Java

Son les 4.30 del mati i el camí que porta a la cresta del Kawah Ijen s'ha convertit en un fangar, rierols marrons baixen pendent avall i converteixen el sender en una pista de patinatge. Si un està en forma, es pot pujar en menys de 1h30, però desprès d'un any d'hedonisme, alimentació deficient i desquilibrada i cap tipus d'exercici físic, queda clar que em portarà com a mínim un parell d'hores ben bones fer el cim. Les més de 12h de moto fetes el dia abans per anar d'Ubud (Bali) a Ijen (Java) passen factura i no ajuden massa. Haver perdut la caputxa del impermeable a Xina i haver de fer tota la pujada en mig d'un diluvi amb el cap descobert es el càstig perfecte per tanta deixadesa, mala memòria i avarícia (podria haver comprat un de nou a qualsevol altre lloc). M'arrastro miserablement per la pendent, esbufegant, en un estat lamentable.

Els portadors de la mina de sofre que hi ha a la base del crater, a la vora del llac turquesa, amagada en un núvol de fum blanc, m'adelanten saltant de pedra en pedra. A l'espatlle carreguen cistelles de bambú farcides de troços enormes de sofre groc. Cada treballador carrega uns 60 o 70kilos (alguns animals arriben a portar-ne gairebé 90) per trajecte i fan com a mínim 3 o 4 viatges al dia (es una hora de la base del crater a la cresta, una altre hora de baixada al camp base i hora i mitja per tornar a la cresta). Es lleven a les 2 del mati i comencen a caminar a les 3 per poder aprofitar al màxim abans de que la calor i el vent converteixin el cràter en un infern de fumelores i núvols tòxics que fan pudor a ou podrit i cremen l' esòfag al respirar.

Com estem a Indonèsia sobra dir que tots, absolutament tots els treballadors fumen Kretecs com condemnats, sense parar, amb la burilla de la cigarreta que s'acaba, encenen una de nova. No em vull ni imaginar l'esperança de vida d'aquesta gent. L'esforç que han de fer es colossal, titànic, i es obvi que no deu estar massa ben pagat. Son uns docents tius en total, alguns sorprenement joves i d'altres extranyament vells. Com a única protecció contra el fum tòxic porten bufandes de quadres fetes de coto lligades com una màscara al voltant de la cara. Estan de bon humor i per guanyar unes rupias extres s'afanen a fer-te de guia (cosa forca inútil, només hi ha un camí, ben senyalitza't i cap d'ells parla anglès) o t'intent vendre un troç de sofre (qui deu voler una pedra de mig kilo que apesta a mes no poder?). Un amic em va avisar que portes un paquet de tabac per anar repartint a mida que em trobes amb portejadors, i la veritat es que ho agraeixen molt. Encara que la conversa es impossible, a partir del moment en que trec el paquet canvia la manera en la que em miren i es paren a intentar fer peta la xerrada (nomes entenc la pregunta where are you from).

Baixar fins a la base del crater des de la cresta es com baixar fins a les portes de l'infern. El fum no et deixa veure res i et crema per dins a cada glopada d'aire. La calor es brutal i el plàstic de l'impermeable s'enganxa a la pell. Costa veure el camí i fa una certa por patinar i caure d'alt a baix. El silenci es sepulcral i nomes es trenca amb el xiuxiueig de les calderes i algun crit esporàdic dels treballadors. Abaix una dotzena de tius descamisats piquen i martellegen les roques grogues en mig d'un paisatge llunar surrealista. El llac invita a cabussar-se amb els seu blau impossible, però no acaba de ser una bona idea. A canvi del que em queda de paquet, l'engarregat s'avé a donar-me un tour accelerat per les instal·lacions. Es desilusiona una mica quan l'informo amb gestos que no estic massa interessat en comprar-li un kilo de sofre i carregar-lo muntanya amunt. La pudor es insoportable i em dono compte que al tossir i mocar-me queden restes negres al mocador (i no marxaran fins al cap de tres dies). Va sent hora de fotre el camp. Els francesos que s'han cagat com gallines a meitat de camí (junt amb mi son els únics turistes del dia) i no han volgut baixar fins al final, m'esperen a dalt per intentar apropiar-se de les meves fotos. Ni de conya. Al peu del volcà, l'estaciò on els treballadors pesen les carregues i reben els xecs per la feina feta sembla un bazaar. El mètode de pesatge es una mica paleolític i acordar el pes final es un tira i arronsa tediós entre mig d'acusacions repetitives (la balança esta trucada, has posat pedres al cistell per incrementar el pes). Agafo la moto i poso punt i final al Ijen. Es hora de tornar a India.

