroux ( The great railway bazaar)

Nota: Aquest post es, en part, una ficció, ja que no tot el que esta escrit va succeir a Victoria Terminus. Es un recull de tot el que hem vist i experimentat en dos mesos i escaig de viatges en tren per India. El que s'explica a continuacio podria ser la imatge d'un dia qualsevol en una estacio de trens India, ja sigui Howrah a Calcutta, Old Delhi a Delhi, Varanasi Junction o Jaipur. Com oblidar el primer tren de tots, amb l'Adria, el Mumbai-Jaipur (23h) atravessant les chaboles de Bombay, un trajecte truculent i extenuant, o l'ultim amb el Pere i la Maria, el Howrah-Varanasi, baixant corrent a cada parada per intentar comprar te i samosas per poder sopar, sense saber si tindriem temps de tornar a entrar, saltant a dintre del vago quan ja estava en marxa. Tot el que descriure ho hem vist o viscut al llarg d'aquest mesos i ho condenso en un sol post per facilitar la narracio.

Els ferrocarrils d'India son, de llarg, el projecte mes ambiciós, costos, desmesurat i profitós, realitzat mai per una potencia colonial en qualsevol colònia de qualsevol racó del planeta. En menys de 50 anys, els anglesos van cobrir el país de vies i estacions, de Khiber Pass, a la frontera amb Afganistan, fins a les platges de Cochin a Kerala, posant rails al les faldes de l'Himalaya, construint ponts per derrotar l'Hindus, el Ganges i el Bramhaputra, travessant denses selves i deserts asfixiants de dunes ondulants. Tres milions de tonelades de bigues de ferro, travesses de fusta, vagons i maquinaria van ésser transportats de les illes fins a India en mes de 4000 vaixells. Una proesa, la conquesta d'un continent (paralelament es construïa el ferrocarril a Malasia, Birmania, Iran, Siam i Vietnam, amb l'objectiu d'unir Asia amb Europa).

Son les 5.30am i en la llum tenue de la matinada, quan els primers rajos de sol encara han de calentar el nou dia, el Konkankanya Express (Goa-Mumbai) s'atura suament a l'andana numero 14 de Victoria Terminus, l'estacio central de Bombay. En la seva sortida accelerada, el meu vei de compartiment es deixa el Times of India a la tauleta de nit. A la contraportada el diari anuncia la fi oficial del monsó, el mes abundant en els darrers 14 anys. Ho diu el govern i ens ho haurem de creure: s'han acabat les pluges, es hora de tornar a casa.

A l'andana l'activitat es frenètica, a pesar de l'hora primerenca. Desprès de la calma del trajecte nocturn a traves dels camps i els pobles indis, foscos (no hi ha mai electricitat, ni una llum) buits e inerts, l'explosio de crits, sorolls, empentes i olors m'esclafa de cop. Mumbai es desperta i no hi ha un minut a perdre. M'assalten els dubtes i penso que, de fet, la ciutat no ha anat a dormir, no ha parat ni un segon. Bombay es el cor econòmic del país, genera un terç de l'ingrés total de la nació. Si la ciutat no batega el subcontinent sencer s'ofega.

Els coolies i portejadors, vestits amb túniques i turbants vermells bruts i suats, es llencen cridant sobre les maletes i paquets dels viatgers de primera i segona categoria, negociant tarifes que estan molt per sota dels preus oficials penjats en pissarres a les columnes blanques i ronyoses. Deuen estar acostumats a la garreperia genuïna dels motxillers, perquè, a pesar de ser l'únic blanc en tot el vago, no rebo cap oferta per carregar la meva bossa. Darrera d'ells, una fila d'escombradores encorbades** s'obre camí entre la multitud, fuetejant el paviment. No es una feina fàcil, ja que l'estació es un campament humà, i han d'esquivar els cossos que ocupen la plataforma; sembla que un poble sencer s'haig instal·lat sobre les andanes i les sales d'espera. La gent cuina, dorm i defeca per tot arreu. Nens despullats utilitzen les aixetes de les canonades d'aigua que passen entre les vies per abastir els diposits dels trens per rentar-se. Dones i noies omplen cubells d'aigua per fer la bugada o per poder cuinar. Els homes fan cua al final de l'andana, esperant el seu torn per seure a la gatzoneta i fer la feina a la vora dels rails. Embolicats en parracs que no aconsegueixen amagar del tot els seus cossos famèlics, uns drapaires es despengen sobre les vies buides, carregant bosses de lona gris a les espatlles, per buscar ampolles de plàstic i altres deixalles que la gent a llençat per les finestres dels vagons. No nomes competeixen entre ells per veure qui pot recollir mes merda, sinó que també han de batallar amb les rates negres i greixoses que corretegen entre les vies i els gossos paria afamats.

