Sichuan, a les portes del Tibet

(Aquest post es l'ultim de Xina pero hauria de ser el primer ja que vam passar per Sichuan abans d'anar a Shanghai)

Minuts desprès d'haver deixat enrere la línia que on s'acaba la vegetació i el bosc, la boira agafa velocitat i comença a baixar muntanya avall, fent-se cada vegada mes i mes densa, transformat el paisatge en un mon descolorit i sense formes. Les muntanyes que ens envolten es converteixen en ombres, siluetes d'ellas mateixes que quasi no distingim mentre el bus avança penosament pel port.

Flotant fantasmagoricament a un mentre del terre, la boira no ens deixa veure el precipici monstruós e interminable que delimita la carretera, que ha quedat reduïda a un immens basal de fang, una pista de patinatge artístic per camions de 3 eixos. Les roderes estan negades d'aigua i queda clar que si el bus si queda no tindrem mes remei que sortir a empènyer entre el fang.

Converse, Dockers i la Eastpack... com si anes al cole pero al Himalaya, a 4700m

A dins del bus, que no podria anar mes ple, els xinesos fumen i ens obsequien amb tot el catàleg complert de ventositats, escopinades (nota: Quan veus a una xinesa guapa de veritat escopir un lapo groc del tamany d'un puny se't el món peus), rots, gargalls i xarrupades que culturalment son acceptables al seu país i que tant poden arribar a molestar a un occidental. Portem 6 hores tancats amb aquesta fauna i estem lluny d'arribar a destí. El port sembla no voler acabar-se mai. Al tombar cada corba sorgeix una nova rampa, encara mes empinada que l'anterior i en mes mal estat si cap. Es un d'aquells trajectes en bus que se't creua i no hi ha manera, res a fer, la boira ha tret l'unic alicient, poder contemplar el paisatge espectacular i ens hem quedat atrapats amb els xinos en un mar blanc.
El nostre conductor sembla portar-ho prou be i ha decidit treure's les ulleres de sol (ja era hora malparit) i posar-se uns guants de competició. Te pinta d'haver fet aquesta ruta milers de vegades i esquiva tant be com pot tots els camions que s'han anat quedant varats pel camí. No condueix gens malament però fins i tot els millors la caguen de tant en quant. Al sortir d'una corba les rodes del darrera patinen, l'autobus sembla lliscar cap al precipici i frena a 20cm de la tragèdia. Ens ha faltat, poc molt poc per caure, ens hem quedat així de caure al buit. Amb l'ensurt al cos arribem a la darrera part de la pujada. Per tal d'esquivar millor els autobusos que allà s'acumulen atrapats al fang, el conductor ens fa baixar i fem els darrers 200m a peu, cap al chorten tibeta (banderes de pregaries de colors lligades a una pagoda de pedra) que marca e cim, 4700m, el punt mes alt d'aquest viatge.

Portem 3 dies en bus i no estem preparats per les alçades (unes converses i texans no es la roba mes adequada per l'alta muntanya), però ha valgut molt la pena. La boira escampa i davant nostre s'exten magestuos e inabarcable l'altipla tibeta. Kilometres i Kilometres de valls i pastures desèrtiques, amb petits poblats i monastirs tradicionals que sorgeixen com taques blanques en mig del verd i el blau que imperen. Hem arribat a les portes del Tibet. Per anar mes enllà fan falta uns permisos i unes quantitats de pasta de les que no disposem, hem arribat tant lluny com podíem. Esgotats, contents i extasiats pel que veiem, decidim posar rumb a les grans ciutats. Ja n'hi ha prou de passar fred.