Flores

Flores te l'aspecte i l'aparença del que es, una frontera, la penúltima illa abans d'Australia, el territori que fa de transicio entre Asia i Oceania (Per Flores passa la Wallace line, la línia que marca la divisòria entre la flora i fauna asiàtica i l'australiana), alla on Malays i Melanesis es barregen entre volcans, selves, camps d'arros, esglésies catòliques (era colònia portuguesa) i manglars. Nens negres com el carbó amb el cabell arrissat (els melanesis) juguen a la vora de la carretera entre plantacions de plàtans i palmeres balancejants farcides de cocos. Una illa que esta dividida per dos paisatges ben diferenciats, es meitat savanaha australiana i meitat selva asiàtica. Tot emmarcat en un rerefons de volcans enormes de cons perfectes i estilitzats.

L'aeroport de Labuan Bajo (a la part oest de l'illa) contribueix a ajudar a transmetre la sensacio de final de la línia, d'haver arribat al final de tot. Minuts desprès d'haver sobrevolat els volcans i les platges buides de Lombok i Sumbawa, l'avioneta de TransNussa es posa amb poca gracia i un estil una mica dubtos, sobre la pista de Labuan, un clar obert al mig de la selva asfaltat de manera erratica, i enfila cap a la terminal, una barraca de ciment amb sostre de zinc. Els quatre treballadors que vagaregen per la pista fumant un kretec (tabac indonesi condimenta amb clau) darrera l'altre, no semblen tenir masses ganes de descarregar les maletes i apropar l'escala a l'avio. L'hostessa ens somriu i sembla estar molt contenta d'haver sobreviscut a un aterratge mes* i viure per veure un nou dia.

Fujo de l'avio rapidament i a partir d'aquest punt, el trajecte el faré en moto, i quin trajecte que m'espera. La Trans-Flores Highway (creua l'illa d'oest a est) no en te res d'autopista. Aquest nom tant altisonant nomes pot ser obra d'un dement. All llarg de gairebé 700km serpenteja entre les crestes volcàniques i les muntanyes que formen la columna vertebral de l'illa, redefinint l'art de traçar corbes impossibles i presentant diverses i fermes candidatures a sot de l'any (i es alguns dels sots en els que vaig ficar la moto tenien el tamany de craters lunars i t'hi podies perdre i tot). La carretera te la peculiar característica de no oferir ni un sol tram pla o ni una sola recta, tot es girar, pujar i baixar, esquerra i dreta. L'objectiu es arribar fins al Kelimutu, un volcà impressionant i poc conegut, coronat per dos craters bessons emplenats per dos llacs, un blau turquesa i l'altre verd. El color de l'aigua dels llacs es tant dens que sembla pintura acrílica.

Desprès de 4 dies en moto per paisatges que et deixen amb la mandíbula desencaixada, l'ascencio al Kelimutu es la guinda del pastis, el premi al final del camí. De matinada, quan els primers rajos de sol s'afanen a cremar la boira matutina i es preparen per encendre l'espectacle dels llacs del volcà, la moto s'arrastra ranquejant per una carretereta infame i travessa camps d'arros luminescents per elevar-se per damunt de l'horitzo, endinsar-se en un bosc alpí i morir a les faldes desolades del crater. Ha dit prou i a partir d'aquest punt millor no forçar i caminar el kilòmetre que queda per arribar a la part mes elevada de la cresta i gaudir de l'espectacle, un dels millors que Indonèsia pot oferir i això es dir molt tractant-se d'Indonesia. El volcà es per mi sol ja que als pocs minuts d'haver arribat, marxen els dos únics turistes que hi havia i el silenci s'apodera de tot. A Flores, mes que a cap altre lloc, es pot sentir la crida d'Indonesia, la promesa que es compleix.

