Laos - Luang Prabang

El trajecte d'onze hores en bus entre Vientiane (Capital de Laos) i Luang Prabang no ha de semblar, a priori, massa dur comparat amb altres trajectes infernals que hem fet (Inle-Yangon 16h; Bangkok-Penang 24h o Sagada-Manila 18h) però acaba posant a prova la paciència de qualsevol.

El bus es confortable i la carretera esta ben asfaltada, però no te ni un sol pam recte. Entre les dos ciutats tot son corbes, pujades i baixades. Enginyers de Ponts i Camins d'aquest mon, si veniu a Laos fareu fortuna, fan falta uns quants túnels.

Per la finestra veiem passar el paisatge muntanyós típic del Nord del país. Turons i muntanyes recobertes de vegetació i selva i tallades per penya-segats, emergeixen dramaticament d'entre la jungla, centenars de rius i rierols es fusionen els uns amb els altres una i altre vegada per acabar alimentant el rei dels rius del Sud-Est, el Mekong.

El riu el comparteixen Xina (Neix al Tibet i baixa per Yunnan), Tailandia, Cambodia, Laos i Vietnam. Els 4 països petits han creat una comissió transnacional per assegurar-ne una gestio i explotació ecològica i que benefici a tots, pero els Xina ha dit que a prendre pel cul i que fara el que li surti de la seva part del riu. Que macos son els xinos.

A un país muntanyós, amb un transport terrestre tan limitat i sense cap sortida al mar, el riu es essencial i es converteix en la columna vertebral del territori (el creua de Nord a Sur i les tres ciutats principals, Vientiane, LuangPrabang i Pakse i tenen port). Lo riu es vida, i mai mes ben dit: la gent viu del riu, pel riu i al riu.

Per entendre i admirar la bellesa, la importància i la vitalitat d'un riu tant llegendari com el Mekong cal anar-hi ben d'hora pel mati o cap al vespre. Quan cau la nit, baixar al riu es baixar a veure com famílies senceres d'homes en calçotets, nens despullats i dones embolicades en Sarongs s'endinsen en l'aigua marro del capvespre per dutxar-se i rentar-se.

Quan surt el sol, les aigües grises de la matinada s'omplen de petites barques blaves de pescadors vestits amb el barret pla tradicional de palla que llencen les seves xarxes. A la riba les dones s'afanyen a fer la bugada i deixen la roba assecant-se al sol sobre les roques. Els pescadors que no tenen barca s'endisen al riu amb un trident i unes ulleres de submarinisme. Mes enllà de la riba tot es selva i muntanya.

Fa mesos que no plou i el nivell de l'aigua es molt baix. Marcat a les roques veiem el nivell habitual i alguns llocs li falten ben be 3 o 4 metres. No hem escollit una bona època per visitar Laos. La falta prolongada de pluja i el fet que estem en plena temporada de crema de boscos i cultius fa que l'aire estigui saturat de cendra i pols. Sembla que el sol no acaba de sortir mai del tot, i quan ho fa, brilla pàl.lid, amagat darrera una capa de cendra, tant dèbilment que el pots mirar directament amb els ulls nusos sense que faci mal. Estem envoltats d'una claror difusa, dèbil, una mica depriment, que fa que totes les coses que ens rodegen adquireixin una tonalitat blavosa, grisa, muntanyes no massa allunyades nomes son una silueta mal perfilada a l'horitzo. Els únics que posen color al panorama son els monjos amb les seves túniques taronges i els pescadors amb les seves barques pintades.

El nostre bus, envoltat de cendra, avança lentament per la terra cremada que es menja la selva. Els monsons i les seves pluges salvadores ens agafaran en un mes, quan entrem a Vietnam. Benvingudes siguin.

Malaysia

Les Batu Caves son unes coves enormes molt curioses, farcides de temples i estàtues de Deus Hindús, situades als peus d'un turo de parets escarpades recobert de selva a les afores de Kuala Lumpur.

