Flores te l'aspecte i l'aparença del que es, una frontera, la penúltima illa abans d'Australia, el territori que fa de transicio entre Asia i Oceania (Per Flores passa la Wallace line, la línia que marca la divisòria entre la flora i fauna asiàtica i l'australiana), alla on Malays i Melanesis es barregen entre volcans, selves, camps d'arros, esglésies catòliques (era colònia portuguesa) i manglars. Nens negres com el carbó amb el cabell arrissat (els melanesis) juguen a la vora de la carretera entre plantacions de plàtans i palmeres balancejants farcides de cocos. Una illa que esta dividida per dos paisatges ben diferenciats, es meitat savanaha australiana i meitat selva asiàtica. Tot emmarcat en un rerefons de volcans enormes de cons perfectes i estilitzats.
L'aeroport de Labuan Bajo (a la part oest de l'illa) contribueix a ajudar a transmetre la sensacio de final de la línia, d'haver arribat al final de tot. Minuts desprès d'haver sobrevolat els volcans i les platges buides de Lombok i Sumbawa, l'avioneta de TransNussa es posa amb poca gracia i un estil una mica dubtos, sobre la pista de Labuan, un clar obert al mig de la selva asfaltat de manera erratica, i enfila cap a la terminal, una barraca de ciment amb sostre de zinc. Els quatre treballadors que vagaregen per la pista fumant un
kretec (tabac indonesi condimenta amb clau) darrera l'altre, no semblen tenir masses ganes de descarregar les maletes i apropar l'escala a l'avio. L'hostessa ens somriu i sembla estar molt contenta d'haver sobreviscut a un aterratge mes* i viure per veure un nou dia.
Fujo de l'avio rapidament i a partir d'aquest punt, el trajecte el faré en moto, i quin trajecte que m'espera. La Trans-Flores Highway (creua l'illa d'oest a est) no en te res d'autopista. Aquest nom tant altisonant nomes pot ser obra d'un dement. All llarg de gairebé 700km serpenteja entre les crestes volcàniques i les muntanyes que formen la columna vertebral de l'illa, redefinint l'art de traçar corbes impossibles i presentant diverses i fermes candidatures a sot de l'any (i es alguns dels sots en els que vaig ficar la moto tenien el tamany de craters lunars i t'hi podies perdre i tot). La carretera te la peculiar característica de no oferir ni un sol tram pla o ni una sola recta, tot es girar, pujar i baixar, esquerra i dreta. L'objectiu es arribar fins al Kelimutu, un volcà impressionant i poc conegut, coronat per dos craters bessons emplenats per dos llacs, un blau turquesa i l'altre verd. El color de l'aigua dels llacs es tant dens que sembla pintura acrílica.
Desprès de 4 dies en moto per paisatges que et deixen amb la mandíbula desencaixada, l'ascencio al Kelimutu es la guinda del pastis, el premi al final del camí. De matinada, quan els primers rajos de sol s'afanen a cremar la boira matutina i es preparen per encendre l'espectacle dels llacs del volcà, la moto s'arrastra ranquejant per una carretereta infame i travessa camps d'arros luminescents per elevar-se per damunt de l'horitzo, endinsar-se en un bosc alpí i morir a les faldes desolades del crater. Ha dit prou i a partir d'aquest punt millor no forçar i caminar el kilòmetre que queda per arribar a la part mes elevada de la cresta i gaudir de l'espectacle, un dels millors que Indonèsia pot oferir i això es dir molt tractant-se d'Indonesia. El volcà es per mi sol ja que als pocs minuts d'haver arribat, marxen els dos únics turistes que hi havia i el silenci s'apodera de tot. A Flores, mes que a cap altre lloc, es pot sentir la crida d'Indonesia, la promesa que es compleix.
*totes les aerolinies d'indonesia menys una, Garuda, estan a la llista negra de la UE... i la veritat es que fan una mica de por...
