Sortir de Hanoi es la part mes complicada i tensa de tot el viatge. Un cop haguem deixat enrere la pols, el caos, la pol.lució i el trafic infernal de la capital ens esperen sis dels millors dies de tot aquest viatge i de tots els viatges que hagi fet. Sis dies que, per si sols, justifiquen deixar una feina, una ciutat, parar un any, fer la bossa i sortir a la carretera a veure que et trobes.
Desprès d'un parell de dies de pluges tropicals i de núvols de tempesta que no acaben de descarregar, la calor ha tornat amb força i fon l'asfalt. S'anuncia un dia llarg i el sol lluent que fregeix les nostres closques deixa clar que no tindrà pietat. Ni una mica de pietat. No es el millor moment per calçar unes bambes, pantalons llargs i posar-se un casc que ha passat pel cap de cent persones abans d'aterrar al nostre. Al grup i tenim futurs alopecics i aquests cascs ronyosos no ajuden.
Al mapa sembla tot molt fàcil, a la dreta cap a la gasolinera, omplir el diposit, girar un altre cop a la dreta, arribar al llac, agafar direcció sud, segona sortida de la primera rotonda que trobem, tot recte fins a la següent, agafar cap a l'esquerra i seguir recte per l'avinguda fins a sortir de la ciutat. dit i fet. Nomes hi ha un problema, les carreteres les hem de compartir amb milers de vietnamites embogits, adicites a tocar la botzina i que, per la manera en la que condueixen, sembla clar que s'han cansat de viure les seves vides i es volen endur les nostres de record a l'altre mon.
Despres d'hora i mitja de suor, botzines, frenades, arrancades, crits, males mirades (els vietnamites tenem mirades ninja molt xungues) i pols s'acaba l'aglomeracio de cases i ens trobem envoltats de turons de pedra calcària i de camps d'arros infinits d'un verd electric resplendent. S'ha acabat la ciutat i per endavant tenim les serralades immenses i cobertes de boira, del nord de Vietnam (les Hoang Lien Mountains). Ens queden 670km fins a Sapa, el nostre destí final. Hem de saltar un desnivell de 2000m i no les tenim totes amb nosaltres, ja que les nostres muntures van un pel justes (Scooters Honda 125 de 4 temps, no tenen pinta de voler menjar-se el mon, no), i els coneixement de mecànica en el grup son mes aviat escassos (recordeu que nosaltres ens vam criar en escoles d'elit franchutes i per tant som eminentment inútils e ineptes per les coses mes bàsiques de la vida moderna. Mentres molts de vosaltres fèieu porteries al pati d'una escola publica amb un jersey i una xeringa i apreníeu coses de vàlvules i pistons a cop de garrot, nosaltres omplíem quaderns de caligrafia, apreníem a escriure coses com "verd elèctric resplendent" i ens deixàvem atracar pels vostres germans grans a la porta de l'escola). Llei de vida.
Les carreteres estan en molt bon estat (si heu llegit amb atenció el post de Saigon sabreu que estan renovant tota la xarxa viaria del país) i les millores i la modernitzacio son evidents i fins i tot en les regions mes remotes estan construint ponts nous, túnels, i substituint les carreteres d'un carril per carreteres de dos. Si feu el mateix recorregut que nosaltres l'any que ve potser haurà perdut una mica de romanticisme. Hauran inaugurat el pont nou sobre el riu vermell (Red River, Song Hong en Vietnamita) i ja no caldrà creuar en barca, l'ascencio final al coll del Fansipan estarà completament asfaltada i n'hauran doblat els carrils. S'ha de córrer si es vol veure el país abans de que els Charlies el cobreixin de ciment i de quitrà.
Si no fos pels vietnamites i els conductors de camions, es podria circular amb els ulls tancats. La norma bàsica de circulació es fàcil d'aprendre, apartat, o, mes aviat llençat, sobre el voral (si amics, "arcen" en Català es voral) si ve avançant en direcció contraria pel teu carril un vehicle mes gran que el teu (com anem en moto nomes podem putejar les bicis, la resta de gent te prioritat sobre nosaltres, es la llei del mes fort). Encara que nomes hi hagi dos carrils has de tenir en compte que existeix un carril central "imaginari" que es pel que acabara circulant tothom. Els vorals, encara que siguin precipicis, sèquies o camps d'arros també compten com a carrils. Es de mal gust no pitar a tot quisqui que et vagis trobant pel camí. Si avances un camió es molt probable que t'intenti fotre fora de la carretera. L'educacio i el respecte com a principi bàsic de circulació.