Entrada a les Batu Caves

Arribar a l'entrada de les coves no es cosa fàcil. S'han de pujar 300 i pico esglaons sota un sol de justícia, malparit e implacable. Per fer el recorregut mes excitant, les escales estan custodiades per un exercit de micos fastigosos i fills de puta. Mirar-los als ulls es firmar la teva pròpia sentencia de mort, l'equivalent a beure un bidó d'oli de motor o llençar-se d'un vuitè pis. De la meva experiència asiàtica nomes puc extreure un sol consell valuós: Si veus micos fuig d'ells com si acabessis de veure la Mort amb la seva dalla. Corre per la teva vida, no miris enrere, no busquis ajuda, no ofereixis ajuda. Que cada palo aguante su vela.

A la cima de l'escala, rodejat de Vishnus, Shivas, Ganeshs i mig centenar mes de deïtats desconegudes (algunes un pel horteres), suat com un porc i destrossat mentalment per la tensió d'esquivar els micos, encara trobo una mica d'energia per preguntar-me que fa tota aquesta parafernalia Índia tant lluny de casa.

Les batu no son poca cosa, cada gener i peregrinen mes d'un milió de persones i es fleten autobusos i avions charter per poder complir la demanda generada pels peregrins. Es un lloc sagrat pels Hindús i estem a Malasia, un país Musulmà. Per arribar a les coves el Bus #11 ha passat per davant de temples taoistes xinesos, mesquites musulmanes, restaurants de cuina Tamil i vells edificis colonials anglesos. Aquest es el gran secret de perquè Malasia es un país tant interessant: la barreja fascinant de tres races tant diferents i com han mantingut intactes les seves respectives cultures i tradicions (Els origens d'aquest popurri d'etnies els vaig comentar al post de Penang). Visitar Malasia es donar una volta a la vegada per Xina e India amb un rerefons musulmà. A pocs altres llocs (Londres que jo hagi vist) es pot fer una cosa similar.

Aquesta convivència exemplar (tot i que ha passat per moments baixos, com qualsevol relació: els xinesos i els malay s'han estovat en serio algunes vegades) s'aguanta sobre la base d'un projecte superior comú, la construcció del país mes modern i desenvolupat del sud est Asiàtic. Malasia esta a anys llum dels seus veïns (Tailàndia es el que mes s'acosta) en termes d'infrastuctures, qualitat de vida i serveis. Si el pais fos pobre potser hi hauria mes tensions. La relació no es basa tant en la tolerància com en la indiferencia (això segur que els hi van ensenyar els anglesos tambe, es la practica habitual a Londres quan veus algu d'una altre etnia). Es deixen en pau els un als altres en pos d'un benefici comú, el creixement econòmic i el desenvolupament del país.

Els llocs imprescindibles son Penang, en la meva opinió, la millor ciutat asiàtica que he vist fins ara i a on es menja millor, i les Perhentians, un paradís on es pot nedar amb taurons i tortugues mentre et cagues en tot per no haver comprat alcohol abans d'embarcar al ferry. Nomes per les Petronas es obligatori fer una parada a Kuala Lumpur. Dema anem cap a Laos.

Burmese days - Mandalay

"Mandalay. Su nombre tenía una eufonía que espoleaba la imaginación, aunque aquella era la realidad amarga, marchita: a través de los suburbios, kilómetro tras kilómetro de chozas míseras; un sordido campamento gitano... pagodas minúsculas que brotaban como pústulas, perros horrendos que gruñían y se enzarzaban en las calles repletas de socavones..."

Norman Lewis (Tierra Dorada, viajes por Birmania)

Mandalay. Com una ciutat amb un nom tant increïble pot arribar a ser una decepció així de gran?

Pocs noms tenen tanta forca i podrien fer somniar com aquest. Poques ciutats son tant horribles com aquesta. Mandalay... podria ser un nom de les mil i una nits però acaba sent al nom d'una ciutat infernal i desagrable.

L'aire de Mandalay es dens i per moments es podria arribar a confondre amb boira. Però no ens enganyem, es merda. Esta carregat de pols i de brutícia i el vent no fa mai acte de presencia per netejar una mica la cosa. l'ambient es irrespirable de tant saturat que esta. La ciutat sembla estar entapissada per un mantell de pols gris que cobreix un mar d'edificis envellits, autèntics taüts, presons de formigó exposades a un sol implacable. El soroll de les bocines constants es infernal.

De nit Mandalay posa a prova els nervis i la temprança del viatger. Els carrers desolats i obscurs nomes prenen vida quan sinistres gossades de bésties faméliques s'embranquen en violentes baralles. No es veu ni una anima i tot esta tancat.

No m'agrada criticar massa els llocs i a tot arreu he trobat sempre coses que m'han agradat o que es podien salvar, però em costa pensar-ne alguna per Mandalay que no sigui el restaurant Nepali del carrer 27 cantonada 82 i l'encantadora família que el regenta.

Algunes coses a les afores de Mandalay valen molt la pena com el Buda de la foto (no recordo el nom del temple) o el Pont de teka d'Amarapura, que pot semblar espectacular a les fotos ja que ens hem cuidat de no fotografiar la merda que el rodeja, les pintades de tipex i l'enorme quantitat de turistes (encara que no val queixar-se d'aixo, nosaltres contribuïm a fer créixer mes la massa i els llocs macos sempre estan a petar, la gent no es curta del tot, no visita llocs lletjos).

Burmese days - Inle Lake

Us deixo unes fotos d'Inle Lake, un dels llocs mes espectaculars que hagi vist mai. No varem fer res especial a part de visitar el llac i llogar unes bicis (el que fa tothom), aixi que passo d'escriure i vaig directe a les fotos, que realment valen la pena.

Burmese days - El tren a Katha

El tren que m'ha de portar a Katha, el poble a la vora del Ayeyarwadi on George Orwell va servir com a policia del British Raj del 1922 al 27, surt amb puntualitat britànica a les 4pm de Mandalay. Si alguna cosa bona van fer els fills de la Gran Bretanya en gairebé 300 anys d'imperi es omplir-ho tot de vies de tren. God save the Queen, encara que es poc confortable i desesperadament lent, viatjar en tren es molt mes interessant i entretingut que fer-ho en bus o en avio.

Abans d'arrencar hi han empentes i corregudes. Seients equivocats, caixes, maletes i bosses de plàstic per tot arreu, venedores de fruita cridant i homes escopint a tort i a dret. Si miro cap a l'andana calculo que fan falta tres trens com aquest per ficar la massa de gent que en aquells moments intenta empènyer maletes, cabassos i nens per les finestres. El meu lloc sembla esta assegurat i no cal lluitar-lo molt, el tinc garantit per dues raons molt simples, perquè soc un turista blanc i perquè ningú mes l'ha volgut, es el seient numero 13 i els birmans son gent supersticiosa de mena.

A les 4 menys un minut l'andana i l'entrada del vago semblen la coberta del Titanic en el moment en que la gent s'acaba d'assabentar que no hi ha barques per tothom. A les quatre estem tots asseguts, amb les maletes encaixades per tot arreu de qualsevol manera i el nostre tren gemega i s'allunya lentament de l'estacio. El vago en el que vaig ha conegut temps millors. La majoria de seients estan trencats i descosits, les finestres no tanquen, del sostre pengen cables arrencats i tot esta molt brut. El forat al terra que fa de lavabo no puja la moral precisament. Arribarem a Katha a les 8 del mati, em dic, i mentres m'aferro a aquesta mentida miserable del revisor amb ilusio, intento recordar que grans viatges i experiències han nascut rodejats de brutícia, calor i falta de confort, que aquesta es la millor manera de viatjar si es vol intentar entendre una mica un pais i la seva gent i que no s'ha de ser tan pijo.

Anem cap al Nord, camí dels turons pedregosos i desertics, barreja de marro i ocre, secs i esquerdats, coberts de clapes de matolls i palmeres, de que es composa tota la zona central de Birmània. Abans de deixar la ciutat pel pont que creua l'Ayeyarwadi, el tren m'ofereix una visió única i fugaç de les intimitats de les cases de la gent, de les seves vides. Per la carretera veus el que la gent vol que vegis, les façanes de les cases. Amb el tren et fiques al pati de casa seva, entres per les seves finestres, veus les seves cuines. En un dels patis d'una casa precària de parets de bambu, una dona cuina el sopar agenollada davant d'una olla que bull sobre unes brases. Els seus fills juguen i corren despullats als seu voltant.

Quan la foscor s'ha acabat d'instalar del tot, em pixo per sobre la cama mentres reboto contra les parets del lavabo. Busco refugi en el meu seient i amb el paper de water que sempre porto a la motxilla (mai saps a on t'atrapara el tema) m'eixugo el pixat però no la vergonya. No fa falta mirar els meus companys de seient, ho saben i jo se que ho saben. L'home blanc s'ha regat la tíbia per gilipolles i prepotent, per no voler fer us de les costums locals i haver intentat pixar de peu en un forat d'un tren que salta i trontolla a cada metre que fa. A les latrines asiatique s'ha de fer la feina de cuclilles.

No hi ha lluna i la claror verdosa de les llums d'emergencia il·lumina tenuament les cares rodones del passatgers i deixa veure unes mirades i uns ulls greus i solemnes que transmeten patiment i resistència. Aquestes mirades ja les he vist altres vegades, les pots trobar, sempre de nit, a qualsevol nit de qualsevol any, en les cares de la gent en un autobús a Chiapas, en una barca que surca el rio San Juan a Nicaragua, a qualsevol poble d'Indonesia. Son les cares d'aquells indígenes Malays, Mayas, que ens han vist passar a tots i que ens tornaran a veure passar una altre vegada i que seguiran allà quan tots hagem marxat. Nomes pots sentir respecte per gent que es capa de mirar així.

A les 6 del mati em desperto a temps per veure com el tren trenca la boira i entra en una andana farcida de gent. Fa molt fred i si el meu vei de seient no m'hagués ofert compartir la seva manta en un gest que l'honra, a hores d'ara estaria congelat. Un grup de monjos coberts amb mantes i capes passeja per la plataforma i unes dones instalen les parades de te ambulants al seu voltant. El cartell amb el nom de l'estacio esta en Birma i no em dono compte que hem passat Katha de llarg i estem 4 o 5 parades mes enlla. Un parell d'hores mes tard em torno a despertar i el cambrer del tren m'informa que fa mes de 4 hores que hauria d'haver baixat i que ara haig de tirar fins al final de la linea, a Myitkyina (a prop de la frontera amb Xina, 6 hores mes en tren, tocat els collons) perquè cap dels pobles entre mig te hostals que tinguin permís per acollir estrangers... Resignat, em menjo la resta del trajecte. El que he vist ho compensa tot. Viatjo per dies com aquests i de tant en quan arriben, sempre, sense esperar-los.

Burmese days - Rangoon

El vol entre Bangkok i Yangon es tan curt que pots arribar a creure que no ha existit mai. Uns instants abans d'embarcar estàvem embotits com sardines en un taxi tailandès (viatgem amb la Kathleen, una americana d'Atlanta) recorrent embalats, de matinada, els carrers vaporosos de Bangkok, passant entre gratacels immensos que il·luminen la nit i veient com el futur del Sud-Est Asiàtic es construeix als nostres voltants. Pugem a l'avio, tanquem els ulls i quan els tornem a obrir estem en un altre taxi, molt mes atrotinat que l'anterior, en un trajecte que ens porta directes cap al passat. No fa gens de calor i una claror blanquinosa, vaporosa, difumina la ciutat que veuen els nostres ulls. No hi ha cartells publicitaris, cap ni un dels pocs cotxes que ens envolten te menys de 20 anys, les dones porten la cara coberta de taneka, la crema de sol casolana dels birmans.