*totes les aerolinies d'indonesia menys una, Garuda, estan a la llista negra de la UE... i la veritat es que fan una mica de por...

Bali

Bali no es la classe d'illa tropical paradisíaca, simplista i avorrida, que molts observadors desinformats tendeixen a considerar com a tal. Mes aviat es un lloc d'una complexitat i polaritat extraordinaries, una illa plena de misteris que s'alsa molt per sobre d'altres illes massificades pel turisme, gracies a una cultura i religió úniques i diferents de qualsevol altre cosa que et puguis trobar per Àsia. Jo era el primer en cometre aquest error i m'havia fet una idea totalment equivocada que gairebé em porta al punt de no anar-hi.

Els Balinesos son un poble molt espiritual i devot (practiquen un Hinduisme molt particular amb clara herència animista) i la seva vida transcorre diàriament al llarg d'una linea fina i difusa que separa el diví del diabòlic, en un esforç constant e inesgotable, basat en ofrenes, pregaries i processons, per calmar els mals esperits i aconseguir el favor dels Deus. A Bali la religió es viu intensament i per moments l'illa pot semblar una riuada de processons que s'entrecreuen i que sorgeixen de tots els racons, de o en camí a un temple.

L'enorme quantitat d'actes religiosos o activitats artístiques que es duen a terme pel carrer pot conduir a pensar que els Balinesos no foten ni brot i que no treballen gens. Aquest es precisament el secret de Bali, fins a l'arribada massiva del turisme no tenien massa a fer i havien de currar ben poc. L'illa es tan fèrtil que els cultius requereixen molt poca feina i atencions, i donen collites abundants i suficients amb el mínim manteniment possible, sense haver de fer res. Als Balinesos els hi queda molt de temps lliure per dedicar-lo a complicar encara mes la seva religió o a embellir les cases i temples amb escultures, relleus i pintures. Amb el turisme han de currar una mica mes (tampoc es maten) però busquen temps d'on sigui per mantenir les seves tradicions, tant es així que, a Bali, els restaurants, ademes dels tradicionals torns de mati i tarda tenen un torn extra per suplir el personal que esta enfrascat en activitats religioses (per alegria dels propietaris que solen ser expats europeus o yankis. Tot aixo m'ho va explicar el propietari d'una cafeteria a Ubud, quan tres dels seus cambrers i un cuiner no van apareixer).

A mida que un s'allunya dels centres turístics (Kuta, Sanur, Seminyak), s'entra en un mon de camps d'arros d'un verd exuberant, dividits per crestes recobertes d'una miríada palmeres per les que caminen Balinesos, vestits amb el barrat conic de palla tradicional, que fan volar estels per demanar als deus que la collita sigui bona (es una manera d'apropar la peticio al cel). Pels camins que transcorren entre els camps, noies de fines caderes embolcallades en sarongs brillants, caminen cap els temples i carreguen al cap enormes piràmides de fruita o elaborades cistelles farcides d'ofrenes. A la sortida del sol, o a mitja tarda, el terra dels carrers i els petits santuaris que hi ha a l'entrada dels comerços i les cases s'omplen de petites ofrenes exquisides, fetes de flors i aliments, i adornades amb una barreta d'encens fumejant, que les dones han anat deixant. Les que es posen sobre el paviment i les aceres son per aplacar els dimonis i els mals esperits que viuen al subsol i estan esperant la primera oportunitat per fotre el karma de la gent. Si trepitges una ofrena no passa res ja que es renoven constantment i al final del dia s'apilen en petites fogueres.

Per poder viure aquest costat de Bali, cal llogar una moto (el transport public a l'illa es indecent - perquè es casi inexistent- i lamentable - perquè es car i lent) i fugir dels resorts en direcció a l'interior. Qui vingui a l'illa per les platges s'equivoca, i si no es surt de la franja de sorra que separa l'aigua de les discoteques, es comet un error garrafal. Qualsevol, i dic be qualsevol, platja de Filipines, Tailandia o de la resta d´Indonesia (en especial de Lombok, l'illa veïna) es mil vegades millor que les platges estrella de Bali (a saber, Kuta, Dreamland, Lovina, Sanur, Nusa Dua). Si voleu platges aneu a les Gili.

