Benares (Varanasi)

Older than history, older than tradition, older even than legend, and looks twice as old as all of them put together.

...crammed perspective of platforms, soaring stairways, sculptured temples, majestic palaces, softening away into the distances; and there is movement, motion, human life everywhere, and brilliantly costumed - streaming in rainbows up and down the lofty stairways...

Mark Twain

La ribera sud del Ganges, repleta de temples, palaus i pavellons dels segles XVIII i XIX, esta delimitada per una serie ghats, graons de pedra que s'endisen en l'aigua marró, sagrada e infecta. Desprès de gairebé tres mesos de pluges abundants e incessants, el monsó toca a la seva fi i el cabal del riu es molt alt. Alguns ghats i temples han desaparegut sota l'aigua i nomes s'intueixen els primers esglaons. En Raj, el propietari de la parada de chai que hi ha a l'entrada de Manikarnika Ghat (el ghat de les cremacions), ens acompanya per ajudar-nos a entrar, evitar que algú ens intenti pressionar perquè fem donacions i sobretot per explicar-nos com funciona el ritual. Si un Hindu te la sort de morir a Benares, aconseguira instantaneament el Mokoha (o Iluminació), trencar el cicle etern de reencarnacions. Ser cremat aquí es un privilegi.

La fusta i els troncs (Sandal en el cas del Bhramins, la casta mes alta) que s'utilitzen per construir les pires, s'apilen a l'entrada del recinte. Els cossos dels difunts, embolicats en llencols brodats daurats i ocres, reposen en lliteres de bambú recobertes de flors a la vora de l'aigua, al final dels esglaons. Un cos tarda unes tres hores en calcinar-se del tot, però tampoc hi ha pressa, els morts no tenen gaire cosa a fer. Alguns d'entre ells han vingut de molt lluny per morir aqui i poden esperar uns minuts més per ser cremats. La cua es llarga i les cremacions seguiran fins ben entrada la nit, camí de l'alba, no es para gairebé mai, nomes quan el nivell de l'aigua es massa alt. Els familiars esperen, formant grupets d'homes que seuen a la gatzoneta a la part alta de les escales i fan petar la xerrada. No hi ha drama, ni plors ni crits ni sanglots, a Benares la mort es una lliberacio i la mes gran de les sorts. Els barbers, navalles en ma, van passant entre els grups per rapar els fills dels difunts. Les cabres passegen plàcidament al voltant de les pires, entre flamarades ocasionals i en mig del fum asfixiant de els 10 o 12 fogueres que cremen sense parar. hi ha gossos adormits sobre les cendres calentes de pires extingides. Els Dom, la casta d'intocables que s'ocupa de les fogueres, no semblen tenir cap interès en fer-los fora. Quan arriba una barca carregada amb troncs baixen a la riba i crean una nova pila de 6 o 7 metres d'alcada. Amb barres de metall, els Dom controlen l'estabilitat de les pires i s'ocupen de recollir les cendres que les families llancaren al riu sagrat un cop acabi el funeral. Un cos mai s'acaba de cremar be del tot, i les restes de costelles i malucs que es van acumulan aniran a parar al riu. Els Sadhus (Holy men), els nen, els que han mort per mossegada de cobra (poca broma, a India moren 50000 tius a l'any per picada de serp) i les dones que han mort durant l'embaras, no son cremats, els seus cossos es llencen directament al riu. En el seu llibre Monsoon, el fotògraf de national geogràfic Steve Mcurry explica com va veure gossades de besties dements i esquelètiques devorar cadàvers que havien sortit a la superfície.

Mes enlla dels ghats, darrera dels palaus, comença una ciutat de carrerons estrets, obscurs i sinuosos, encantadors a pesar de la merda de vaca i la brutícia, que conformen un laberint gegant que converteix el de Teseu i el Minotaure en un joc de nens. Es un mon de passadissos, escalinates i túnels que poden tant bon punt poden portar-te a topar amb una paret, o desembocar en l'espectacle fascinant d'un ghat. La merda s'acumula per tots els racons i la pluja fa que les antigues pedres desgastades cobertes d'excrements patinin perillosament. L'olor de les deixalles en descomposicio es punyent. Hi ha gossos per tot arreu, besties infames, esquelètiques, monstruoses, sense raca, animals dignes del circ dels horrors. Sadhus i pundits s'agenollen a l'entrada dels temples, on s'apinyen, als peus dels fidels que fan cua per entrar, les parades i les dones amb cistells que venen flors, garnaldes de calèndula, encens i cocos per fer ofrenes als Deus.

La multitud, amb l'ajuda inestimable d'un exercit de vaques (la densitat vaques per metre quadrat a Varanasi fa por) repugnants, col·lapsa els carrers. Els carrerons son massa estrets per deixar passar les camionetes, i les mercaderies es reparteixen amb carros tirats per homes. Amb frequencia t'has d'arrambar a la paret per deixar passar un seguici fúnebre, familiars que carreguen les lliteres a las espatlles i criden Ram naam satya hai! (el nom de Rama es la vertitat) o una processo religiosa, homes descalços amb el tors nu que porten el front marcat amb cendres i passen cantant i cridan. Les tendes son simples forats a la paret en els que només cap una persona. Unes vaques embogeixen darrera nostre i hem de sortir corrent, fugint de l'estampida que crea el pànic en la gent.

Desprès de tres setmanes a Indonèsia, 4 dies a Calcutta i Benares van ésser suficient per recordar-me la capacitat que te India per emocionar, sorprendre, intimidar, excitar i repugnar. Es un país que t'aclapara per complet, amb una capacitat inesgotable per delectar i sorprendre. Una experiència única i adictiva.

En aquesta ciutat es també on posem punt i final a la nostre viatge conjunt desprès de 7 mesos. A Hanoi ens vam separar els quatre, a Shanghai vam perdre al Jan i a sota la pluja en un carrer de Benares, ens diem adéu definitivament. Es un moment trist i difícil però ens queda l'alegria de poder recordar el hem fet junts i ens podem meravellar d'haver arribat tant lluny, d'haver compartit tantes experiències, qui ens ho hagués dit quan el viatge va néixer en un Pub d'Earl's Court. Ha sigut un plaer i un honor. Toca anar camí de Mumbai per buscar el punt i final del viatge, que espera amagat pels carrers de Colaba a que agafi l'ultim tren.