A pesar de ser hora punta, els carrers de Yangon no s'acaben de despertar del tot. Aquí i allà veiem grups de gent vestits amb el longuy tradicional, el dels homes lligat amb un nus centrat a la cintura, el de les dones a un costat. Alguns d'ells estan asseguts al voltant de taules baixes en cadiretes de plàstic, prenent te preparat en petites teteres de metall. Ningú sembla tenir massa pressa i la màxima activitat que es veu es la de dones preparant paradetes de fideus, fruita i suc de canya de sucre. No tenim la sensació d'estar en una ciutat de 6 milions de persones que es prepara per començar un nou dia. Des de les 5 del mati hi ha activitat comercial al carrer però no sembla que acabi d'arrencar. L'antiga capital del Raj fa anys que va quedar encallada en el temps, els rellotges es van parar desprès de la marxa dels anglesos i poc ha canviat d'enca, els edificis agafen pols i ennegreixen pel fum dels cotxes i dels generadors, no es renova res, tot segueix igual. Hem tornat al passat, i aquest es un lloc on la paraula futur amb sort i com a maxim significa que el dia de demà sigui igual al dia anterior.

Al tombar una corba apareix la punxa daurada immensa del Swhedagon. No hi aneu ara, diu el taxista. Sigueu pacients i espereu fins les cinc de la tarda. Com tantes altres coses en aquest mon, el Swhedagon adquireix una bellesa especial quan es posa el sol.

Quan comenci a caure la nit, la pagoda, ensenyorida al cim d'un turo que il·lumina la ciutat, inundara de daurat las cares de centenars de creients budistes, extasiats i embadalits pel que veuen els seus ulls. Alguns d'aquests fidels, acompleixen, de genolls, el somni d'una vida, resar als peus de la pagoda construïda per conservar els 8 cabells que son regal d'en Gotama, aquell home sant que va assolir el nirvana i es va convertir en Budhha. El Shwedagon promet molt i no decepciona en absolut. La riuada de gent dona la volta a la pagoda en el sentit de les agulles d'un rellotge sense crits, histerismes o fanatisme religiós de cap tipus, les seves cares nomes transmeten la serenor i l'extasis d'aquells que es saben davant d'un lloc únic, màgic. La piràmide daurada absorbeix la llum taronja i rosada del capvespre i la retorna banyada en or. La part superior de l'estructura, el seu barret, esta recoberta de diamants que brillen a cada pas que dones. En un mar de túniques vermelles, taronges i roses, els nostres peus descalços desgasten, encara una mica mes, unes baldoses de marbres color marfil que son trepitjades diàriament amb fervor des de fa mes de 9 segles.

Ensimistats pel que veiem i fotografiem, contents i tristos perquè sabem que en breus minuts l'ultim raig de sol s'apagara del tot i caurà la nit, es fàcil oblidar que a escassos tres kilòmetres d'on estem l'Ang San Suu Kyi fa mes de 7 anys que no surt de casa, envellint presonera a les mans dels generals, apagant-se com s'acabara apagant el darrer raig que il·lumina la pagoda. El temps passa lentament per ella i no li perdona ni un sol minut. El seu temps vital s'escola inexorablement a un país a on no canvia res. Es facil oblidar que els cinc USD que hem pagat aniran directament a la butxaca dels seus captors, el general Tan Shwe i la seva colla de llepaculs. La nostra pasta es misèria comparat amb el que guanyen cada any amb contractes d'explotacio forestal i de gas amb Xina i Tailàndia, els amics del regim.

Emprenem el camí de tornada i passem davant dels mercats de menjar nocturns. La llum verdosa de les parades il·lumina tenuament la cara de la gent que s'atansa sobre els curris i els bols de fideu. El carrer de l'hotel esta a les fosques, de les finestres dels vells edificis colonials, envellits per anys de fum i pols acumulada, no en surt cap llum. L'enesim tall d'electricitat del dia haurà interromput sopars i pelicules i obligat a treure les espelmes. El soroll ensordidor dels generadors (aquells que tenen mes diners se'ls poden permetre), rebota pels estrets carrers de l'antiga capital del Raj. Molt cobrar 5USD per entrar però els generals del regim no es molesten en evitar que la llum es talli 11 cops al dia... Yangon s'adorm una nit mes, un any mes, sense que res hagi canviat.