India, al final d'un monsó

Out of its squalor and human decay, its eruptions of butchery, India produced so many people of grace and beauty, ruled by elaborate courtesy. Producing too much life, it denied the value of life; yet it permitted a unique human development to so many. Nowhere were people so heightened, rounded and individualistic; nowhere did they offer themselves so fully and with such assurance. To know Indians was to take a delight in people as people; every encounter was an adventure. I did not want India to sink out of my memory; the mere thought was painful.

India is the poorest country in the world. Therefore, to see its poverty is to make an observation of no value; a thousand newcomers to the country before you have seen and said as you... Do not think that your anger and contempt are marks of your sensitivity. You might have seen more: the smiles on the faces of the begging children, that domestic group among the pavement sleepers waking in the cool Bombay morning, father, mother and baby in a trinity of love, so self-contained that they are as private as if walls had separated them from you: it is your gaze that violates them, your sense of outrage that outrages them.

V.S Naipaul (An area of darkness)

So far as I am able to judge, nothing has been left undone, either by man or nature, to make India the most extraordinary country that the sun visits on his rounds. Nothing seems to have been forgotten, nothing overlooked.

Mark Twain

The notion that democracy retards development in poor countries has gained currency in recent years... authoritarians everywhere cite China's success as their best excuse not to allow democracy just yet.

Universal values tell us that government serves the people, that assets belong to the public and that urbanisation is for the sake of people's happiness.. Supporters of the "China model" believe that people should obey government, that state should control assets and the interests of individuals are subordinate to those of local development.

The Economist, 02/10/10, How India's growth will outpace China's

Per aquest ultim post sobre la India faig una mica de pirateria i agafo les fotos de Steve McCurry, fotograf de National Geografic. Utilitzo el seu material per fer justícia al país i en l'ultim escrit mostrar una part de la bellesa que hem contemplat i no he sigut capaços de retratar. Ell l'ha sabut veure millor que ningú (quan sigui ric li pagaré els drets d'autor...)

El monsó es un fenomen curiós. Durant mesos i mesos no cau ni una gota i de cop, als voltants de l'1 de Juliol, es desferma el diluvi universal. Per espai de tres mesos plou gairebé cada tarda, des de el vespre fins a la matinada, sense parar ni un segon. Quan cauen les primeres gotes de la tarda i comencen a refredar l'asfalt que ha bullit sota el sol justicier, tot India surt al carrer per celebrar-ho i deixar-se mullar. Famílies senceres surten als terrats de les cases per jugar sota la pluja i pregar. Les dones agafen els nadons, adornats amb polseres platejades als turmells i les ungles pintades de blau turquesa, per apropar els seus fronts al llom de les vaques que transiten indiferents sota el diluvi, i beneir-los. India beu insaciablement del monsó i es deixa portar per la seva bogeria. Més de la meitat de la població mundial viu a mercè del monsó, a l'espera de que s'aixequin els vents que portaràn les pluges. Un món sense estius o hiverns, que passa de la sequera a les inundacions en una tarda.

El Times of India publica que ha sigut el millor monsó en 14 anys, ha plogut en abundància i de manera equilibrada en tot el territori, zones com Rajasthan o Punjab, que havien patit sequera en els darrers 6 anys han rebut nivells excel·lents de precipitacions. No voldria pecar de modestia, però esta clar que hem portat sort al país. India ha pogut saciar la seva set, fins a l'estiu que ve.

Els pagesos indis (i el país sencer) poden deixar anar tot l'aire que han contingut durant 3 mesos i respirar tranquils, les pluges han vingut i la collita sera bona. A India, el 75% de la població es rural i depèn de manera crucial del monsó, es el manà que cau del cel. Peró això esta a punt de canviar. Cap al 2030 girara la balança, i per aquest any es projecta que 50% de la població sigui urbana. El país necessita preparar-se pel gran canvi que s'apropa, ha d'accelerar per poder fer front a un repte tan colossal. Es difícil imaginar com se'n sortira en el futur una ciutat com Mumbai (14m de persones), en la que gairebé el 40% de la població viu en chaboles i el 26% dels habitants no tenen acces a aigua potable o han de defecar a l'aire lliure, quan hagi doblat la població en menys d'una generació.

Les ciutats Indies (Calcutta, Delhi, Bombay, Madras) temen al monsó, el miren amb aversió i angunia. Mentre les pluges reparteixen alegria i felicitat al camp, a les ciutats fan estralls i comporten misèria i desgràcies. Col·lapsen sistemes de transports deficients i antiquats, inunden carrers en el que el clavegueram es pre-historic o directament inexistent, desplacen barris sencers i l'aigua estancada que generan son focus de malalties tropicals (A Delhi o a Mumbai es pot agafar el Dengue). Sent una mica cínics direm que també ajuden a netejar una mica, cosa que no esta tant malament, però en el còmput global les pluges son un malson per les gran metropolis. Per aconseguir millorar les seves ciutats i adaptarles a les futures (i presents) necessitats, s'haurien d'invertir 1.2 Bilions de USD, en infrastructures, 8 vegades mes del que s'esta invertint actualment.

Els problemes del subcontinent son evidents, tant obvis que estan a la vista de tothom, no poden escapar l'ull del viatger, per petita o poc profitosa que sigui la seva experiència al país. India, tot i no ser ni de lluny un dels paisos mes pobres del mon, es el país amb mes pobres del planeta. Estan per tot arreu, dormint als carrers de Mumbai, pidolant a Calcutta o defecant a les aceres de Delhi. Com diu Naipaul, veure'ls és fer una observació sense valor.