Homes, dones i nens dormen per terra, estirats sobre estores de palla o directament sobre el paviment, entre un mar de capses, caixes, bauls, sacs de lona i paquets embolicats i lligats amb cordills. Son cossos sense sentit, inerts, aliens al soroll i a l'estrèpit que els envolta, robant els últims minuts de son a una nit que s'acaba, abans d'afrontar un dia llarg i miserable. Amb els punys tancats, aferrats als saris de les seves mares, els infants dormen caragolats sobre si mateixos. Entre els dorments passegen venedors de chai (el te, molt dolc) carregant termos i tasses d'argila (per ser trencades al final), venedors de diaris i homes que empenyen carros amb fogons per cuinar truites, curris i samosas.

Una estació de trens índia es una finestra oberta al país, es com visitar un poble Indi en el que no hi ha parets, tanques, portes o finestres tancades, tot esta a la vista, la vida de la gent es publica i la única manera d'atorgar privacitat als que viuen sobre el paviment es no mirar, però es impossible perquè estan per tot arreu. Gent vinguda de tots els racons del país acampa a les estacions o passa per elles en busca d'un tren: Rajasthanis amb els seus turbants de colors, Bengalis vinguts de l'est amb els seus lungis; dones d'Himachal Pradesh amb les seves cabelleres lligades amb bufandes de coto; Tamils amb els seus dhotis blancs nuats per sobre dels genolls, Sadhus abillats amb túniques de color safra i cintes al cap, nois i noies rics, la elit del país, vinguts de Delhi o Mumbai i camí de Goa ataviats amb Ray Bans, texans de marca i parlant en angles*** entre ells, per separar-se de la resta, per deixar clara on esta la línia, menyspreant la llengua dels seus avantpassats.

Pel turista una estació de trens es la possibilitat i la seguretat de saber que veurà India, vibrant, colorida i descarnada, i que a la butxaca guarda un bitllet que l'allunyara d'alla quan sigui necessari, que te una escapatòria a ma. Podrà veure-ho tot, entrar en la vida de la gent, gaudir de l'espectacle i escapar abans de que l'atrapi. Quan soni el xiulet de la locomotora embarcara en un vago amb aire condicionat i es podrà aïllar de tot. Petites càpsules d'India de duració determinada, quan el tren arranca s'acaba.

Un cop has vist el poble que acampa a les andanes, el tren s'endinsa en la foscor, camí de l'interior, per travessar camps, deserts selves i boscos en els que no sembla viure ningú. L'energia i la bogeria de l'estacio dona pas a la calma immòbil de l'India rural. Pot semblar paradoxal, però l'Interior del país dona la sensació d'estar completament buit, deshabitat. Et preguntes on han ficat els 1100m de persones que superpoblen el país. Penses que a les ciutats, però es mentida, 75% de la població d'India es rural. Estan allà però no els veus, pots passar hores assegut a la polleguera de la porta del vago i no veure a ningú, nomes ramats de cabres, búfals d'aigua i plantacions d'arròs. La gent apareixerà de sobte, quan el tren pari a la següent estació i la bogeria torni a començar de cop, explosions de vida que duren dos minuts, temps per deixar baixar els passatgers que han arribat a destí i fer pujar els nous. De vegades el país sembla una estació de tren gegant, com si no hi hagués res mes. Un país buit surcat per trens.

A Cochin, animat per la idea de viure l'experiencia mes extrema de l'India real, la que gent creu nomes es pot trobar en els trens de classe baixa, i veient que nomes em quedaven dos trajectes mes per arribar a desti, vaig animar-me a comprar el bitllet nocturn mes econòmic per anar a Goa (14h, nocturn).

