Sumatra

Al baixar del ferry que surca les aigües de l'estret de Melacca entre Singapur i Pulau Batam, creues el terminal envellit pels efectes del temps i la sal del mar i et fas segellar el passaport a la guixeta d'imigrasi i surts a una esplanada dominada per una gran mesquita blanca i verda i el seu minaret que crida als fidels per la pregaria del vespre. Benvinguts a Sumatra, benvinguts a Indonèsia, el país musulmà mes poblat del mon. Acabem de prendre una de les millors decisions de les nostres vides...

22 dies mes tard, esgotats però encisats per la màgia de Sumatra, esgotats per les llargues hores de bus, enamorats d'una illa inacabable, d'un país difícil de desxifrar, fotuts pels dolors estomacals (es el peatge que cal pagar), deixem l'illa per l'aeroport de Medan, poc mes que un hangar envoltat de plantacions de palmeres a les afores de la ciutat. Creuem la zona de control de passaports, la noia d'imigrasi ens segella de sortida. Tres policies, descalços, fumant, i amb els pantalons arremangats fins els genolls, s'ho miren des de la distancia, indolents. Han mogut els bancs de manera que poden estirar les cames. Darrera nostre creua un angles, porta una guitarra. Tsst, Tsst, Ei! el criden els policies. Ell s'apropa una mica sorprès. Els policies, que no parlen ni gota d'angles, li fan la pregunta màgica que obre totes les converses a Indonèsia: d'on ets? Angles, diu ell. Li demanen la guitarra. l'angles s'atansa, seu al seu costat i un dels policies es posa a tocar i cantar i la resta el segueix. Acaba una canco i en comença una de nova mentes s'encen una cigarreta.Sumatra es despedeix amb aquesta imatge surrealista al cap, recordant al turista despistat que aquí tot es fa amb calma, tot surt amb naturalitat. Indonèsia es un cop al cor i tal vegada i haurem de tornar.

Pel camí han quedat els 22 dies, temps just per anar de Padang a Bukit Lawan, que han produït aquest enamorament, aquest encisament. No m'he tornat monyes, no m'he deixat els collonets enganxats a la branca d'un esbarzer, escric d'aquesta manera perquè Sumatra es una meravella.

Sumatra es molt maco pero no son els paisatges (que tambe). Hi ha volcans, però America Central també n'esta ple i es mes fàcil pujar-hi. Hi ha platges (no les hem vist) com a Tailàndia, Malasia o Vietnam. Hi ha selva, però la de Brasil o Venezuela esta mes ben cuidada. A Sumatra no es l'escenari, son els actors, la gent, el que t'enamora. I aquesta gent no mereix la mala sort que tenen. Des del Tsunami del 2004 (que va tenir Aceh, al Nord de Sumatra, com epicentre i va fer mes de 160000 morts), que no guanyen per desgracies. Tres terratremols (Nias 2005, Bukkitinggi 2007, Padang 2009) han fet la ferida una mica mes gran i han reduït el turisme drasticament (en un moment on les bombes de Bali 2002 i Jakarta 2005 feien que el país es guanyes una fama de territori musulmà integrista e intolerant molt injustificada). A alguns llocs, els locals diuen que les pernoctacions d'extrangers han caigut fins a un 90% en temporada baixa. Dotzenes de hostels buits en el nostre camí (menció especial per Tuk-Tuk a Danau Toba, convertit en poble fantasma. 30 turistes per 150 guesthouses. A la nit estava tant desert que feia mes por que el poble de Resident Evil, si hi aneu porteu l'escopeta) i períodes de 3 o 4 dies sense veure un sol blanc confirmen aquestes estimacions.La part bona de tot plegat es que literalment tens tota la illa per tu i a centenars de locals bojos perquè tu passi be, tornis a casa i ho expliquis, agraïts perquè no els haguem oblidat i borrat de la nostra ruta. La vella creença musulmana de que cada estranger es una benedicio de Deu i que se l'ha de tractar com a tal encara aplica a Sumatra. I en saben fer honor, allà on vagis seràs rebut amb un somriure.