En aquestes condicions en fan falta dos parells d'ulls per poder controlar la carretera i no perdre detall del paisatge magnific que ens envolta. Cada dia es millor que l'anterior i l'espectacle que veiem es nomes pels nostres ulls (en 4 dies nomes trobem 3 turistes mes) ja que amb les càmeres que portem no es possible retratar la bellesa de l'entorn. Als ja esmentats turons de pedra calcaria del primer dia els substitueixen, progresivament, primer muntanyes d'un verd exuberant tacades de marro i ocre i recobertes de plantacions de te, i, desprès, pics de roca escarpats que sorgeixen d'entre la boira per estripar els núvols. Els camps d'arros son una constant durant tot el trajecte i les recollidores, al ajupir-se i aixecar-se, sorgeixen d'entres les plantes vestint el tradicional barret cònic de palla. Si haguéssim parat la moto cada vegada que teníem ganes de contemplar-ho tot amb mes calma encara hi seriem.
Les etapes es van succeint i ens acostem a Sapa. Hanoi-Mai Chau, Mai Chau-Son La, Son La-Tan Huyen, Tan Huyen-Sapa, Sapa-Bac Ha, Bac Ha-Lao Cai (les darreres dues etapes son de regal, a Bac Ha per veure un mercat i a Lao Cai per agafar el tren, Sapa es el desti). La carretera puja i les motos aguanten tant be com poden. En fila de tres que fa goig de veure quan et toca anar el tercer, ens mengem els kilòmetres que ens separen de l'arribada final, conscients de que el camí, la carretera, son el viatge, no el destí.
El que anem veient es espectacular i les imatges passen com flaixos al nostre costat i es perden de vista en els nostre retrovisors. Cabres, vaques, búfals d'aigua (no se com no ens hem estampat contra una d'aquestes besties enormes...) cases tradicionals construïdes sobre pilars, muntanyes, turons, rius, cascades, selva, nens que diuen "Hello", dones i homes vestits amb la vestimenta tradicional de les ètnies minoritaries del Nord, tots ells es van fent petits en el mirall i es perden en el següent revolt. Els kilòmetres passen volant i amb la moto experiment una sensacio de llibertat que fa que ens prenguem algun dels trams amb una mica massa d'ímpetu...
Envoltats per la boira, fem l'ascencio final a Bac Ha i per davant nostre ja no hi ha mes carretera, ja no hi ha mes lloc a on anar, ja ens hem menjat el país sencer, hem arribat al nord de tot. Per davant les muntanyes cobertes de núvols continuen i les valls verdoses es succeïxen fins a on abasta la vista, pero ja no hi ha carretera, ja no es Vietnam, hem arribat a les portes de la Xina, als confins del Sud Est i als peus del Gegant Asiàtic. Hem arribat a
Xina! Gairebé 6 mesos desprès d'haver trepitjat els carrers de Manila, quatre mesos desprès d'haver-nos reunit els quatre a Bangkok, s'acaba el Sud Est Asiàtic i comensa la segona part del viatge... Indonesia espera al Pere i a la Maria. Atraves de Xina el Jan i jo arribarem fins a Shanghai.
Però encara no es hora de marxar, encara no ens diem adéu del tot, encara falta una miqueta de res, encara hem d'esgotar les darreres nits vietnamites a Hanoi, la millor ciutat a la que hem estat fins ara (i la primera vegada que ens posem d'acord els quatre sobre un lloc). Les darreres nit al Sud Est Asiàtic. Agafem el tren nocturn de Lao Cai a Hanoi i despedim a l'Alicia amb unes copes a la terrasa del hotel, amb la ciutat imponent, coberta de boirina nocturna, extesa e interminable als nostres peus. Una gran companya de viatge per un trajecte excepcional. I ja nomes ens queda dir-nos adéu entre nosaltres i celebrar el final d'una etapa al nostre viatge. Dues nits a Hanoi (la darrera interrompuda per la policia, que va desallotjar el local) que marquen el final d'un trajecte, el final del viatge a quatre que no podria haver anat millor. Ens veiem a L'India. Toca començar a fer via cap a Shanghai.
Sortir de Hanoi es la part mes complicada i tensa de tot el viatge. Un cop haguem deixat enrere la pols, el caos, la pol.lució i el trafic infernal de la capital ens esperen sis dels millors dies de tot aquest viatge i de tots els viatges que hagi fet. Sis dies que, per si sols, justifiquen deixar una feina, una ciutat, parar un any, fer la bossa i sortir a la carretera a veure que et trobes.
Desprès d'un parell de dies de pluges tropicals i de núvols de tempesta que no acaben de descarregar, la calor ha tornat amb força i fon l'asfalt. S'anuncia un dia llarg i el sol lluent que fregeix les nostres closques deixa clar que no tindrà pietat. Ni una mica de pietat. No es el millor moment per calçar unes bambes, pantalons llargs i posar-se un casc que ha passat pel cap de cent persones abans d'aterrar al nostre. Al grup i tenim futurs alopecics i aquests cascs ronyosos no ajuden.
Al mapa sembla tot molt fàcil, a la dreta cap a la gasolinera, omplir el diposit, girar un altre cop a la dreta, arribar al llac, agafar direcció sud, segona sortida de la primera rotonda que trobem, tot recte fins a la següent, agafar cap a l'esquerra i seguir recte per l'avinguda fins a sortir de la ciutat. dit i fet. Nomes hi ha un problema, les carreteres les hem de compartir amb milers de vietnamites embogits, adicites a tocar la botzina i que, per la manera en la que condueixen, sembla clar que s'han cansat de viure les seves vides i es volen endur les nostres de record a l'altre mon.
Despres d'hora i mitja de suor, botzines, frenades, arrancades, crits, males mirades (els vietnamites tenem mirades ninja molt xungues) i pols s'acaba l'aglomeracio de cases i ens trobem envoltats de turons de pedra calcària i de camps d'arros infinits d'un verd electric resplendent. S'ha acabat la ciutat i per endavant tenim les serralades immenses i cobertes de boira, del nord de Vietnam (les Hoang Lien Mountains). Ens queden 670km fins a Sapa, el nostre destí final. Hem de saltar un desnivell de 2000m i no les tenim totes amb nosaltres, ja que les nostres muntures van un pel justes (Scooters Honda 125 de 4 temps, no tenen pinta de voler menjar-se el mon, no), i els coneixement de mecànica en el grup son mes aviat escassos (recordeu que nosaltres ens vam criar en escoles d'elit franchutes i per tant som eminentment inútils e ineptes per les coses mes bàsiques de la vida moderna. Mentres molts de vosaltres fèieu porteries al pati d'una escola publica amb un jersey i una xeringa i apreníeu coses de vàlvules i pistons a cop de garrot, nosaltres omplíem quaderns de caligrafia, apreníem a escriure coses com "verd elèctric resplendent" i ens deixàvem atracar pels vostres germans grans a la porta de l'escola). Llei de vida.
Les carreteres estan en molt bon estat (si heu llegit amb atenció el post de Saigon sabreu que estan renovant tota la xarxa viaria del país) i les millores i la modernitzacio son evidents i fins i tot en les regions mes remotes estan construint ponts nous, túnels, i substituint les carreteres d'un carril per carreteres de dos. Si feu el mateix recorregut que nosaltres l'any que ve potser haurà perdut una mica de romanticisme. Hauran inaugurat el pont nou sobre el riu vermell (Red River, Song Hong en Vietnamita) i ja no caldrà creuar en barca, l'ascencio final al coll del Fansipan estarà completament asfaltada i n'hauran doblat els carrils. S'ha de córrer si es vol veure el país abans de que els Charlies el cobreixin de ciment i de quitrà.
Si no fos pels vietnamites i els conductors de camions, es podria circular amb els ulls tancats. La norma bàsica de circulació es fàcil d'aprendre, apartat, o, mes aviat llençat, sobre el voral (si amics, "arcen" en Català es voral) si ve avançant en direcció contraria pel teu carril un vehicle mes gran que el teu (com anem en moto nomes podem putejar les bicis, la resta de gent te prioritat sobre nosaltres, es la llei del mes fort). Encara que nomes hi hagi dos carrils has de tenir en compte que existeix un carril central "imaginari" que es pel que acabara circulant tothom. Els vorals, encara que siguin precipicis, sèquies o camps d'arros també compten com a carrils. Es de mal gust no pitar a tot quisqui que et vagis trobant pel camí. Si avances un camió es molt probable que t'intenti fotre fora de la carretera. L'educacio i el respecte com a principi bàsic de circulació.
En aquestes condicions en fan falta dos parells d'ulls per poder controlar la carretera i no perdre detall del paisatge magnific que ens envolta. Cada dia es millor que l'anterior i l'espectacle que veiem es nomes pels nostres ulls (en 4 dies nomes trobem 3 turistes mes) ja que amb les càmeres que portem no es possible retratar la bellesa de l'entorn. Als ja esmentats turons de pedra calcaria del primer dia els substitueixen, progresivament, primer muntanyes d'un verd exuberant tacades de marro i ocre i recobertes de plantacions de te, i, desprès, pics de roca escarpats que sorgeixen d'entre la boira per estripar els núvols. Els camps d'arros son una constant durant tot el trajecte i les recollidores, al ajupir-se i aixecar-se, sorgeixen d'entres les plantes vestint el tradicional barret cònic de palla. Si haguéssim parat la moto cada vegada que teníem ganes de contemplar-ho tot amb mes calma encara hi seriem.
Les etapes es van succeint i ens acostem a Sapa. Hanoi-Mai Chau, Mai Chau-Son La, Son La-Tan Huyen, Tan Huyen-Sapa, Sapa-Bac Ha, Bac Ha-Lao Cai (les darreres dues etapes son de regal, a Bac Ha per veure un mercat i a Lao Cai per agafar el tren, Sapa es el desti). La carretera puja i les motos aguanten tant be com poden. En fila de tres que fa goig de veure quan et toca anar el tercer, ens mengem els kilòmetres que ens separen de l'arribada final, conscients de que el camí, la carretera, son el viatge, no el destí.
El que anem veient es espectacular i les imatges passen com flaixos al nostre costat i es perden de vista en els nostre retrovisors. Cabres, vaques, búfals d'aigua (no se com no ens hem estampat contra una d'aquestes besties enormes...) cases tradicionals construïdes sobre pilars, muntanyes, turons, rius, cascades, selva, nens que diuen "Hello", dones i homes vestits amb la vestimenta tradicional de les ètnies minoritaries del Nord, tots ells es van fent petits en el mirall i es perden en el següent revolt. Els kilòmetres passen volant i amb la moto experiment una sensacio de llibertat que fa que ens prenguem algun dels trams amb una mica massa d'ímpetu...
Envoltats per la boira, fem l'ascencio final a Bac Ha i per davant nostre ja no hi ha mes carretera, ja no hi ha mes lloc a on anar, ja ens hem menjat el país sencer, hem arribat al nord de tot. Per davant les muntanyes cobertes de núvols continuen i les valls verdoses es succeïxen fins a on abasta la vista, pero ja no hi ha carretera, ja no es Vietnam, hem arribat a les portes de la Xina, als confins del Sud Est i als peus del Gegant Asiàtic. Hem arribat a Xina! Gairebé 6 mesos desprès d'haver trepitjat els carrers de Manila, quatre mesos desprès d'haver-nos reunit els quatre a Bangkok, s'acaba el Sud Est Asiàtic i comensa la segona part del viatge... Indonesia espera al Pere i a la Maria. Atraves de Xina el Jan i jo arribarem fins a Shanghai.
Però encara no es hora de marxar, encara no ens diem adéu del tot, encara falta una miqueta de res, encara hem d'esgotar les darreres nits vietnamites a Hanoi, la millor ciutat a la que hem estat fins ara (i la primera vegada que ens posem d'acord els quatre sobre un lloc). Les darreres nit al Sud Est Asiàtic. Agafem el tren nocturn de Lao Cai a Hanoi i despedim a l'Alicia amb unes copes a la terrasa del hotel, amb la ciutat imponent, coberta de boirina nocturna, extesa e interminable als nostres peus. Una gran companya de viatge per un trajecte excepcional. I ja nomes ens queda dir-nos adéu entre nosaltres i celebrar el final d'una etapa al nostre viatge. Dues nits a Hanoi (la darrera interrompuda per la policia, que va desallotjar el local) que marquen el final d'un trajecte, el final del viatge a quatre que no podria haver anat millor. Ens veiem a L'India. Toca començar a fer via cap a Shanghai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada