El tren que m'ha de portar a Katha, el poble a la vora del Ayeyarwadi on George Orwell va servir com a policia del British Raj del 1922 al 27, surt amb puntualitat britànica a les 4pm de Mandalay. Si alguna cosa bona van fer els fills de la Gran Bretanya en gairebé 300 anys d'imperi es omplir-ho tot de vies de tren. God save the Queen, encara que es poc confortable i desesperadament lent, viatjar en tren es molt mes interessant i entretingut que fer-ho en bus o en avio.Abans d'arrencar hi han empentes i corregudes. Seients equivocats, caixes, maletes i bosses de plàstic per tot arreu, venedores de fruita cridant i homes escopint a tort i a dret. Si miro cap a l'andana calculo que fan falta tres trens com aquest per ficar la massa de gent que en aquells moments intenta empènyer maletes, cabassos i nens per les finestres. El meu lloc sembla esta assegurat i no cal lluitar-lo molt, el tinc garantit per dues raons molt simples, perquè soc un turista blanc i perquè ningú mes l'ha volgut, es el seient numero 13 i els birmans son gent supersticiosa de mena.
A les 4 menys un minut l'andana i l'entrada del vago semblen la coberta del Titanic en el moment en que la gent s'acaba d'assabentar que no hi ha barques per tothom. A les quatre estem tots asseguts, amb les maletes encaixades per tot arreu de qualsevol manera i el nostre tren gemega i s'allunya lentament de l'estacio. El vago en el que vaig ha conegut temps millors. La majoria de seients estan trencats i descosits, les finestres no tanquen, del sostre pengen cables arrencats i tot esta molt brut. El forat al terra que fa de lavabo no puja la moral precisament. Arribarem a Katha a les 8 del mati, em dic, i mentres m'aferro a aquesta mentida miserable del revisor amb ilusio, intento recordar que grans viatges i experiències han nascut rodejats de brutícia, calor i falta de confort, que aquesta es la millor manera de viatjar si es vol intentar entendre una mica un pais i la seva gent i que no s'ha de ser tan pijo.
Anem cap al Nord, camí dels turons pedregosos i desertics, barreja de marro i ocre, secs i esquerdats, coberts de clapes de matolls i palmeres, de que es composa tota la zona central de Birmània. Abans de deixar la ciutat pel pont que creua l'Ayeyarwadi, el tren m'ofereix una visió única i fugaç de les intimitats de les cases de la gent, de les seves vides. Per la carretera veus el que la gent vol que vegis, les façanes de les cases. Amb el tren et fiques al pati de casa seva, entres per les seves finestres, veus les seves cuines. En un dels patis d'una casa precària de parets de bambu, una dona cuina el sopar agenollada davant d'una olla que bull sobre unes brases. Els seus fills juguen i corren despullats als seu voltant.
Quan la foscor s'ha acabat d'instalar del tot, em pixo per sobre la cama mentres reboto contra les parets del lavabo. Busco refugi en el meu seient i amb el paper de water que sempre porto a la motxilla (mai saps a on t'atrapara el tema) m'eixugo el pixat però no la vergonya. No fa falta mirar els meus companys de seient, ho saben i jo se que ho saben. L'home blanc s'ha regat la tíbia per gilipolles i prepotent, per no voler fer us de les costums locals i haver intentat pixar de peu en un forat d'un tren que salta i trontolla a cada metre que fa. A les latrines asiatique s'ha de fer la feina de cuclilles.No hi ha lluna i la claror verdosa de les llums d'emergencia il·lumina tenuament les cares rodones del passatgers i deixa veure unes mirades i uns ulls greus i solemnes que transmeten patiment i resistència. Aquestes mirades ja les he vist altres vegades, les pots trobar, sempre de nit, a qualsevol nit de qualsevol any, en les cares de la gent en un autobús a Chiapas, en una barca que surca el rio San Juan a Nicaragua, a qualsevol poble d'Indonesia. Son les cares d'aquells indígenes Malays, Mayas, que ens han vist passar a tots i que ens tornaran a veure passar una altre vegada i que seguiran allà quan tots hagem marxat. Nomes pots sentir respecte per gent que es capa de mirar així.
A les 6 del mati em desperto a temps per veure com el tren trenca la boira i entra en una andana farcida de gent. Fa molt fred i si el meu vei de seient no m'hagués ofert compartir la seva manta en un gest que l'honra, a hores d'ara estaria congelat. Un grup de monjos coberts amb mantes i capes passeja per la plataforma i unes dones instalen les parades de te ambulants al seu voltant. El cartell amb el nom de l'estacio esta en Birma i no em dono compte que hem passat Katha de llarg i estem 4 o 5 parades mes enlla. Un parell d'hores mes tard em torno a despertar i el cambrer del tren m'informa que fa mes de 4 hores que hauria d'haver baixat i que ara haig de tirar fins al final de la linea, a Myitkyina (a prop de la frontera amb Xina, 6 hores mes en tren, tocat els collons) perquè cap dels pobles entre mig te hostals que tinguin permís per acollir estrangers... Resignat, em menjo la resta del trajecte. El que he vist ho compensa tot. Viatjo per dies com aquests i de tant en quan arriben, sempre, sense esperar-los.