Si un agafa un tren o un autobús (sobretot un autobús), experimentara, a traves de les seves cervicals o de la seva paciència, el segon problema mes greu del país: la situació catastròfica de les infrastructures de transport. l'estat de les carreteres es lamentable i penós, plenes de forats de la mida de craters llunars i totalment col·lapsades. La mitja velocitat dels camions a India es de 20Km/h, amb això esta tot dit. Els trens, a pesar de ser molt mes agradables que un trajecte per carretera, tampoc estan en un nivell massa prosper: en els tres mesos que hem passat per aquí hi ha hagut 3 accidents greus que han costat la vida a mes de 300 persones. No pot ser una coincidencia o mala sort. De l'aviació poc em puc dir, però l'aeroport de Calcutta no es mes gran que el de Flores i t'has d'untar de relec per no agafar el dengue o la malària mentre esperes que surti la maleta. L'estat lamentable de les infrastructures de transport amenaça d'escanyar i estrangular en un coll de botella el futur d'India si no es posa remei. Per solucionar-ho no nomes s'ha d'invertir, si no que s'ha d'acabar amb el problema principal del país: la corrupció rampant.

India es un dels països mes corruptes del mon i els diners que s'inverteixen per millorar la situació desapareixen o s'evaporen en les entranyes de la burocràcia mes extensa i complicada del planeta (els Indis fa anys que gaudeixen complicant i enrevessant l'organitzacio de la vida publica ja de per si difícil i burocratitzada que van deixar els anglesos) . Per posar en marxa el mes petit dels projectes s'han de untar les mans de dotzenes de polítics i funcionaris pidolaires.

El país te per davant un repte colossal, però si aconsegueix millorar el benestar al seus habitants més desfavorits sense haver deixat mai de ser una democracia, des que va aconseguir la independència al 1947, haurà assolit la victòria més impressionant. Com hem vist, per davant esperen problemes colossals, però es una oportunitat única. India es un país en busca d'una llico d'una bellesa difícil de descriure, d'un valor únic. Seria un fet que podria canviar el mòn i ensenyar a la gent que un altre camí es possible, que hi ha solucions més enllà del model Xinès que es pot arribar sense subliminar els drets humans i la democràcia a canvi d'edifics lletjos, electricitat, aigua potable i cotxes. Els Indis van en busca de la victòria mes bella i utòpica, i val la pena que el món els hi doni suport. El contrast amb el model Xinès, gris, autocràtic i mancat de valors humans i estètics no pot ser més evident. Marxo d'Asia sorprès

El nostre viatge per India ha transcorregut al llarg d'aquest monsó tan auspiciosos. En ha plogut, i molt, a sobre. Ens hem deixat mullar i hem seguit les pluges en busca del seu final ja que era també el nostre. Hem suat com animals i ens hem impregnat de les olors del pais. Algunes nits, al tornar a l'hotel, tenia la sensació de portar el país enganxat a la pell, i frotava i frotava sota la dutxa per treure-me'l de sobre però no marxava, India es imborrable, no es pot rentar tant fàcilment el record que deixa en el viatger. Al anar a dormir no podia tancar els ulls, les imatges del dia es repetien davant meu, doloroses, extraordinaries, patetiques i belles. La màgia d'India ha funcionat en nosaltres i aconseguira que, tard o d'hora, tornem a venir. L'experiencia ha sigut intensa i enriquidora, com no podria ser menys en un país tant excessiu i desmesurat. I es que India es defineix pels seus excessos: excés de gent, excessos religiosos, excessos arquitectònics, excessos naturals, pobresa excessiva, riquesa desmesurada... i també, excés de bellesa, bellesa allà on miris, per tot arreu, i per sobretot de tot, bellesa en la gracia i singularitat úniques de la gent.


Per poder viatjar per India, com a molts altres països, el millor i mes recomanable es preparar el viatge llegint.

Aquest son els llibres que m'han acompanyat en mes de 222 hores de tren o bus (l'equivalent a una mica mes de 9 dies) a traves del subcontinent. Mai un país m'havia apassionat tant.

Bibliografia:

Midnight's Children - Salman Rushdie (1981)

L'historia d'India de 1947 a 1981 vista a traves dels ulls de Saleem, un noi molt lleig que neix a la mitjana nit del 15 d'agost de 1947 (la nit de la declaracio d'independencia) i que participa, voluntària o involuntariament, però sempre de manera decisiva, en tots els esdeveniments importants posteriors. Realisme màgic per explicar l'historia del país. Guanyador del Booker prize al 1981. Considerat el millor Booker de la historia.

A Fine Balance - Rohinton Mistry (2006)

Situat en el Bombay de 1975, en el moment en que Indira Gandhi declara l'estat d'emergencia (l'inici de 3 anys d'excessos, assassinats i repressió de les llibertats civils), 4 personatges de diferent origen social es troben vivint per casualitat sota el mateix sostre. Molt interessant per entendre el període mes obscur de l'India independent i per conèixer Mumbai.

The God of small things - Arundhati Roy (1996)

Booker prize al 1997. Dos bessons Indis, de Kerala, es retroben desprès de 20 anys separats per reconstruir els esdeveniments que van portar a la morta de la seva cosina anglesa i l'esfondrament mental de la seva mare en un nit de traicio i odi de castes. No pot descriure millor el Sud del pais.

An area of darkness - V.S Naipaul (1967)

Primer dels tres viatges del premi Nobel a India. La visió mes incisiva i punyent de la ma d'un geni de la narrativa i la descripció.

India, a million mutinies now - V.S Naipaul (1991)

Ultim dels viatges de Naipaul (al 1991), en el que reconsidera molts dels seus punts de vista anteriors i dona una visió definitivament mes optimista.

India, a wounded civilization - V.S Naipaul (1975)

Naipaul a India durant l'estat d'emergencia.

