Sumatra

Al baixar del ferry que surca les aigües de l'estret de Melacca entre Singapur i Pulau Batam, creues el terminal envellit pels efectes del temps i la sal del mar i et fas segellar el passaport a la guixeta d'imigrasi i surts a una esplanada dominada per una gran mesquita blanca i verda i el seu minaret que crida als fidels per la pregaria del vespre. Benvinguts a Sumatra, benvinguts a Indonèsia, el país musulmà mes poblat del mon. Acabem de prendre una de les millors decisions de les nostres vides...

22 dies mes tard, esgotats però encisats per la màgia de Sumatra, esgotats per les llargues hores de bus, enamorats d'una illa inacabable, d'un país difícil de desxifrar, fotuts pels dolors estomacals (es el peatge que cal pagar), deixem l'illa per l'aeroport de Medan, poc mes que un hangar envoltat de plantacions de palmeres a les afores de la ciutat. Creuem la zona de control de passaports, la noia d'imigrasi ens segella de sortida. Tres policies, descalços, fumant, i amb els pantalons arremangats fins els genolls, s'ho miren des de la distancia, indolents. Han mogut els bancs de manera que poden estirar les cames. Darrera nostre creua un angles, porta una guitarra. Tsst, Tsst, Ei! el criden els policies. Ell s'apropa una mica sorprès. Els policies, que no parlen ni gota d'angles, li fan la pregunta màgica que obre totes les converses a Indonèsia: d'on ets? Angles, diu ell. Li demanen la guitarra. l'angles s'atansa, seu al seu costat i un dels policies es posa a tocar i cantar i la resta el segueix. Acaba una canco i en comença una de nova mentes s'encen una cigarreta.Sumatra es despedeix amb aquesta imatge surrealista al cap, recordant al turista despistat que aquí tot es fa amb calma, tot surt amb naturalitat. Indonèsia es un cop al cor i tal vegada i haurem de tornar.

Pel camí han quedat els 22 dies, temps just per anar de Padang a Bukit Lawan, que han produït aquest enamorament, aquest encisament. No m'he tornat monyes, no m'he deixat els collonets enganxats a la branca d'un esbarzer, escric d'aquesta manera perquè Sumatra es una meravella.

Sumatra es molt maco pero no son els paisatges (que tambe). Hi ha volcans, però America Central també n'esta ple i es mes fàcil pujar-hi. Hi ha platges (no les hem vist) com a Tailàndia, Malasia o Vietnam. Hi ha selva, però la de Brasil o Venezuela esta mes ben cuidada. A Sumatra no es l'escenari, son els actors, la gent, el que t'enamora. I aquesta gent no mereix la mala sort que tenen. Des del Tsunami del 2004 (que va tenir Aceh, al Nord de Sumatra, com epicentre i va fer mes de 160000 morts), que no guanyen per desgracies. Tres terratremols (Nias 2005, Bukkitinggi 2007, Padang 2009) han fet la ferida una mica mes gran i han reduït el turisme drasticament (en un moment on les bombes de Bali 2002 i Jakarta 2005 feien que el país es guanyes una fama de territori musulmà integrista e intolerant molt injustificada). A alguns llocs, els locals diuen que les pernoctacions d'extrangers han caigut fins a un 90% en temporada baixa. Dotzenes de hostels buits en el nostre camí (menció especial per Tuk-Tuk a Danau Toba, convertit en poble fantasma. 30 turistes per 150 guesthouses. A la nit estava tant desert que feia mes por que el poble de Resident Evil, si hi aneu porteu l'escopeta) i períodes de 3 o 4 dies sense veure un sol blanc confirmen aquestes estimacions.La part bona de tot plegat es que literalment tens tota la illa per tu i a centenars de locals bojos perquè tu passi be, tornis a casa i ho expliquis, agraïts perquè no els haguem oblidat i borrat de la nostra ruta. La vella creença musulmana de que cada estranger es una benedicio de Deu i que se l'ha de tractar com a tal encara aplica a Sumatra. I en saben fer honor, allà on vagis seràs rebut amb un somriure.

Penang

Avui estem a Penang, a on varem arribar ahir a la nit en un vol des de Medan, Sumatra. Ens quedarem fins demà a la tarda, quan anirem cap a Bangkok per reunir-nos amb el Jan i la Maria.

Ahir ens fa costar Deu i ajut trobar hostal, no menteixo si dic que vam preguntar en 15 o 20 hostels patejant durant dues hores amb la motxilla a l'esquena. Al final vam trobar-ne un de molt maco, net i acollidor (menció especial a la simpatia aclaparadora del tiu de l'entrada) a Chinatown. la meva teoria es que, a l'habitacio de l'esquerra hi havia mitja dotzena de prostis xines cridant i rient com adolescents en zel, i a la de la dreta un fumador enpedernit de 3 paquets al dia tossint i vomitant sang per les parets. No han fet soroll, no. Hem dormit molt be i gracies a que un dels dos llits estava en estat impracticable, ho hem pogut fer juntets en el mateix llit. Recomano amb ganes les instal·lacions sanitàries de l'hostal.

No tenim pensat fer res a Penang a part de menjar com trujes (es una de les meques grastonomiques del Sud-Est Asiatic), i descansar, així que us deixo amb un parell de fotos de little India i Chinatown.

la meva primera conclusió profunda, meditada i ponderada sobre els xinos es que son uns fills de puta.

Mabuhay Pilipinas - Part 2

Acabo d'una vegada amb el tema filipines que ja es fa pesat. Hem passat tot el mes de gener a Sumatra però internet era tan merda que ha sigut impossible fer res decent al blog. Avui estem a Penang, Malasia, e intentaré posar-me al dia.

Un cop has vist el que van fer els yankis, el següent que comences a veure es que, en un territori amb mes de 7000 illes i 80 dialectes diferents (alguns tant diferents entre ells que utilitzen angles per entendre millor...) es difícil poder trobar una identitat nacional comuna. El Sur es molt diferent del Nord, Mindanao no te res a veure amb Cebu i Palawan es un mon a part. Tot i que el sistema de transports es bo i arriba a tot arreu, la majoria de filipins no te pasta per viatjar i morira sense saber com son o que fan a les altres illes (a les altres illes també son pobres però no ho podran comprovar amb els seus propis ulls). Ho veuran per la tele, però es com quan tu veus els Espanyols a TVE, com veure marcianos. Son un país perquè les illes estan mes o menys a prop i els espanyols van decidir ajuntar-les i posar un nom comú, sinó de que. Jo, que no soc partidari de les identitats nacionals comunes estic encantat, però aquesta carència porta a molta gent a dir que els filipins estan americanitzats per compensar la falta de caràcter nacional. No diré que no sigui veritat, però qui cony no esta una americanitzat avui en dia? Catalunya esta plena de Kevins, així que no fotem.

El que si que es innegable es que culturalment les filipines son un zero a l'esquerra (excepte el Nord). Abans d'arribar els espanyols a la majoria d'illes hi havia tribus primitives caníbals menys evolucionades que una pedra. Els espanyols no se sap ben be que van anar a fer allà (be si que se sap, com sempre la van cagar. Anaven en busca de conquerir les illes del pebre, les moluques d'indonesia, la joia de la corona del comerc maritim Asia-Europa en aquells temps, però els portuguesos es van adelantar i els espanyols es van conformar amb les filipines sense saber ben ben que fer-ne) però desprès d'ells no va quedar res palpable d'aquelles tribus (ni tradicions ni res). En aquest sentit es un país molt menys interessant que Cambodja o Indonèsia, però els paisatges no deixen de ser espectaculars.

