Spiti, els himalayas d'India

we aim for clear skyes

El Rothang

Pile of death bodies, o frozen bodies o death frozen bodies. La traducció a l'angles de la paraula Rothang no acaba d'estar massa clara i genera una mica de desacord entre el que diu el nostre conductor i el que posa a la guia de la India de LP. Sigui quina sigui la forma correcte, el Rothang Pass (3960m) fa honor al seu nom mortífer. Exigeix respecte i se'l mereix. No es, ni de llarg, el pas de muntanya mes elevat en aquesta regió dels himalayas, però la seva alçada pot ser molt enganyosa, es un dels collats mes perillosos del mon.

Fa dies que no para de ploure a Manali, l'antiga mecca hippy dels 60 i 70 reconvertida en centre excurcionista i en punt neuràlgic del deplorable turisme israelià post-servei militar (algun dia parlarem d'aquesta chusma desquiciada i analfabeta), i pluja a Manali vol dir pluja al Rothang. Males noticies. El monsó ha fet estralls a la regió i la pluja satura de fang la ja de per si precària, i per moments inexistent, carretera. Les esllavissades amenacen d'endur-se els vehicles barranc avall. Quan para de ploure els núvols blancs engoleixen la muntanya i es desllicen amb perfídia coll avall, enduent-se els colors amb ells i reduint la visibilitat a menys de 5m. Un camió d'Indian Oil mig enterrat per les pedres i el fang es el darrer obstacle que ens separa de la cima i de l'inici de 5 dies fabulosos explorant una de les regions mes remotes, desolades i solitàries del mon: Spiti Valley. estem a escassos 500m d'endinsar-nos en la bellesa àrida i brutal dels Himalayas indis. 4 o 5 hores d'espera mes tard, l'exercit indi fa acte de presencia (quina gent mes xusca i cutre, el dia que els xinesos es decideixin a envahir pel nord, estaran a Delhi abans de l'hora de berenar...) i aparta el camió amb una excavadora. El conductor del nostre jeep, un autentic crack i un geni al volant, posa la primera, accelera i condueix com un angel lliscant pel fang per atacar la darrera corba i treure el cotxe dels núvols i coronar l'infame Rothang d'una maleïda vegada.

Pocs llocs d'Asia deuen marcar de forma tan clara un canvi tant contrastat de clima i d'escenari. A una banda de la muntanya, la vall verda i boscosa de Manali, farcida de cascades, vegetació i animals. A l'altre, el paisatge llunar de Spiti, un mon de muntanyes gegants marrons i grises, una zona desolada, estèril, rocosa, esquitxada de petites cases i masos tibetans de fang i fusta pintats de blanc i de lamaseries solitàries i oblidades. Un mon que brilla sota el cel mes blau que hom pugui contemplar. Taques de vegetació i petits camps de cultiu escampats aquí i allà ens recorden que la natura s'acaba obrint camí als llocs mes impensables.

L'apogeu de tota aquesta bellesa, el climax, es troba al monestir de Dankhar, lloc on s'ajunten les valls de Spiti i Pin, que porten els noms dels respectius rius que les van crear. Els dos rius, platejats i salvatges, es fonen en un de sol envoltats d'escarpades muntanyes coronades per neus eternes i glaceres grises. La lamaseria de Dankhar (en un estat una mica chungo) fa mes de 1000 anys que es el punt d'observacio mes adequat per aquest espectacle colpidor. Penjat a la paret d'una de les muntanyes, ofereix les millors vistes de la regió.

A pocs kilòmetres del monestir, el llac de Dankhar (5000m) es testimoni d'una escena lamentable. Dos catalans i una vasca criden com nenes histèriques al cabusar-se a les aigues gelades del llac. Un turista no identificat que ha decidit despilotar-se alegrement per prendre el sol a la vora de l'aigua, s'ho mira amb cara d'idiota. No durem ni mig minut a dintre l'aigua, però ens hem banyat a 5000m. El bany tampoc ens ha anat malament ja que a Spiti l'electricitat i l'aigua calenta brillen per la seva absència i en el moment de llençar-nos a l'aigua fa 4 dies que no ens dutxem. Nets, polits i congelats, emprenem el cami de tornada a Tabo. El conductor ens mira com si fóssim imbecils quan apareixem ben chops pel camí. 3 idiotes que no es dutxen perquè fa fred però es banyen en un llac... Com que no parla una paraula d'angles passa de qüestionar la nostra lògica absurda i accepta les nostres limitacions.

De poble en poble (de Manali a Kaza, de Kaza a Kibber, de Kibber a Tabo, de Dankhar a Mudh, de Kaza a Manali) esgotem els 5 dies previstos per l'excursio i ens quedem amb ganes de mes. Aquest periple pels Himalayas s'ha convertit en un dels moments àlgids d'aquest viatge, un trajecte memorable, un viatge dins del viatge mateix. 5 dies de camí per acabar tornant al punt de partida, Manali, 10 mesos a la carretera per acabar tornant a casa. Viatjar es una manera mes creativa, il·luminada i parabolica per acabar tornant al lloc del que vam partir. El cor s'encogeix una mica en aquest escenari de muntanyes magnific nomes de pensar que ja gairebé be no ens queda res, en 6 setmanes s'haura acabat. Amb el front enganxat als vidres del cotxe nomes podem somiar en el dia en que tornarem a veure els Himalayas de nou. Anem cami de Delhi.