El meu vago de tercera classe esperava silenciós i amb les llums apagades, al final de l'andana. Quan vaig arribar encara faltaven dues hores perquè sortís el tren. Al acostar-me, en l'obscuritat, vaig veure que per les finestres que el vago estava ple, atestat, de cares obscures i suades, resignades, esperant en la foscor. Davant de la porta, quan la calor i les olors que emanava del vago em van bufetejar la cara, em vaig esfondrar, vaig perdre les forces i la determinacio i vaig córrer cap a l'oficina del cap d'estacio a buscar el revisor per demanar, suplicar, un upgrade. Volia viure l'experiència de viatjar en la categoria mes baixa però no vaig poder, l'excés de gent i d'humanitat em van aclaparar i vaig fugir. En una estacio de Kerala, en mig d'una tormenta demencial, India em va derrotar per darrera vegada.

**A India les escombres no tenen mànec, nomes s'utilitza la part d'abaix i t'has d'ajupir molt per fer la feina... un anacronisme mes que nomes serveix per humiliar el que fa la feina. Hi ha una casta d'intocables especifica per la gent que frega i escombra terres, i nomes poden fer aquesta tasca.

***Contrariament a la creença generalitzada que a India tothom parla angles, nomes un 5% de la població (uns 50 milions de persones) es capaç de parlar-lo (i si busquem els que son capaços de parlar fluidament ens quedem amb el 3%). L'angles es la llengua de l'elit Indià que ha rebutjat l'Hindi com a vehicle de comunicació comú per posar-se un nivell per sobre i desconnectar de la realitat del país. Es patetic seure en un restaurant al costat d'un d'ells i veure com son incapacos de fer-se entendre amb el cambrer. Dona ganes d'agafar-los i bofetejar-los amb el dors de la ma.

Benares (Varanasi)

Older than history, older than tradition, older even than legend, and looks twice as old as all of them put together.

...crammed perspective of platforms, soaring stairways, sculptured temples, majestic palaces, softening away into the distances; and there is movement, motion, human life everywhere, and brilliantly costumed - streaming in rainbows up and down the lofty stairways...

Mark Twain

La ribera sud del Ganges, repleta de temples, palaus i pavellons dels segles XVIII i XIX, esta delimitada per una serie ghats, graons de pedra que s'endisen en l'aigua marró, sagrada e infecta. Desprès de gairebé tres mesos de pluges abundants e incessants, el monsó toca a la seva fi i el cabal del riu es molt alt. Alguns ghats i temples han desaparegut sota l'aigua i nomes s'intueixen els primers esglaons. En Raj, el propietari de la parada de chai que hi ha a l'entrada de Manikarnika Ghat (el ghat de les cremacions), ens acompanya per ajudar-nos a entrar, evitar que algú ens intenti pressionar perquè fem donacions i sobretot per explicar-nos com funciona el ritual. Si un Hindu te la sort de morir a Benares, aconseguira instantaneament el Mokoha (o Iluminació), trencar el cicle etern de reencarnacions. Ser cremat aquí es un privilegi.

La fusta i els troncs (Sandal en el cas del Bhramins, la casta mes alta) que s'utilitzen per construir les pires, s'apilen a l'entrada del recinte. Els cossos dels difunts, embolicats en llencols brodats daurats i ocres, reposen en lliteres de bambú recobertes de flors a la vora de l'aigua, al final dels esglaons. Un cos tarda unes tres hores en calcinar-se del tot, però tampoc hi ha pressa, els morts no tenen gaire cosa a fer. Alguns d'entre ells han vingut de molt lluny per morir aqui i poden esperar uns minuts més per ser cremats. La cua es llarga i les cremacions seguiran fins ben entrada la nit, camí de l'alba, no es para gairebé mai, nomes quan el nivell de l'aigua es massa alt. Els familiars esperen, formant grupets d'homes que seuen a la gatzoneta a la part alta de les escales i fan petar la xerrada. No hi ha drama, ni plors ni crits ni sanglots, a Benares la mort es una lliberacio i la mes gran de les sorts. Els barbers, navalles en ma, van passant entre els grups per rapar els fills dels difunts. Les cabres passegen plàcidament al voltant de les pires, entre flamarades ocasionals i en mig del fum asfixiant de els 10 o 12 fogueres que cremen sense parar. hi ha gossos adormits sobre les cendres calentes de pires extingides. Els Dom, la casta d'intocables que s'ocupa de les fogueres, no semblen tenir cap interès en fer-los fora. Quan arriba una barca carregada amb troncs baixen a la riba i crean una nova pila de 6 o 7 metres d'alcada. Amb barres de metall, els Dom controlen l'estabilitat de les pires i s'ocupen de recollir les cendres que les families llancaren al riu sagrat un cop acabi el funeral. Un cos mai s'acaba de cremar be del tot, i les restes de costelles i malucs que es van acumulan aniran a parar al riu. Els Sadhus (Holy men), els nen, els que han mort per mossegada de cobra (poca broma, a India moren 50000 tius a l'any per picada de serp) i les dones que han mort durant l'embaras, no son cremats, els seus cossos es llencen directament al riu. En el seu llibre Monsoon, el fotògraf de national geogràfic Steve Mcurry explica com va veure gossades de besties dements i esquelètiques devorar cadàvers que havien sortit a la superfície.

Mes enlla dels ghats, darrera dels palaus, comença una ciutat de carrerons estrets, obscurs i sinuosos, encantadors a pesar de la merda de vaca i la brutícia, que conformen un laberint gegant que converteix el de Teseu i el Minotaure en un joc de nens. Es un mon de passadissos, escalinates i túnels que poden tant bon punt poden portar-te a topar amb una paret, o desembocar en l'espectacle fascinant d'un ghat. La merda s'acumula per tots els racons i la pluja fa que les antigues pedres desgastades cobertes d'excrements patinin perillosament. L'olor de les deixalles en descomposicio es punyent. Hi ha gossos per tot arreu, besties infames, esquelètiques, monstruoses, sense raca, animals dignes del circ dels horrors. Sadhus i pundits s'agenollen a l'entrada dels temples, on s'apinyen, als peus dels fidels que fan cua per entrar, les parades i les dones amb cistells que venen flors, garnaldes de calèndula, encens i cocos per fer ofrenes als Deus.

La multitud, amb l'ajuda inestimable d'un exercit de vaques (la densitat vaques per metre quadrat a Varanasi fa por) repugnants, col·lapsa els carrers. Els carrerons son massa estrets per deixar passar les camionetes, i les mercaderies es reparteixen amb carros tirats per homes. Amb frequencia t'has d'arrambar a la paret per deixar passar un seguici fúnebre, familiars que carreguen les lliteres a las espatlles i criden Ram naam satya hai! (el nom de Rama es la vertitat) o una processo religiosa, homes descalços amb el tors nu que porten el front marcat amb cendres i passen cantant i cridan. Les tendes son simples forats a la paret en els que només cap una persona. Unes vaques embogeixen darrera nostre i hem de sortir corrent, fugint de l'estampida que crea el pànic en la gent.

Desprès de tres setmanes a Indonèsia, 4 dies a Calcutta i Benares van ésser suficient per recordar-me la capacitat que te India per emocionar, sorprendre, intimidar, excitar i repugnar. Es un país que t'aclapara per complet, amb una capacitat inesgotable per delectar i sorprendre. Una experiència única i adictiva.

En aquesta ciutat es també on posem punt i final a la nostre viatge conjunt desprès de 7 mesos. A Hanoi ens vam separar els quatre, a Shanghai vam perdre al Jan i a sota la pluja en un carrer de Benares, ens diem adéu definitivament. Es un moment trist i difícil però ens queda l'alegria de poder recordar el hem fet junts i ens podem meravellar d'haver arribat tant lluny, d'haver compartit tantes experiències, qui ens ho hagués dit quan el viatge va néixer en un Pub d'Earl's Court. Ha sigut un plaer i un honor. Toca anar camí de Mumbai per buscar el punt i final del viatge, que espera amagat pels carrers de Colaba a que agafi l'ultim tren.