No full stops in India - Mark Tully (1992)

Mark Tully es el director de la BBC a India. Crònica d'esdeveniments crucials com l'assassinat de Rajiv Ghandi i de la seva mare Indira, el setge al Golden Temple o els disturbis religiosos del Gujarat.

India, an unending journey - Mark Tully (2008)

Actualitzacio del llibre amb nous viatges per India, posant l'accent en l'aplicacio de polítiques e idees occidentals al subcontinent i en estudiar les tensions religioses a India.

The great railway bazaar - Paul Theroux (1975)

Un classic de la literatura de viatges, 4 mesos en tren a traves d'Asia amb capítols sobre India. Una capacitat fascinant per comprendre tot un pais i fer observacions rellevant i punyents sense baixar del tren practicament o estar tota l'estona mamat.

The ghost to the Eastern Star - Paul Theroux (2005)

El mateix viatge 30 anys mes tard, però amb una visita fascinant als outsourcing offices de Bangalore i un recorregut mes complert pel Sud del país i menys cervesa.

The ineritance of loss - Kiran Desai

Un jutge retirat de clara mentalitat anglòfila, la seva neta òrfena i el seu cuiner-servent comparteixen una antiga mansió colonial ruinosa als peus del Himalayas. Mentre l'antic mon del jutge s'enfonsa al seu voltant, la seva filla s'enamora d'un noi de classe baixa i el fill del cuiner mostra la vida i les anyorances d'un emigrant Indi a NY

The age of Kali - William Dalrymple

Pocs occidentals coneixen India tant be com Dalrymple, que va viure 10 anys a Delhi. Crònica dels seus viatges pel subcontinent entre 1989 i 1998.

No son tan rellevants o interresants però igualment entretinguts i útils per passar l'estona:

The white tiger - Aruvind Adiga
The interpreter of maladies - Jumpha Lahiri

Indian Railways

The railways also brought about a social revolution. There could be no caste barriers on a railway carriage: you bought your ticket and took your place... Moreover, as journey times shrank, India became aware of itself as a single nation... a subcontinent disjointed by vast distances and primeval communications suddenly became aware of itself as a single geographical unit. It was the railway that made India a nation.

William Dalrymple (The age of Kali)

India railways! They are part of the memory of every traveller, in the north, east, west and south.

Indians defecate everywhere, they defecate, mostly, beside the railway tracks.

V.S Naipaul (An area of darkness)

I have seldom heard a train go by and not wished I was on it.

Paul Theroux ( The great railway bazaar)

Nota: Aquest post es, en part, una ficció, ja que no tot el que esta escrit va succeir a Victoria Terminus. Es un recull de tot el que hem vist i experimentat en dos mesos i escaig de viatges en tren per India. El que s'explica a continuacio podria ser la imatge d'un dia qualsevol en una estacio de trens India, ja sigui Howrah a Calcutta, Old Delhi a Delhi, Varanasi Junction o Jaipur. Com oblidar el primer tren de tots, amb l'Adria, el Mumbai-Jaipur (23h) atravessant les chaboles de Bombay, un trajecte truculent i extenuant, o l'ultim amb el Pere i la Maria, el Howrah-Varanasi, baixant corrent a cada parada per intentar comprar te i samosas per poder sopar, sense saber si tindriem temps de tornar a entrar, saltant a dintre del vago quan ja estava en marxa. Tot el que descriure ho hem vist o viscut al llarg d'aquest mesos i ho condenso en un sol post per facilitar la narracio.

Els ferrocarrils d'India son, de llarg, el projecte mes ambiciós, costos, desmesurat i profitós, realitzat mai per una potencia colonial en qualsevol colònia de qualsevol racó del planeta. En menys de 50 anys, els anglesos van cobrir el país de vies i estacions, de Khiber Pass, a la frontera amb Afganistan, fins a les platges de Cochin a Kerala, posant rails al les faldes de l'Himalaya, construint ponts per derrotar l'Hindus, el Ganges i el Bramhaputra, travessant denses selves i deserts asfixiants de dunes ondulants. Tres milions de tonelades de bigues de ferro, travesses de fusta, vagons i maquinaria van ésser transportats de les illes fins a India en mes de 4000 vaixells. Una proesa, la conquesta d'un continent (paralelament es construïa el ferrocarril a Malasia, Birmania, Iran, Siam i Vietnam, amb l'objectiu d'unir Asia amb Europa).

Son les 5.30am i en la llum tenue de la matinada, quan els primers rajos de sol encara han de calentar el nou dia, el Konkankanya Express (Goa-Mumbai) s'atura suament a l'andana numero 14 de Victoria Terminus, l'estacio central de Bombay. En la seva sortida accelerada, el meu vei de compartiment es deixa el Times of India a la tauleta de nit. A la contraportada el diari anuncia la fi oficial del monsó, el mes abundant en els darrers 14 anys. Ho diu el govern i ens ho haurem de creure: s'han acabat les pluges, es hora de tornar a casa.

A l'andana l'activitat es frenètica, a pesar de l'hora primerenca. Desprès de la calma del trajecte nocturn a traves dels camps i els pobles indis, foscos (no hi ha mai electricitat, ni una llum) buits e inerts, l'explosio de crits, sorolls, empentes i olors m'esclafa de cop. Mumbai es desperta i no hi ha un minut a perdre. M'assalten els dubtes i penso que, de fet, la ciutat no ha anat a dormir, no ha parat ni un segon. Bombay es el cor econòmic del país, genera un terç de l'ingrés total de la nació. Si la ciutat no batega el subcontinent sencer s'ofega.

Els coolies i portejadors, vestits amb túniques i turbants vermells bruts i suats, es llencen cridant sobre les maletes i paquets dels viatgers de primera i segona categoria, negociant tarifes que estan molt per sota dels preus oficials penjats en pissarres a les columnes blanques i ronyoses. Deuen estar acostumats a la garreperia genuïna dels motxillers, perquè, a pesar de ser l'únic blanc en tot el vago, no rebo cap oferta per carregar la meva bossa. Darrera d'ells, una fila d'escombradores encorbades** s'obre camí entre la multitud, fuetejant el paviment. No es una feina fàcil, ja que l'estació es un campament humà, i han d'esquivar els cossos que ocupen la plataforma; sembla que un poble sencer s'haig instal·lat sobre les andanes i les sales d'espera. La gent cuina, dorm i defeca per tot arreu. Nens despullats utilitzen les aixetes de les canonades d'aigua que passen entre les vies per abastir els diposits dels trens per rentar-se. Dones i noies omplen cubells d'aigua per fer la bugada o per poder cuinar. Els homes fan cua al final de l'andana, esperant el seu torn per seure a la gatzoneta i fer la feina a la vora dels rails. Embolicats en parracs que no aconsegueixen amagar del tot els seus cossos famèlics, uns drapaires es despengen sobre les vies buides, carregant bosses de lona gris a les espatlles, per buscar ampolles de plàstic i altres deixalles que la gent a llençat per les finestres dels vagons. No nomes competeixen entre ells per veure qui pot recollir mes merda, sinó que també han de batallar amb les rates negres i greixoses que corretegen entre les vies i els gossos paria afamats.

Homes, dones i nens dormen per terra, estirats sobre estores de palla o directament sobre el paviment, entre un mar de capses, caixes, bauls, sacs de lona i paquets embolicats i lligats amb cordills. Son cossos sense sentit, inerts, aliens al soroll i a l'estrèpit que els envolta, robant els últims minuts de son a una nit que s'acaba, abans d'afrontar un dia llarg i miserable. Amb els punys tancats, aferrats als saris de les seves mares, els infants dormen caragolats sobre si mateixos. Entre els dorments passegen venedors de chai (el te, molt dolc) carregant termos i tasses d'argila (per ser trencades al final), venedors de diaris i homes que empenyen carros amb fogons per cuinar truites, curris i samosas.

Una estació de trens índia es una finestra oberta al país, es com visitar un poble Indi en el que no hi ha parets, tanques, portes o finestres tancades, tot esta a la vista, la vida de la gent es publica i la única manera d'atorgar privacitat als que viuen sobre el paviment es no mirar, però es impossible perquè estan per tot arreu. Gent vinguda de tots els racons del país acampa a les estacions o passa per elles en busca d'un tren: Rajasthanis amb els seus turbants de colors, Bengalis vinguts de l'est amb els seus lungis; dones d'Himachal Pradesh amb les seves cabelleres lligades amb bufandes de coto; Tamils amb els seus dhotis blancs nuats per sobre dels genolls, Sadhus abillats amb túniques de color safra i cintes al cap, nois i noies rics, la elit del país, vinguts de Delhi o Mumbai i camí de Goa ataviats amb Ray Bans, texans de marca i parlant en angles*** entre ells, per separar-se de la resta, per deixar clara on esta la línia, menyspreant la llengua dels seus avantpassats.

Pel turista una estació de trens es la possibilitat i la seguretat de saber que veurà India, vibrant, colorida i descarnada, i que a la butxaca guarda un bitllet que l'allunyara d'alla quan sigui necessari, que te una escapatòria a ma. Podrà veure-ho tot, entrar en la vida de la gent, gaudir de l'espectacle i escapar abans de que l'atrapi. Quan soni el xiulet de la locomotora embarcara en un vago amb aire condicionat i es podrà aïllar de tot. Petites càpsules d'India de duració determinada, quan el tren arranca s'acaba.

Un cop has vist el poble que acampa a les andanes, el tren s'endinsa en la foscor, camí de l'interior, per travessar camps, deserts selves i boscos en els que no sembla viure ningú. L'energia i la bogeria de l'estacio dona pas a la calma immòbil de l'India rural. Pot semblar paradoxal, però l'Interior del país dona la sensació d'estar completament buit, deshabitat. Et preguntes on han ficat els 1100m de persones que superpoblen el país. Penses que a les ciutats, però es mentida, 75% de la població d'India es rural. Estan allà però no els veus, pots passar hores assegut a la polleguera de la porta del vago i no veure a ningú, nomes ramats de cabres, búfals d'aigua i plantacions d'arròs. La gent apareixerà de sobte, quan el tren pari a la següent estació i la bogeria torni a començar de cop, explosions de vida que duren dos minuts, temps per deixar baixar els passatgers que han arribat a destí i fer pujar els nous. De vegades el país sembla una estació de tren gegant, com si no hi hagués res mes. Un país buit surcat per trens.

A Cochin, animat per la idea de viure l'experiencia mes extrema de l'India real, la que gent creu nomes es pot trobar en els trens de classe baixa, i veient que nomes em quedaven dos trajectes mes per arribar a desti, vaig animar-me a comprar el bitllet nocturn mes econòmic per anar a Goa (14h, nocturn).

El meu vago de tercera classe esperava silenciós i amb les llums apagades, al final de l'andana. Quan vaig arribar encara faltaven dues hores perquè sortís el tren. Al acostar-me, en l'obscuritat, vaig veure que per les finestres que el vago estava ple, atestat, de cares obscures i suades, resignades, esperant en la foscor. Davant de la porta, quan la calor i les olors que emanava del vago em van bufetejar la cara, em vaig esfondrar, vaig perdre les forces i la determinacio i vaig córrer cap a l'oficina del cap d'estacio a buscar el revisor per demanar, suplicar, un upgrade. Volia viure l'experiència de viatjar en la categoria mes baixa però no vaig poder, l'excés de gent i d'humanitat em van aclaparar i vaig fugir. En una estacio de Kerala, en mig d'una tormenta demencial, India em va derrotar per darrera vegada.

