Sichuan, a les portes del Tibet

(Aquest post es l'ultim de Xina pero hauria de ser el primer ja que vam passar per Sichuan abans d'anar a Shanghai)

Minuts desprès d'haver deixat enrere la línia que on s'acaba la vegetació i el bosc, la boira agafa velocitat i comença a baixar muntanya avall, fent-se cada vegada mes i mes densa, transformat el paisatge en un mon descolorit i sense formes. Les muntanyes que ens envolten es converteixen en ombres, siluetes d'ellas mateixes que quasi no distingim mentre el bus avança penosament pel port.

Flotant fantasmagoricament a un mentre del terre, la boira no ens deixa veure el precipici monstruós e interminable que delimita la carretera, que ha quedat reduïda a un immens basal de fang, una pista de patinatge artístic per camions de 3 eixos. Les roderes estan negades d'aigua i queda clar que si el bus si queda no tindrem mes remei que sortir a empènyer entre el fang.

Converse, Dockers i la Eastpack... com si anes al cole pero al Himalaya, a 4700m

A dins del bus, que no podria anar mes ple, els xinesos fumen i ens obsequien amb tot el catàleg complert de ventositats, escopinades (nota: Quan veus a una xinesa guapa de veritat escopir un lapo groc del tamany d'un puny se't el món peus), rots, gargalls i xarrupades que culturalment son acceptables al seu país i que tant poden arribar a molestar a un occidental. Portem 6 hores tancats amb aquesta fauna i estem lluny d'arribar a destí. El port sembla no voler acabar-se mai. Al tombar cada corba sorgeix una nova rampa, encara mes empinada que l'anterior i en mes mal estat si cap. Es un d'aquells trajectes en bus que se't creua i no hi ha manera, res a fer, la boira ha tret l'unic alicient, poder contemplar el paisatge espectacular i ens hem quedat atrapats amb els xinos en un mar blanc.
El nostre conductor sembla portar-ho prou be i ha decidit treure's les ulleres de sol (ja era hora malparit) i posar-se uns guants de competició. Te pinta d'haver fet aquesta ruta milers de vegades i esquiva tant be com pot tots els camions que s'han anat quedant varats pel camí. No condueix gens malament però fins i tot els millors la caguen de tant en quant. Al sortir d'una corba les rodes del darrera patinen, l'autobus sembla lliscar cap al precipici i frena a 20cm de la tragèdia. Ens ha faltat, poc molt poc per caure, ens hem quedat així de caure al buit. Amb l'ensurt al cos arribem a la darrera part de la pujada. Per tal d'esquivar millor els autobusos que allà s'acumulen atrapats al fang, el conductor ens fa baixar i fem els darrers 200m a peu, cap al chorten tibeta (banderes de pregaries de colors lligades a una pagoda de pedra) que marca e cim, 4700m, el punt mes alt d'aquest viatge.

Portem 3 dies en bus i no estem preparats per les alçades (unes converses i texans no es la roba mes adequada per l'alta muntanya), però ha valgut molt la pena. La boira escampa i davant nostre s'exten magestuos e inabarcable l'altipla tibeta. Kilometres i Kilometres de valls i pastures desèrtiques, amb petits poblats i monastirs tradicionals que sorgeixen com taques blanques en mig del verd i el blau que imperen. Hem arribat a les portes del Tibet. Per anar mes enllà fan falta uns permisos i unes quantitats de pasta de les que no disposem, hem arribat tant lluny com podíem. Esgotats, contents i extasiats pel que veiem, decidim posar rumb a les grans ciutats. Ja n'hi ha prou de passar fred.

Shanghai

Camí del Bund, el taxi surt de Panyu Rd, passa davant de les parades ambulants de raviolis xinesos (dumplings), accelera davant d'uns vells que, descamisats, fumen i juguen a Majong sobre una capsa girada, i enfila la rampa d'acces que porta a la secció elevada de Yanan Rd.

A 30 metres del terra, el Wolkswagen llisca per sobre de la ciutat immensa, grotesca, monstruosa e inabarcable. Llums de neo d'un blau elèctric il·luminen la carretera i donen un toc surrealista al recorregut. A banda i banda es succeeixen els gratacels de vidre i els edificis de ciment monstruosos que sorgeixen entre la boirina i la polucio. La ciutat es interminable i segurament ja ningú sàpiga ben be on s'acaba (si es que s'acaba mai). La llum dels gratacels es tan intensa que sembla que no s'hagi de fer mai de nit del tot. Estem atrapats en un cercle difícil de trencar, ja que tampoc s'ha acabat de fer de dia del tot, a Shanghai no surt mai el sol, el cel sempre es gris i sembla voler desplomar-se sobre la ciutat per fondre's amb la grisor dels edificis. Baixem la finestreta i demanen al taxista que corri mes, que acceleri, volem volar pel mig d'aquest escenari irreal i fantasmagòric. Volem sentir que estem a Blade Runner, volem fugir.

La carrera s'acaba al Bund, a davant del riu (Hangpuo river), allà o s'ajunten, sense tocar-se gairebé, el passat i el futur, el que queda del Shanghai antic i el futurisme (un pel hortera, no ens oblidem ni un segon que som a la Xina i que tots els xinos, sense excepcions, son uns cutres) del Pudong, el centre financer que fa bategar l'economia xinesa. Davant dels antics edificis colonials i del poc que queda de les cases antigues s'alca, imponent, la city de Shanghai. Es la carta de presentació de Xina al mon i conte totes les seves virtuts i els seus defectes. Xina prepara un futur gris, contaminat, tenyit de ciutats monstruoses e inhumanes. El potencial economic del pais es excepcional, aclaparador, com ho es la la falta d'imaginacio, de creativat i d'estil que desmostren els xinesos amb tot el que fan.

Envoltats d'aquest escenari irreal passem els darrers dies junts (nota: Els posts estan en desordre, vam passar primer 4 dies a Shanghai, vam anar a Hong Kong i desprès varem tornar a passar els últims 4 a Shanghai). Desprès d'unes quantes nit de festa, algunes ampolles de Jameson i els nostres últims sopars al carrer (com ha de ser en un viatge com aquest), arriba el temut dia en que ens diem adéu i tanquem, a contra cor, una etapa crucial del viatge. Sabíem que un dia s'acabaria però no estàvem llestos del tot per acceptar-ho. Entre copes parlem i recordem el que hem fet junts i ens donem compte de que vam prendre la millor decisió de totes quan vam decidir marxar, ha sigut molt gran. Un plaer i un honor, repetiria amb els ulls tancats. Queda pensar en el proper viatge. Ens veiem a l'Octubre si sobre visc a la India.

Hong Kong

"I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I've watched C-beams glitter in the dark near the Tannhauser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in the rain." Blade Runner

Dies de vins i roses per Hong Kong (l'autentic Blade runner d'Asia i la millor ciutat del continent) gracies al tiet del Jan. Una ciutat espectacular, intensa, descomunal, excesiva, vibrant i divertida, amb el millor ambient i skyline que hagem vist fins ara.

Persecucions pels carrers deserts de Kowloon a les 5 del mati, ressaques infernals al zulo de Mirador Mansions, tempestes tropicals, ferrys a Central, excursions al Victoria peak, sopars als millors locals, escapades a Macau, rellotges falsos, mala vida i no se com explicar al taxista com es torna a l'hotel. 5 dies per perdres pels carrers de Tsim tsa Tsui, Central i Kowloon i gaudir de l'antiga perla de l'imperi britànic. 5 dies per oblidar-se i descansar una mica de Xina. 5 dels millors dies del viatge i unes ganes de tornar increibles.