Java

Son les 4.30 del mati i el camí que porta a la cresta del Kawah Ijen s'ha convertit en un fangar, rierols marrons baixen pendent avall i converteixen el sender en una pista de patinatge. Si un està en forma, es pot pujar en menys de 1h30, però desprès d'un any d'hedonisme, alimentació deficient i desquilibrada i cap tipus d'exercici físic, queda clar que em portarà com a mínim un parell d'hores ben bones fer el cim. Les més de 12h de moto fetes el dia abans per anar d'Ubud (Bali) a Ijen (Java) passen factura i no ajuden massa. Haver perdut la caputxa del impermeable a Xina i haver de fer tota la pujada en mig d'un diluvi amb el cap descobert es el càstig perfecte per tanta deixadesa, mala memòria i avarícia (podria haver comprat un de nou a qualsevol altre lloc). M'arrastro miserablement per la pendent, esbufegant, en un estat lamentable.

Els portadors de la mina de sofre que hi ha a la base del crater, a la vora del llac turquesa, amagada en un núvol de fum blanc, m'adelanten saltant de pedra en pedra. A l'espatlle carreguen cistelles de bambú farcides de troços enormes de sofre groc. Cada treballador carrega uns 60 o 70kilos (alguns animals arriben a portar-ne gairebé 90) per trajecte i fan com a mínim 3 o 4 viatges al dia (es una hora de la base del crater a la cresta, una altre hora de baixada al camp base i hora i mitja per tornar a la cresta). Es lleven a les 2 del mati i comencen a caminar a les 3 per poder aprofitar al màxim abans de que la calor i el vent converteixin el cràter en un infern de fumelores i núvols tòxics que fan pudor a ou podrit i cremen l' esòfag al respirar.

Com estem a Indonèsia sobra dir que tots, absolutament tots els treballadors fumen Kretecs com condemnats, sense parar, amb la burilla de la cigarreta que s'acaba, encenen una de nova. No em vull ni imaginar l'esperança de vida d'aquesta gent. L'esforç que han de fer es colossal, titànic, i es obvi que no deu estar massa ben pagat. Son uns docents tius en total, alguns sorprenement joves i d'altres extranyament vells. Com a única protecció contra el fum tòxic porten bufandes de quadres fetes de coto lligades com una màscara al voltant de la cara. Estan de bon humor i per guanyar unes rupias extres s'afanen a fer-te de guia (cosa forca inútil, només hi ha un camí, ben senyalitza't i cap d'ells parla anglès) o t'intent vendre un troç de sofre (qui deu voler una pedra de mig kilo que apesta a mes no poder?). Un amic em va avisar que portes un paquet de tabac per anar repartint a mida que em trobes amb portejadors, i la veritat es que ho agraeixen molt. Encara que la conversa es impossible, a partir del moment en que trec el paquet canvia la manera en la que em miren i es paren a intentar fer peta la xerrada (nomes entenc la pregunta where are you from).

Baixar fins a la base del crater des de la cresta es com baixar fins a les portes de l'infern. El fum no et deixa veure res i et crema per dins a cada glopada d'aire. La calor es brutal i el plàstic de l'impermeable s'enganxa a la pell. Costa veure el camí i fa una certa por patinar i caure d'alt a baix. El silenci es sepulcral i nomes es trenca amb el xiuxiueig de les calderes i algun crit esporàdic dels treballadors. Abaix una dotzena de tius descamisats piquen i martellegen les roques grogues en mig d'un paisatge llunar surrealista. El llac invita a cabussar-se amb els seu blau impossible, però no acaba de ser una bona idea. A canvi del que em queda de paquet, l'engarregat s'avé a donar-me un tour accelerat per les instal·lacions. Es desilusiona una mica quan l'informo amb gestos que no estic massa interessat en comprar-li un kilo de sofre i carregar-lo muntanya amunt. La pudor es insoportable i em dono compte que al tossir i mocar-me queden restes negres al mocador (i no marxaran fins al cap de tres dies). Va sent hora de fotre el camp. Els francesos que s'han cagat com gallines a meitat de camí (junt amb mi son els únics turistes del dia) i no han volgut baixar fins al final, m'esperen a dalt per intentar apropiar-se de les meves fotos. Ni de conya. Al peu del volcà, l'estaciò on els treballadors pesen les carregues i reben els xecs per la feina feta sembla un bazaar. El mètode de pesatge es una mica paleolític i acordar el pes final es un tira i arronsa tediós entre mig d'acusacions repetitives (la balança esta trucada, has posat pedres al cistell per incrementar el pes). Agafo la moto i poso punt i final al Ijen. Es hora de tornar a India.