**A India les escombres no tenen mànec, nomes s'utilitza la part d'abaix i t'has d'ajupir molt per fer la feina... un anacronisme mes que nomes serveix per humiliar el que fa la feina. Hi ha una casta d'intocables especifica per la gent que frega i escombra terres, i nomes poden fer aquesta tasca.

***Contrariament a la creença generalitzada que a India tothom parla angles, nomes un 5% de la població (uns 50 milions de persones) es capaç de parlar-lo (i si busquem els que son capaços de parlar fluidament ens quedem amb el 3%). L'angles es la llengua de l'elit Indià que ha rebutjat l'Hindi com a vehicle de comunicació comú per posar-se un nivell per sobre i desconnectar de la realitat del país. Es patetic seure en un restaurant al costat d'un d'ells i veure com son incapacos de fer-se entendre amb el cambrer. Dona ganes d'agafar-los i bofetejar-los amb el dors de la ma.

Benares (Varanasi)

Older than history, older than tradition, older even than legend, and looks twice as old as all of them put together.

...crammed perspective of platforms, soaring stairways, sculptured temples, majestic palaces, softening away into the distances; and there is movement, motion, human life everywhere, and brilliantly costumed - streaming in rainbows up and down the lofty stairways...

Mark Twain

La ribera sud del Ganges, repleta de temples, palaus i pavellons dels segles XVIII i XIX, esta delimitada per una serie ghats, graons de pedra que s'endisen en l'aigua marró, sagrada e infecta. Desprès de gairebé tres mesos de pluges abundants e incessants, el monsó toca a la seva fi i el cabal del riu es molt alt. Alguns ghats i temples han desaparegut sota l'aigua i nomes s'intueixen els primers esglaons. En Raj, el propietari de la parada de chai que hi ha a l'entrada de Manikarnika Ghat (el ghat de les cremacions), ens acompanya per ajudar-nos a entrar, evitar que algú ens intenti pressionar perquè fem donacions i sobretot per explicar-nos com funciona el ritual. Si un Hindu te la sort de morir a Benares, aconseguira instantaneament el Mokoha (o Iluminació), trencar el cicle etern de reencarnacions. Ser cremat aquí es un privilegi.

La fusta i els troncs (Sandal en el cas del Bhramins, la casta mes alta) que s'utilitzen per construir les pires, s'apilen a l'entrada del recinte. Els cossos dels difunts, embolicats en llencols brodats daurats i ocres, reposen en lliteres de bambú recobertes de flors a la vora de l'aigua, al final dels esglaons. Un cos tarda unes tres hores en calcinar-se del tot, però tampoc hi ha pressa, els morts no tenen gaire cosa a fer. Alguns d'entre ells han vingut de molt lluny per morir aqui i poden esperar uns minuts més per ser cremats. La cua es llarga i les cremacions seguiran fins ben entrada la nit, camí de l'alba, no es para gairebé mai, nomes quan el nivell de l'aigua es massa alt. Els familiars esperen, formant grupets d'homes que seuen a la gatzoneta a la part alta de les escales i fan petar la xerrada. No hi ha drama, ni plors ni crits ni sanglots, a Benares la mort es una lliberacio i la mes gran de les sorts. Els barbers, navalles en ma, van passant entre els grups per rapar els fills dels difunts. Les cabres passegen plàcidament al voltant de les pires, entre flamarades ocasionals i en mig del fum asfixiant de els 10 o 12 fogueres que cremen sense parar. hi ha gossos adormits sobre les cendres calentes de pires extingides. Els Dom, la casta d'intocables que s'ocupa de les fogueres, no semblen tenir cap interès en fer-los fora. Quan arriba una barca carregada amb troncs baixen a la riba i crean una nova pila de 6 o 7 metres d'alcada. Amb barres de metall, els Dom controlen l'estabilitat de les pires i s'ocupen de recollir les cendres que les families llancaren al riu sagrat un cop acabi el funeral. Un cos mai s'acaba de cremar be del tot, i les restes de costelles i malucs que es van acumulan aniran a parar al riu. Els Sadhus (Holy men), els nen, els que han mort per mossegada de cobra (poca broma, a India moren 50000 tius a l'any per picada de serp) i les dones que han mort durant l'embaras, no son cremats, els seus cossos es llencen directament al riu. En el seu llibre Monsoon, el fotògraf de national geogràfic Steve Mcurry explica com va veure gossades de besties dements i esquelètiques devorar cadàvers que havien sortit a la superfície.

Mes enlla dels ghats, darrera dels palaus, comença una ciutat de carrerons estrets, obscurs i sinuosos, encantadors a pesar de la merda de vaca i la brutícia, que conformen un laberint gegant que converteix el de Teseu i el Minotaure en un joc de nens. Es un mon de passadissos, escalinates i túnels que poden tant bon punt poden portar-te a topar amb una paret, o desembocar en l'espectacle fascinant d'un ghat. La merda s'acumula per tots els racons i la pluja fa que les antigues pedres desgastades cobertes d'excrements patinin perillosament. L'olor de les deixalles en descomposicio es punyent. Hi ha gossos per tot arreu, besties infames, esquelètiques, monstruoses, sense raca, animals dignes del circ dels horrors. Sadhus i pundits s'agenollen a l'entrada dels temples, on s'apinyen, als peus dels fidels que fan cua per entrar, les parades i les dones amb cistells que venen flors, garnaldes de calèndula, encens i cocos per fer ofrenes als Deus.