Ademes de l'arros i els temples, el Bali que no veuen els turistes de platja es selva, rius, cascades i plantacions de cafè i plàtans. L'illa esta massa urbanitzada i les villas i hotels guanyen terreny als cultius tradicionals, però la bellesa indiscutible de l´etorn i l'estil de construcció tradicional Balinès (que respecten la majoria d'hotels i villes, aquest es el seu atractiu), que es esteticament agradable i poc agressiu, fa que el conjunt segueixi sent molt atractiu. Tot i aixi, l'illa esta massificada pel turisme i afixo pot comportar problemes greus de difícil solució. L'impacte dels hotels i resorts afecta la bellesa del paisatge, però el mes greu i potencialment perillós es l'excessiva dependencia de l'economia de l'illa en el turisme (aquest sector representa el 50% del PIB de Bali i genera un percentatge encara mes gran de les feines). L'economia de l'illa no esta diversificada en absolut i aquesta dependència en una sola i única font d'ingres pot ser catastròfica quan passen imprevistos com les bombes de Kuta al 2002 i 2005 (va costar 5 anys recuperar els nivells de turisme pre 2002, però es va batre el record de visites al 2008). Pocs llocs del mon, i poca gent, s'ho jugaria tot a una sola carta com fan els Balinesos.

Indonesia

Indonèsia es terra de volcans i terra d'intercanvi. Les seves illes (mes de 17000) son una cruïlla, el lloc privilegiat per on passen, des de temps immemorials, les rutes comercials marítimes que uneixen India i Europa amb Xina. Una terra construïda en base al que arribava de fora, ja fos de manera voluntària o imposada. Pel mar van arribar les tres religions, Islam, Hinduisme, Cristianisme, que van definir les creences de la seva gent. Pel mar van arribar els Holandesos. Indonèsia es principi i final de la colonitzacio a Asia. Per les especies úniques i cobetjdes (pebre, clau, vainilla) que es cultivaven a les seves illes, portuguesos, espanyols, anglesos, francesos i holandesos es fan fer a la mar i van creuar el mon. Per Timor van marxar els portuguesos al 71, posant punt i final a mes de 500 anys de colònies europees al Sud Est.

Indonèsia es també una promesa. La promesa d'un gran viatge, d'una aventura. Indonèsia es la crida de la frontera, sentir la necessitat d'arribar fins al final de la linea, als confins del Sud-Est, allà on Asia s'acaba per donar pas a Oceania. Es una terra ancestral i primitiva, exòtica i seductora, recoberta de volcans imponents encara fumejants envoltats de selva, camps d'arros i platges solitàries i prístines. Un paisatge que et deixa amb la boca oberta i amb ganes de mes, de tornar una i mil vegades, d'obrir un negoci allà, comprar una casa en algun racó i no tornar mai mes.

Indonèsia es una crida que es impossible de resistir, una país que et sedueix de bones a primeres, nomes mirant el seu mapa. Ja sigui aferrat al manillar d'una moto a Flores, caminant entre Orang gutans per les selves de Sumatra o a la coberta escombrada pel vent d'un ferry que creua de matinada l'estret entre Java i Bali, la crida es audible de tots els racons d'aquest arxipèlag infinit e inabastable. Indonèsia es despertar-se amb el cant de les mesquites en una plantació de cafè a les faldes d'un volcà javanès i adormir-se amb el rumor de les onades o amb els sorrols impossibles de la selva en un bungalow a Lombok o a Bali. Indonèsia es somiar amb la propera vegada, deixar anar l' imaginació, abans i tot d'acabar el viatge que tens entre mans.

Endavant amb la crònica: Ho d'Indonesia.

Nota: Estic a Fort Cochi, Kerala, India, i l'internet de la ciutat es poc menys que primitiu. A falta de poder carregar les meves propies fotos, agafo les del Pere.

Sumatra

Al baixar del ferry que surca les aigües de l'estret de Melacca entre Singapur i Pulau Batam, creues el terminal envellit pels efectes del temps i la sal del mar i et fas segellar el passaport a la guixeta d'imigrasi i surts a una esplanada dominada per una gran mesquita blanca i verda i el seu minaret que crida als fidels per la pregaria del vespre. Benvinguts a Sumatra, benvinguts a Indonèsia, el país musulmà mes poblat del mon. Acabem de prendre una de les millors decisions de les nostres vides...

22 dies mes tard, esgotats però encisats per la màgia de Sumatra, esgotats per les llargues hores de bus, enamorats d'una illa inacabable, d'un país difícil de desxifrar, fotuts pels dolors estomacals (es el peatge que cal pagar), deixem l'illa per l'aeroport de Medan, poc mes que un hangar envoltat de plantacions de palmeres a les afores de la ciutat. Creuem la zona de control de passaports, la noia d'imigrasi ens segella de sortida. Tres policies, descalços, fumant, i amb els pantalons arremangats fins els genolls, s'ho miren des de la distancia, indolents. Han mogut els bancs de manera que poden estirar les cames. Darrera nostre creua un angles, porta una guitarra. Tsst, Tsst, Ei! el criden els policies. Ell s'apropa una mica sorprès. Els policies, que no parlen ni gota d'angles, li fan la pregunta màgica que obre totes les converses a Indonèsia: d'on ets? Angles, diu ell. Li demanen la guitarra. l'angles s'atansa, seu al seu costat i un dels policies es posa a tocar i cantar i la resta el segueix. Acaba una canco i en comença una de nova mentes s'encen una cigarreta.Sumatra es despedeix amb aquesta imatge surrealista al cap, recordant al turista despistat que aquí tot es fa amb calma, tot surt amb naturalitat. Indonèsia es un cop al cor i tal vegada i haurem de tornar.

Pel camí han quedat els 22 dies, temps just per anar de Padang a Bukit Lawan, que han produït aquest enamorament, aquest encisament. No m'he tornat monyes, no m'he deixat els collonets enganxats a la branca d'un esbarzer, escric d'aquesta manera perquè Sumatra es una meravella.

Sumatra es molt maco pero no son els paisatges (que tambe). Hi ha volcans, però America Central també n'esta ple i es mes fàcil pujar-hi. Hi ha platges (no les hem vist) com a Tailàndia, Malasia o Vietnam. Hi ha selva, però la de Brasil o Venezuela esta mes ben cuidada. A Sumatra no es l'escenari, son els actors, la gent, el que t'enamora. I aquesta gent no mereix la mala sort que tenen. Des del Tsunami del 2004 (que va tenir Aceh, al Nord de Sumatra, com epicentre i va fer mes de 160000 morts), que no guanyen per desgracies. Tres terratremols (Nias 2005, Bukkitinggi 2007, Padang 2009) han fet la ferida una mica mes gran i han reduït el turisme drasticament (en un moment on les bombes de Bali 2002 i Jakarta 2005 feien que el país es guanyes una fama de territori musulmà integrista e intolerant molt injustificada). A alguns llocs, els locals diuen que les pernoctacions d'extrangers han caigut fins a un 90% en temporada baixa. Dotzenes de hostels buits en el nostre camí (menció especial per Tuk-Tuk a Danau Toba, convertit en poble fantasma. 30 turistes per 150 guesthouses. A la nit estava tant desert que feia mes por que el poble de Resident Evil, si hi aneu porteu l'escopeta) i períodes de 3 o 4 dies sense veure un sol blanc confirmen aquestes estimacions.La part bona de tot plegat es que literalment tens tota la illa per tu i a centenars de locals bojos perquè tu passi be, tornis a casa i ho expliquis, agraïts perquè no els haguem oblidat i borrat de la nostra ruta. La vella creença musulmana de que cada estranger es una benedicio de Deu i que se l'ha de tractar com a tal encara aplica a Sumatra. I en saben fer honor, allà on vagis seràs rebut amb un somriure.