Burmese days - Rangoon

El vol entre Bangkok i Yangon es tan curt que pots arribar a creure que no ha existit mai. Uns instants abans d'embarcar estàvem embotits com sardines en un taxi tailandès (viatgem amb la Kathleen, una americana d'Atlanta) recorrent embalats, de matinada, els carrers vaporosos de Bangkok, passant entre gratacels immensos que il·luminen la nit i veient com el futur del Sud-Est Asiàtic es construeix als nostres voltants. Pugem a l'avio, tanquem els ulls i quan els tornem a obrir estem en un altre taxi, molt mes atrotinat que l'anterior, en un trajecte que ens porta directes cap al passat. No fa gens de calor i una claror blanquinosa, vaporosa, difumina la ciutat que veuen els nostres ulls. No hi ha cartells publicitaris, cap ni un dels pocs cotxes que ens envolten te menys de 20 anys, les dones porten la cara coberta de taneka, la crema de sol casolana dels birmans.

A pesar de ser hora punta, els carrers de Yangon no s'acaben de despertar del tot. Aquí i allà veiem grups de gent vestits amb el longuy tradicional, el dels homes lligat amb un nus centrat a la cintura, el de les dones a un costat. Alguns d'ells estan asseguts al voltant de taules baixes en cadiretes de plàstic, prenent te preparat en petites teteres de metall. Ningú sembla tenir massa pressa i la màxima activitat que es veu es la de dones preparant paradetes de fideus, fruita i suc de canya de sucre. No tenim la sensació d'estar en una ciutat de 6 milions de persones que es prepara per començar un nou dia. Des de les 5 del mati hi ha activitat comercial al carrer però no sembla que acabi d'arrencar. L'antiga capital del Raj fa anys que va quedar encallada en el temps, els rellotges es van parar desprès de la marxa dels anglesos i poc ha canviat d'enca, els edificis agafen pols i ennegreixen pel fum dels cotxes i dels generadors, no es renova res, tot segueix igual. Hem tornat al passat, i aquest es un lloc on la paraula futur amb sort i com a maxim significa que el dia de demà sigui igual al dia anterior.

Al tombar una corba apareix la punxa daurada immensa del Swhedagon. No hi aneu ara, diu el taxista. Sigueu pacients i espereu fins les cinc de la tarda. Com tantes altres coses en aquest mon, el Swhedagon adquireix una bellesa especial quan es posa el sol.

Quan comenci a caure la nit, la pagoda, ensenyorida al cim d'un turo que il·lumina la ciutat, inundara de daurat las cares de centenars de creients budistes, extasiats i embadalits pel que veuen els seus ulls. Alguns d'aquests fidels, acompleixen, de genolls, el somni d'una vida, resar als peus de la pagoda construïda per conservar els 8 cabells que son regal d'en Gotama, aquell home sant que va assolir el nirvana i es va convertir en Budhha. El Shwedagon promet molt i no decepciona en absolut. La riuada de gent dona la volta a la pagoda en el sentit de les agulles d'un rellotge sense crits, histerismes o fanatisme religiós de cap tipus, les seves cares nomes transmeten la serenor i l'extasis d'aquells que es saben davant d'un lloc únic, màgic. La piràmide daurada absorbeix la llum taronja i rosada del capvespre i la retorna banyada en or. La part superior de l'estructura, el seu barret, esta recoberta de diamants que brillen a cada pas que dones. En un mar de túniques vermelles, taronges i roses, els nostres peus descalços desgasten, encara una mica mes, unes baldoses de marbres color marfil que son trepitjades diàriament amb fervor des de fa mes de 9 segles.

Ensimistats pel que veiem i fotografiem, contents i tristos perquè sabem que en breus minuts l'ultim raig de sol s'apagara del tot i caurà la nit, es fàcil oblidar que a escassos tres kilòmetres d'on estem l'Ang San Suu Kyi fa mes de 7 anys que no surt de casa, envellint presonera a les mans dels generals, apagant-se com s'acabara apagant el darrer raig que il·lumina la pagoda. El temps passa lentament per ella i no li perdona ni un sol minut. El seu temps vital s'escola inexorablement a un país a on no canvia res. Es facil oblidar que els cinc USD que hem pagat aniran directament a la butxaca dels seus captors, el general Tan Shwe i la seva colla de llepaculs. La nostra pasta es misèria comparat amb el que guanyen cada any amb contractes d'explotacio forestal i de gas amb Xina i Tailàndia, els amics del regim.

Emprenem el camí de tornada i passem davant dels mercats de menjar nocturns. La llum verdosa de les parades il·lumina tenuament la cara de la gent que s'atansa sobre els curris i els bols de fideu. El carrer de l'hotel esta a les fosques, de les finestres dels vells edificis colonials, envellits per anys de fum i pols acumulada, no en surt cap llum. L'enesim tall d'electricitat del dia haurà interromput sopars i pelicules i obligat a treure les espelmes. El soroll ensordidor dels generadors (aquells que tenen mes diners se'ls poden permetre), rebota pels estrets carrers de l'antiga capital del Raj. Molt cobrar 5USD per entrar però els generals del regim no es molesten en evitar que la llum es talli 11 cops al dia... Yangon s'adorm una nit mes, un any mes, sense que res hagi canviat.