La multitud, amb l'ajuda inestimable d'un exercit de vaques (la densitat vaques per metre quadrat a Varanasi fa por) repugnants, col·lapsa els carrers. Els carrerons son massa estrets per deixar passar les camionetes, i les mercaderies es reparteixen amb carros tirats per homes. Amb frequencia t'has d'arrambar a la paret per deixar passar un seguici fúnebre, familiars que carreguen les lliteres a las espatlles i criden Ram naam satya hai! (el nom de Rama es la vertitat) o una processo religiosa, homes descalços amb el tors nu que porten el front marcat amb cendres i passen cantant i cridan. Les tendes son simples forats a la paret en els que només cap una persona. Unes vaques embogeixen darrera nostre i hem de sortir corrent, fugint de l'estampida que crea el pànic en la gent.

Desprès de tres setmanes a Indonèsia, 4 dies a Calcutta i Benares van ésser suficient per recordar-me la capacitat que te India per emocionar, sorprendre, intimidar, excitar i repugnar. Es un país que t'aclapara per complet, amb una capacitat inesgotable per delectar i sorprendre. Una experiència única i adictiva.

En aquesta ciutat es també on posem punt i final a la nostre viatge conjunt desprès de 7 mesos. A Hanoi ens vam separar els quatre, a Shanghai vam perdre al Jan i a sota la pluja en un carrer de Benares, ens diem adéu definitivament. Es un moment trist i difícil però ens queda l'alegria de poder recordar el hem fet junts i ens podem meravellar d'haver arribat tant lluny, d'haver compartit tantes experiències, qui ens ho hagués dit quan el viatge va néixer en un Pub d'Earl's Court. Ha sigut un plaer i un honor. Toca anar camí de Mumbai per buscar el punt i final del viatge, que espera amagat pels carrers de Colaba a que agafi l'ultim tren.

Calcutta (Kolkata)

El tirador de rickshaw* passa per davant nostre esbufegant, maniobrant la carrossa àgilment entre els taxis, busos, i cotxes que col·lapsen Park Street. Vestit amb parracs, descalç, esquelètic, brut i envellit prematurament**, es una bestia de carrega mes degradant que degradada, un mes entre els molts altres anacronismes absurds de Calcutta. A qualsevol altre lloc del mon, la visió d'aquest home acabat i embrutit seria intolerable, ofensiva, impròpia del secle XXI, però als carrers de l'antiga capital del Raj no desentona gens, forma part del paisatge, la seva presencia es natural, es dona per descomptat, i els habitants de Kolkata semblen gaudir d'aquest forma de transport infame. Dones enormes i grasses que necessiten metres i metres de tela per aconseguir saris que les tapin senceres els hi rategen fins a la ultima rupia i acomoden pesos impossibles al seient. Nens nets i polits, vestís amb els uniformes blancs i blaus de les escoles anglicanes de Chowringee agafen cada mati el mateix rickshaw per anar a classe. Es una manera de crear feina en una ciutat molt castigada per l'atur, comenten, a la defensiva, els Indis si els hi preguntes. A Mumbai i a Delhi també hi ha molts aturats i no veuràs ni un sol rickshaw humà, tots van amb motor o amb pedals.

Els rickshaws empesos per homes no desentonen a Calcutta per una raó molt senzilla, no sembla que estiguem al secle XXI. Kolkata va ser una vegada la perla del British Raj, la capital de la East Indies Company, la ciutat colonial per exelencia, el Londres de l'est. 63 anys desprès de la marxa dels britànics, Els Indis, amb l'ajuda d'incomptables monsons, han fet tot el que han pogut per espatllar aquest legat. Calcutta es la confirmació, l'exemple definitiu d'una idea que ronda pel cap en el moment mateix en que poses els peus a una ciutat india. Aquesta idea es basa en un punt clau, en la India independent (això es, del 15 d'agost de 1947 fins a dia d'avui) no s'ha construït un sol edifici maco, ni un sol edifici que sigui adequat pel clima ferotge i monsònic del subcontinent, tot el que s'ha fet es lleig, poc practic e inadequat, autentiques monstruositats que nomes poden generar patiment i molèsties als seus inquilins. El que s'ha construït s'ha quedat a mig camí, a terra de ningú, no s'ha seguit cap estil tradicional i no s'ha aconseguit imitar be cap estil internacional. Les monstruoses capses de ciment tacades per l'humitat del monsó que s'han construït en els últims anys, intruses deteriorades i empobrides, invasores, entre les relíquies colonials angleses deteriorades pel pas dels anys i de les pluges, transmeten un missatge evident: la caiguda esfereïdora dels estandars i les expectatives de la gent, l'exclusio de la recerca de la bellesa com a objectiu vital de l'home. La falta de planificacio i l'arquitectura deficient son un problema gravíssim en climes tropicals com aquest, no nomes per la falta de bellesa, sinó per com afecta i dificulta el dia a dia de la gent, per com es converteix en una barrera física pels seus habitants. A cap altre lloc com a Calcutta es tan dolorós i evident aquest fet. La bellesa es necesaria perquè inspira a la gent, transmet la idea elevada d'un mon millor, amb mes possibilitats. En llocs com Calcutta, un entorn tan degradat i carent de bellesa nomes pot transmetre a la gent una idea molt baixa de les possibilitats i necessitats de l'esser huma, nomes pot conduir a conformar-se. La bellesa es un ideal que transmet ganes d'anar mes enllà, que demostra de que es capaç en realitat l'home, la bellesa es l'idea d'un mon de possibilitats. Aquells que diuen que preocupar-se per la bellesa abans de solucionar la pobresa es superficial i frívol, no han entès res, les dues coses van juntes i son inseparables, no contradictories.

Calcutta, amb la seva brutícia i superpoblació, amb la seva pobresa i amb l'esgotament que genera en els que la visiten, conte tots els ingredients tradicionals que s'han de barrejar per cuinar la tragèdia diària de les ciutats índies. L'asfalt i les aceres trencades o a mig construir, el fum gris i pudent de la gasolina i querosè que cremen els autobusos i cotxes mes atrotinats que hagi vist mai (no he anat a Cuba) , el sol assassi que castiga des de primera hora, la merda i la pols pels carrers, la gent defecant per tot arreu, el sorrol incessant i estrident de mil i una bocines, son part essencials del caos i et poden portar al limit de l'esgotament. Calcutta es, sens dubte, una ciutat difícil. El viatger necessitat trobar espais per aillar-se i separar-se de tot (cafeteries o restaurants cars, tancar-se a l'habitacio de l'hotel). Però no hem d'oblidar mai que estem a India, i entre tota aquesta ronya, misèria i decadència la bellesa de la gent sempre troba una manera de lluir, d'encisar-te. Un dels secrets d'India es l' exces de vida que genera, la gracia i bellesa úniques de la gent que col·lapsa els seus carrers. Amb una mica de paciència, Calcutta es pot convertir en un espectacle fascinant.

Desprès de mes de dos mesos, estem preparats per poder separar el gra de la palla i gaudir de la ciutat India per excelencia. Trobem un bar que fa cafè bo i te sofàs per agafar forces pel mati. Tenim una habitació amb tele i AC per relaxar-nos per la nit. Sembla una tonteria però detalls petits ajuden a poder sobreviure llocs com aquest. Anem curts de temps i em pres una bona decisió. Visitarem la ciutat intensament i com s'ha de fer, caminant sense parar. De Ghat en Ghat (a India un ghat es una escalinata de pedra amb una plataforma que s'endinsa en un riu o llac), de mercat en mercat i a través del cor colonial de la ciutat. A Mullick Ghat (o Armenia Ghat), el mercat de les flors situat entre les ruïnes dels antics magatzems anglesos on es custodiava l'opi que s'enviava a Hong Kong (la fortuna de l'imperi es fa construir d'aquesta manera, venent droga als xinos), els floristes preparen garlandes taronges i les venen entre crits i empentes. Muntanyes de flors s'acumulen per tot arreu i els venedors pujen a sobre dels sacs de lona per poder cridar mes. El tren circula just a la vora i els vagons de la classe popular passen atestats de gent davant nostre. El Howrah bridge custodia tota l'escena. Un exercit de coolies, portadors i venedors ambulants creua el pont vint vegades al dia carregant sacs i caixes al cap. Una mica mes amunt, als voltants de Kumakuli Ghat, escultors i artesans s'afanen a donar els darrers retocs a les estàtues de fang i guix que es submergiran al riu Hoogly un cop comenci el festival de Diwali a principis d'octubre. Al Maidan s'organitzen partits de cricket improvisats. Famílies senceres, homes abillats amb lunguis i dones vestides amb saris grocs o rojos, es cabusen al riu per fer les seves pregaries o rentar-se. Es impossible imaginar o concebre tanta vida en un espai tant reduït, pensar que tantes coses estan succeint al mateix moment. Calcutta es una bogeria pero val molt la pena i no es pot marxar d'india sense una visita.

* Rickshaw puller en angles, ves a saber com es tradueix correctament al catala.
** L'esperanca de vida en aquesta feina infrahumana apenes supera els 40 anys

New Delhi

No para de ploure i la pluja tenyeix els carrers de New Delhi de vermell i marro. L'argila que hi ha sota el paviment sembla voler alliberar-se de l'asfalt i del ciment que li han imposat i busca qualsevol escletxa o forat per tornar a sortir a la superfície, respirar, i, amb l'ajuda de l'aigua, inundar els carrers de rius granats. La ciutat es vol tornar a convertir en terra i selva.

Caminar, passejar, per una ciutat India acostuma a ser difícil, una activitat perillosa i esgotadora. S'ha d'anar en compte i elegir be el passos entre camins trencats o sense fer. Les voreres anivellades del tot o plenament acabades no son una necessitat a India. Els carrers Indi son sovint trocos d'asfalt apedaçat, vacil·lants, plens de sots, entre munts de pols i brutícia. Per la nit perden la seva funció de via preferencial pels vianants i es converteixen en immensos dormitoris al aire lliure per milers d'indigents. La merda que s'aboca als carrers te tendència a quedar-se allà eternament (encara que a Delhi hi ha poques vaques comparat amb Mumbai, Jaipur o Agra, una ciutat infame). Es freqüent veure com s'ha acabat una obra i els obrers han marxat deixant munts de sorra i grava al bell mig de la carretera.

Delhi esta en obres i no acaba de quedar massa clar a primer cop d'ull si estant construint o demolint la ciutat. Un exercit d'obrers i treballadors vingut de tots els racons del país, Tamils, Bengalis, Biharis, Assamesos, descalços, vestits amb sarongs, dhotis o lunguis (segons la zona de provinença) es balanceja sobre andamis de bambu o s'afana a fer grava a cops de martell. Si parlem de Delhi parlem d'una ciutat que ja s'ha reinventat a si mateixa mitja dotzena de vegades com a mínim, Delhi en realitat es 8 ciutats a la vegada, 8 versions diferents que es superposicionen o conviuen, algunes ja desaparegudes o ja casi inexistents, pinzellades del que van ser fa molt de temps, 8 ciutats sota un mateix nom. A India l'idea de reencarnació es molt rellevant en la vida i creences dels Hindus, i Delhi es una ciutat especialitzada en la materia. La propera versio de la ciutat s'esta cuinant i quan la visitem es troba en la terra de ningú que caracteritza moltes altres ciutats índies, tot esta fet a mitges, res sembla estar acabat, cap carrer, tot esta a mig camí de ser o deixar de ser.

El Delhi actual es divideix en dos parts clarament diferenciades, Old i New Delhi, dos mons que conviuen sense tocar-se, amb una frontera clara, Connaught Place (que per variar es víctima d'unes obres eternes i demencials), la transició en forma de placa porticada que els anglesos van idear per separar la vella ciutat musulmana farcida de baazars i mesquites i formada per un laberint de petits carrerons estrets i atapeïts, de New Delhi, la ciutat d'amples avingudes i boulevars arbrats construïda al 1911 per ser la darrera capital del British Raj (abans la capital era Calcutta). L'estetica i l'aspecte de Delhi es molt diferent al de qualsevol altre capital asiàtica en el sentit que no te edificis alts o gratacels. Es ample, extensa i plana, pocs edificis s'eleven per damunt dels 10 o 20 metres.

La part nova (nova vol dir que va néixer a finals dels segle XIX i que ha sigut ampliada pels anglesos (1911-1947) i pels successius governs indis independents fins a dia d'avui. Old Delhi no pot créixer i te un límits molt marcats pel Red Fort i pel riu), podria dividir-se, al seu torn, en dues ciutats mes amb dos tipus de residents. La classe mitja-alta India ocupa les cases que van deixar els anglesos mentre una autentica marea humana acampa a la intempèrie a les aceres, i dorm, defeca, es renta i cuina sobre elles. Dotzenes de nens bruts i esquelètics es llencen sobre els cotxes i rickshaws quan el semàfor es posa vermell per vendre quincalla o pidolar. Carrers i carrers coberts de cabanyes de cartró i chaboles fetes de plàstic i ferralla. Es la ciutat dels que no tenen res i fugen del camp en busca d'oportunitats a la ciutat.

La part vella, Old Delhi, es un bazaar inmens que s'exten caoticament al voltant de la Jama Masjid (la mesquita dels divendres), la mes gran d'India. Estem en Ple Ramadan i la pregaria del vespre es esperada amb ilusio pels musulmans de la ciutat, un cop s'acabi, el sol s'haura post del tot i els fidels podran trencar el dejuni. Les botigues i paradetes son capses estretes totalment obertes al carrer i posades costat a costat, sense separació aparent entre elles. Clavegueres obertes en forma de canalitzacions rudimentàries als costats de les botigues recuperen i evacuen (ves a saber a on) l'aigua putrefacta i els residus que venen dels drenatges que circulen per sota o entre les paradetes. Els fidels que surten de la mesquita inunden els carrers de túniques blanques i s'obren camí a empentes cap els llocs de menjar. Si no fos per l'enlluernament elèctric, els anuncis i les botigues que venen telèfons mòbils podries creure que hem tornat 200 anys enrrere. Alguns carrers no estan ni asfaltats i no es estrany veure carros amb mules.

Delhi pateix el problema típic i bàsic que pateixen totes les ciutats del tercer mon amb un creixement demogràfic tan elevat i descontrolat (El nombre d'habitants s'ha multiplicat per 4 en 30 anys, de 4M a mes de 15M): Les infrastructures no poden modernitzar-se i créixer al mateix ritme que ho fa la poblacio i es troben a la vora de la saturació, amb nivells de desgast molt elevats. A Delhi son freqüents els talls d'aigua i electricitat. Planificar, dissenyar, construir i posar en marxa una central elèctrica o una depuradora pot portar mesos o anys de feina, un monso insuficient al Punjab o a Uttar Praddesh pot crear sequeres que envien cap a la ciutat d'una tacada 80000 o 90000 camperols empobrits, endeutats i desesperats. La ciutat creix i s'adapta als temps moderns pero no pot fer-ho rapidament (cal afegir ademes alts nivells de corrupció que endarrereixen qualsevol obra per petita que sigui). Atrapats en aquest cercle, difícil de trencar si no s'atura el creixement de població, es impossible que la ciutat pugui oferir un nivell i una qualitat de vida mitja decent per la majoria dels seus habitants. Ni els mes rics poden escapar els embusos demencials que saturen les arteries principals. El trafic infernal es l'efecte democratitzador de les grans ciutats asiàtiques.

Pots trobar exemples de la saturació de les infrastructures a qualsevol racó de la ciutat. Delhi te una xarxa de metro moderna i extensa (construïda al 2002), però es víctima del seu propi èxit i d'un sistema de venta de tiquets kafkià i absurd. El metro es va fer nou i ja no s'hi cap, fan falta noves línies per poder arribar al sud de la ciutat, que esta virtualment incomunicat si no es en transport privat. Delhi te un aeroport modern, ample i eficient, però les carreters que t'hi porten nomes tenen un carril en cada sentit i estan mal asfaltades. Delhi te grans universitats publiques amb un nivell educatiu mes o menys decent, però els seus campus estan a punt de rebentar. No cal ni parlar de l'estacio de trens, acabada de sortir d'una novela de Kipling o Naipaul. Una autentica marea humana col·lapsa les andanes i els atestats vagons de preus populars. A India hi ha molta gent, massa gent, a India pots arribar a temer desapareixer per sempre mes en mig de la massa, de la gentada.

La nova reencarnacio de Delhi s'esta gestant i construint en aquests moments, i, sens dubte, es la mes important de totes. Haura de ser la primera que marqui un pas clar i definit cap a una ciutat millor que comporti una vida millor pels qui l'habiten. Els Indis han d'entendre que les chaboles no poden ser el paisatge recurrent del secle XXI. Capacitat per reinventar-se i ressorgir no li falten i ho ha demostrat de sobres en el passat, fa mes de mil anys que es dedica a resucitar, a barrejar el nou amb l'antic. Tal i com va dir Nehru una vegada, Delhi is the symbol of old and new India, even the stones here whisper to our hears of the ages of long ago and the air we breath is full of the dust and fragances of the past, as also the fresh and piercing winds of the present. Val a dir que quan Nehru vivia (va morir al 67) l'aire de la ciutat estava una mica mes net...