Flores te l'aspecte i l'aparença del que es, una frontera, la penúltima illa abans d'Australia, el territori que fa de transicio entre Asia i Oceania (Per Flores passa la Wallace line, la línia que marca la divisòria entre la flora i fauna asiàtica i l'australiana), alla on Malays i Melanesis es barregen entre volcans, selves, camps d'arros, esglésies catòliques (era colònia portuguesa) i manglars. Nens negres com el carbó amb el cabell arrissat (els melanesis) juguen a la vora de la carretera entre plantacions de plàtans i palmeres balancejants farcides de cocos. Una illa que esta dividida per dos paisatges ben diferenciats, es meitat savanaha australiana i meitat selva asiàtica. Tot emmarcat en un rerefons de volcans enormes de cons perfectes i estilitzats.
L'aeroport de Labuan Bajo (a la part oest de l'illa) contribueix a ajudar a transmetre la sensacio de final de la línia, d'haver arribat al final de tot. Minuts desprès d'haver sobrevolat els volcans i les platges buides de Lombok i Sumbawa, l'avioneta de TransNussa es posa amb poca gracia i un estil una mica dubtos, sobre la pista de Labuan, un clar obert al mig de la selva asfaltat de manera erratica, i enfila cap a la terminal, una barraca de ciment amb sostre de zinc. Els quatre treballadors que vagaregen per la pista fumant un kretec (tabac indonesi condimenta amb clau) darrera l'altre, no semblen tenir masses ganes de descarregar les maletes i apropar l'escala a l'avio. L'hostessa ens somriu i sembla estar molt contenta d'haver sobreviscut a un aterratge mes* i viure per veure un nou dia.
Fujo de l'avio rapidament i a partir d'aquest punt, el trajecte el faré en moto, i quin trajecte que m'espera. La Trans-Flores Highway (creua l'illa d'oest a est) no en te res d'autopista. Aquest nom tant altisonant nomes pot ser obra d'un dement. All llarg de gairebé 700km serpenteja entre les crestes volcàniques i les muntanyes que formen la columna vertebral de l'illa, redefinint l'art de traçar corbes impossibles i presentant diverses i fermes candidatures a sot de l'any (i es alguns dels sots en els que vaig ficar la moto tenien el tamany de craters lunars i t'hi podies perdre i tot). La carretera te la peculiar característica de no oferir ni un sol tram pla o ni una sola recta, tot es girar, pujar i baixar, esquerra i dreta. L'objectiu es arribar fins al Kelimutu, un volcà impressionant i poc conegut, coronat per dos craters bessons emplenats per dos llacs, un blau turquesa i l'altre verd. El color de l'aigua dels llacs es tant dens que sembla pintura acrílica.
Desprès de 4 dies en moto per paisatges que et deixen amb la mandíbula desencaixada, l'ascencio al Kelimutu es la guinda del pastis, el premi al final del camí. De matinada, quan els primers rajos de sol s'afanen a cremar la boira matutina i es preparen per encendre l'espectacle dels llacs del volcà, la moto s'arrastra ranquejant per una carretereta infame i travessa camps d'arros luminescents per elevar-se per damunt de l'horitzo, endinsar-se en un bosc alpí i morir a les faldes desolades del crater. Ha dit prou i a partir d'aquest punt millor no forçar i caminar el kilòmetre que queda per arribar a la part mes elevada de la cresta i gaudir de l'espectacle, un dels millors que Indonèsia pot oferir i això es dir molt tractant-se d'Indonesia. El volcà es per mi sol ja que als pocs minuts d'haver arribat, marxen els dos únics turistes que hi havia i el silenci s'apodera de tot. A Flores, mes que a cap altre lloc, es pot sentir la crida d'Indonesia, la promesa que es compleix.
*totes les aerolinies d'indonesia menys una, Garuda, estan a la llista negra de la UE... i la veritat es que fan una mica de por...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada