20 dies desprès d'haver entrat a Cambodja pel sud de Laos, deixem el país per l'Est, camí de Ho Chi Minh City, l'antiga capital de Vietnam del Sud i una de les ciutats emergents d'Asia (els seus habitants es segueixen referint a la ciutat com a Saigon, el nom que tenia abans de l'entrada de les tropes del Viet Cong el 30 d'abril de 1975).
Passem d'un país que esgota els darrers dies de la temporada seca i que esta a punt de mudar de pell i canviar la sequera per les inundacions, a un altre a on ja fa setmanes que plou i tot es verd. Passem d'un dels països mes pobres de la regió (i del mon, Cambodja figura entre els 50 països mes pobres de la Terra segons la ONU, al costat de cracks que mai guanyaran un mundial com Burkina Faso, Sierra Leona o Afganistan) al darrer tigre asiàtic que ha despertat i ha començat a demanar pas amb força.
Els Vietnamites son un poble amb caràcter, orgullós, decidit i una mica malparit (amb carinyo, desprès veurem perquè), endurit en mil batalles i que s'ha donat d'hosties amb les grans potencies mundials al llarg dels darrers 50 anys i ha sortit guanyant sempre.
Sempre (Guerra d"Indoxina amb els Gabatxos 1945-1954, Guerra de Vietnam amb els Americans 1954-1975, Guerra amb Xina 1979). Això diu molt d'ells, estan fets de ferro colat, no estan per conyes i acostumen a aconseguir allò que es proposen (a part de ser molt hàbils en els negocis i uns treballadors incansables). I ara (per ara entem des de 1994) s'han poprosat desenvolupar el país economicament i convertir-lo en una de les economies mes grans del mon i en el destí turístic numero 1 del Sud-Est (Thailand number one... for the moment... es el que et dirà qualsevol Vietnamita que sàpiga ajuntar tres paraules en angles). I a fe meva que no falta massa per que ho aconsegueixin.
Si les coses segueixen així, d'aquí 15 o 20 anys us despertareu un dia i us trobareu al vostre llit un vietnamita que es pilla la vostra dona, condueix el vostre cotxe i s'asseu al vostre lloc a la tribuna del Camp Nou... temps al temps... esteu avisats.
Segons PWC o Goldman Sachs (si els hi queda alguna credibilitat a l'hora de fer previsions a aquests últims), els vietnamites van cami d'aconseguir el que es proposen:
Goldman Sachs:"Vietnamese economy will become the 17th largest economy in the world with nominal GDP per capita of 4,357 USD by 2025 of $ 436 billion and nominal"PriceWaterhouseCoopers:Vietnam may be the fastest growing of emerging economies by 2025 with a potential growth rate of almost 10% per annum in real dollar terms that could push it up to around 70% of the size of the UK economy by 2050.
Es evident que creixen tant perquè venen de molt abaix i que la actual crisis ha rebaixat lleugerament els seus creixements i ha refredat una mica les expectatives, però queda clar que els vietnamites tenen pressa per arribar a dalt.
Per tal de desenvolupar-se han escollit el model Xines de creixement que va forjar Den Xiaoping i que ha continuat fins als nostres dies de la ma de Jiang Zemin i Hu Jintao, autèntics defensors dels drets humans. No explicaré el model xines perquè no acabaríem mai, de manera simplificada vol dir créixer a tope, fer edificis molt lletjos, passar del medi ambient i tot això sense democràcia i mantenint les aparences comunistes (Partit únic, poques llibertats individuals i de dret d'expressió, control dels mitjans de comunicació).
La modernitzacio del país es evident (es obvi que modernitzar un país no vol pas dir per forca fer-lo mes maco, i menys quan tens la ma molt solta amb el ciment i el formigó) i allà on vas pots veure com es fan carreteres (Objectiu: renovar totes les vies principals abans de 2015), es construeixen infraestructures (aeroports, escoles, hospitals, trens) i creixen les vivendes i els edificis d'oficines com bolets per tot arreu. Vas a prendre un cafè i quan surts han construït un edifici de 12 plantes al davant... si et despistes et construeixen a sobre. No es broma.
Una tormenta ens dona la benvinguda a Vietnam nomes creuar la frontera a Moc Bai. El canvi de pais es fa evident a l'instant i no tardem en trobar els primers camps d'arros plantats. El paisatge canvia ràpidament i apareixen les grues, els edicifis i les torres d'oficines que anuncien la bogeria de Saigon. Hem arribat a la nostra primera parada Vietnamita. Al baixar de l'autobus baixem la guàrdia degut al cansament i caiem de peus a la galleda en la primera estafa (Vietnam es famós a tot el Sud-Est per ser el lloc on millor estafen als turistes, estàvem avisats). Estem una mica desorientats i no ens adonem que l'autobus ha parat a escassos 150m del hotel a on volem anar. En mig del batibull un taxista ens convens per entrar en el seu taxi (que te el taxímetre trucat) i ens dona la volta mes descarada de les nostres vides: aconsegueix fer 5 kilòmetres abans d'arribar pel canto contrari al nostre hotel...7USD...
Hem picat com uns primos i hem començat amb el peu esquerra, però les coses no tardaran en millorar, i molt que milloraran.
Llista completa dels 50 països mes pobres del mon, governats pel bo i millor de cada casa:Afghanistan, Angola, Bangladesh, Benin, Bhutan, Burkina Faso, Burundi, Cambodia, Cape Verde, Central African Republic, Chad, Comoros, Democratic Republic of Congo, Djibouti, Equatorial Guinea, Eritrea, Ethiopia, Gambia, Guinea, Guinea-Bissau, Haiti, Kiribati, Laos, Lesotho, Liberia, Madagascar, Malawi, Maldives, Mali, Mauritania, Mozambique, Myanmar, Nepal, Niger, Rwanda, Samoa, São Tomé and Príncipe, Senegal, Sierra Leone, Solomon Islands, Somalia, Sudan, East Timor, Togo, Tuvalu, Uganda, Tanzania, Vanuatu, Yemen, Zambia.
Sortir de Hanoi es la part mes complicada i tensa de tot el viatge. Un cop haguem deixat enrere la pols, el caos, la pol.lució i el trafic infernal de la capital ens esperen sis dels millors dies de tot aquest viatge i de tots els viatges que hagi fet. Sis dies que, per si sols, justifiquen deixar una feina, una ciutat, parar un any, fer la bossa i sortir a la carretera a veure que et trobes.
Desprès d'un parell de dies de pluges tropicals i de núvols de tempesta que no acaben de descarregar, la calor ha tornat amb força i fon l'asfalt. S'anuncia un dia llarg i el sol lluent que fregeix les nostres closques deixa clar que no tindrà pietat. Ni una mica de pietat. No es el millor moment per calçar unes bambes, pantalons llargs i posar-se un casc que ha passat pel cap de cent persones abans d'aterrar al nostre. Al grup i tenim futurs alopecics i aquests cascs ronyosos no ajuden.
Al mapa sembla tot molt fàcil, a la dreta cap a la gasolinera, omplir el diposit, girar un altre cop a la dreta, arribar al llac, agafar direcció sud, segona sortida de la primera rotonda que trobem, tot recte fins a la següent, agafar cap a l'esquerra i seguir recte per l'avinguda fins a sortir de la ciutat. dit i fet. Nomes hi ha un problema, les carreteres les hem de compartir amb milers de vietnamites embogits, adicites a tocar la botzina i que, per la manera en la que condueixen, sembla clar que s'han cansat de viure les seves vides i es volen endur les nostres de record a l'altre mon.
Despres d'hora i mitja de suor, botzines, frenades, arrancades, crits, males mirades (els vietnamites tenem mirades ninja molt xungues) i pols s'acaba l'aglomeracio de cases i ens trobem envoltats de turons de pedra calcària i de camps d'arros infinits d'un verd electric resplendent. S'ha acabat la ciutat i per endavant tenim les serralades immenses i cobertes de boira, del nord de Vietnam (les Hoang Lien Mountains). Ens queden 670km fins a Sapa, el nostre destí final. Hem de saltar un desnivell de 2000m i no les tenim totes amb nosaltres, ja que les nostres muntures van un pel justes (Scooters Honda 125 de 4 temps, no tenen pinta de voler menjar-se el mon, no), i els coneixement de mecànica en el grup son mes aviat escassos (recordeu que nosaltres ens vam criar en escoles d'elit franchutes i per tant som eminentment inútils e ineptes per les coses mes bàsiques de la vida moderna. Mentres molts de vosaltres fèieu porteries al pati d'una escola publica amb un jersey i una xeringa i apreníeu coses de vàlvules i pistons a cop de garrot, nosaltres omplíem quaderns de caligrafia, apreníem a escriure coses com "verd elèctric resplendent" i ens deixàvem atracar pels vostres germans grans a la porta de l'escola). Llei de vida.
Les carreteres estan en molt bon estat (si heu llegit amb atenció el post de Saigon sabreu que estan renovant tota la xarxa viaria del país) i les millores i la modernitzacio son evidents i fins i tot en les regions mes remotes estan construint ponts nous, túnels, i substituint les carreteres d'un carril per carreteres de dos. Si feu el mateix recorregut que nosaltres l'any que ve potser haurà perdut una mica de romanticisme. Hauran inaugurat el pont nou sobre el riu vermell (Red River, Song Hong en Vietnamita) i ja no caldrà creuar en barca, l'ascencio final al coll del Fansipan estarà completament asfaltada i n'hauran doblat els carrils. S'ha de córrer si es vol veure el país abans de que els Charlies el cobreixin de ciment i de quitrà.
Si no fos pels vietnamites i els conductors de camions, es podria circular amb els ulls tancats. La norma bàsica de circulació es fàcil d'aprendre, apartat, o, mes aviat llençat, sobre el voral (si amics, "arcen" en Català es voral) si ve avançant en direcció contraria pel teu carril un vehicle mes gran que el teu (com anem en moto nomes podem putejar les bicis, la resta de gent te prioritat sobre nosaltres, es la llei del mes fort). Encara que nomes hi hagi dos carrils has de tenir en compte que existeix un carril central "imaginari" que es pel que acabara circulant tothom. Els vorals, encara que siguin precipicis, sèquies o camps d'arros també compten com a carrils. Es de mal gust no pitar a tot quisqui que et vagis trobant pel camí. Si avances un camió es molt probable que t'intenti fotre fora de la carretera. L'educacio i el respecte com a principi bàsic de circulació.
En aquestes condicions en fan falta dos parells d'ulls per poder controlar la carretera i no perdre detall del paisatge magnific que ens envolta. Cada dia es millor que l'anterior i l'espectacle que veiem es nomes pels nostres ulls (en 4 dies nomes trobem 3 turistes mes) ja que amb les càmeres que portem no es possible retratar la bellesa de l'entorn. Als ja esmentats turons de pedra calcaria del primer dia els substitueixen, progresivament, primer muntanyes d'un verd exuberant tacades de marro i ocre i recobertes de plantacions de te, i, desprès, pics de roca escarpats que sorgeixen d'entre la boira per estripar els núvols. Els camps d'arros son una constant durant tot el trajecte i les recollidores, al ajupir-se i aixecar-se, sorgeixen d'entres les plantes vestint el tradicional barret cònic de palla. Si haguéssim parat la moto cada vegada que teníem ganes de contemplar-ho tot amb mes calma encara hi seriem.
Les etapes es van succeint i ens acostem a Sapa. Hanoi-Mai Chau, Mai Chau-Son La, Son La-Tan Huyen, Tan Huyen-Sapa, Sapa-Bac Ha, Bac Ha-Lao Cai (les darreres dues etapes son de regal, a Bac Ha per veure un mercat i a Lao Cai per agafar el tren, Sapa es el desti). La carretera puja i les motos aguanten tant be com poden. En fila de tres que fa goig de veure quan et toca anar el tercer, ens mengem els kilòmetres que ens separen de l'arribada final, conscients de que el camí, la carretera, son el viatge, no el destí.
El que anem veient es espectacular i les imatges passen com flaixos al nostre costat i es perden de vista en els nostre retrovisors. Cabres, vaques, búfals d'aigua (no se com no ens hem estampat contra una d'aquestes besties enormes...) cases tradicionals construïdes sobre pilars, muntanyes, turons, rius, cascades, selva, nens que diuen "Hello", dones i homes vestits amb la vestimenta tradicional de les ètnies minoritaries del Nord, tots ells es van fent petits en el mirall i es perden en el següent revolt. Els kilòmetres passen volant i amb la moto experiment una sensacio de llibertat que fa que ens prenguem algun dels trams amb una mica massa d'ímpetu...
Envoltats per la boira, fem l'ascencio final a Bac Ha i per davant nostre ja no hi ha mes carretera, ja no hi ha mes lloc a on anar, ja ens hem menjat el país sencer, hem arribat al nord de tot. Per davant les muntanyes cobertes de núvols continuen i les valls verdoses es succeïxen fins a on abasta la vista, pero ja no hi ha carretera, ja no es Vietnam, hem arribat a les portes de la Xina, als confins del Sud Est i als peus del Gegant Asiàtic. Hem arribat a Xina! Gairebé 6 mesos desprès d'haver trepitjat els carrers de Manila, quatre mesos desprès d'haver-nos reunit els quatre a Bangkok, s'acaba el Sud Est Asiàtic i comensa la segona part del viatge... Indonesia espera al Pere i a la Maria. Atraves de Xina el Jan i jo arribarem fins a Shanghai.
Però encara no es hora de marxar, encara no ens diem adéu del tot, encara falta una miqueta de res, encara hem d'esgotar les darreres nits vietnamites a Hanoi, la millor ciutat a la que hem estat fins ara (i la primera vegada que ens posem d'acord els quatre sobre un lloc). Les darreres nit al Sud Est Asiàtic. Agafem el tren nocturn de Lao Cai a Hanoi i despedim a l'Alicia amb unes copes a la terrasa del hotel, amb la ciutat imponent, coberta de boirina nocturna, extesa e interminable als nostres peus. Una gran companya de viatge per un trajecte excepcional. I ja nomes ens queda dir-nos adéu entre nosaltres i celebrar el final d'una etapa al nostre viatge. Dues nits a Hanoi (la darrera interrompuda per la policia, que va desallotjar el local) que marquen el final d'un trajecte, el final del viatge a quatre que no podria haver anat millor. Ens veiem a L'India. Toca començar a fer via cap a Shanghai.