el capítol gastronòmic el passem molt ràpid. Filipines no va tenir massa contacte comercial amb India i Xina i això es nota, i molt. La cuina filipina es ben pobra i no esta enriquida per la fusió de receptes e ingredients que caracteritza les gastronomies Tailandesa, Indonèsia o Malaia, països que van saber aprofitar totes les coses bones que venien dels dos gegants asiàtics. Arròs blanc amb pollastre i vas que xutes. Això es compensa amb cervesa i licors venuts a preus escandalosament baixos. Una ampolla de pilsen costa uns 0.4EUR als restaurants i 1L de "ron" no passa de 1EUR als supermercats. No es de massa qualitat però serveix el seu propòsit desinhibidor. Tenint en compte la quantitat de Filipins que no tenen feina o no tenen res a fer, aquest preus no ajuden massa a empènyer el país cap endavant i es freqüent veure tius borratxos com rates a les 11 del mati.

Ara que hem parlat de l'herencia colonial, de la (falta de) cultura, del caràcter i de la gastronomia, queda parlar d'allo que la majoria de filipins tenen en comú, la pobresa. No es tracta de fer un ranking (gairebé tots els països africans son mes pobres) ni tinc cap estadística a la ma, però de bones a primeres sorprèn la quantitat de penya que no te res i dorm als carrers (sobretot a les ciutats).

Manila es un lloc abominable que creix sense massa control demogràfic i a on milers i milers de pobres arriben cada any en busca d'una vida millor que rarament acaben trobant. Tots ells acaben dormint al terra o en assentaments chabolistes immensos, vivint en condicions infrahumanes.

La primera pregunta que et ve al cap es per que cony no tornen als seus pobles un cop no troben res a la ciutat?

En Carlos, un amic mallorquí que hem conegut a Padang i que ha passat un temps treballant amb un ONG a Manila, ens dona el que a mi em sembla la millor resposta:

Perquè ells tenen una fe irracional en que se'n sortiran, en que les coses poden millorar, en que trobaran una feina. Per aquesta raó, per aquesta fe, a pesar de que tot indiqui el contrari, de que la seva esperança de vida minvi dia a dia, decideixen quedar-se i seguir buscant.

Aquesta esperança s'alimenta pel fet de que 10milions de filipins han aconseguit trencar el cercle i sortir a treballar a l'extranger (a USA, Espanya, UK i enrolats a la marina mercant i petrolers de tot el mon). Potser no son feines bones, però son feines i es pasta que poden enviar de tornada a casa. Aquest 10milions de paios mantenen en part el país amb els diners que envien a casa i que literalment salven a famílies senceres en zones empobrides. No es d'extranyar que quan els Pil-Am (Filipino americano) tornen a casa per Nadal els hi donin tracte de reis i tot s'aturi per ells (no fos cas que si no els tracten be deixin d'enviar pasta...)

Si no fos per aquesta gent que es deixa la pell a l'extranger, les coses anirien molt pitjor. No fa falta ni dir que la classe política filipina (les mateixes quatre famílies de sempre) passa de tot i poc els importa el que passi al pais. Un exemple per acabar. Mentres estàvem a les Filipines el Volcà Mayon va començar a donar símptomes de voler petar de valent. A la zona i viuen alrededor de 100,000 persones (pagesos pobres que intenten exprimir les terres fèrtils creades per la cendra volcànica) de les quals 80,000 ho fan en zona considera de risc. Amb el pretexte de coordinar l'operacio d'evacuacio i donar suport moral als seus compatriotes, la presidenta del país, Gloria Macapagal Arroyo, va abandonar d'urgencia la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhagen per retornar a casa. Pel camí, en el vol de tornada, es va despitar i enlloc d'acabar a Manila fa fer parada a Hong-Kong per passar uns dies de vacances amb la seva família al millor hotel de la ciutat. Possiblement encara li podrien importar menys els seus compatriotes, però segur que no ho pot deixar mes clar. Brafo Gloria.

Com que la gent que no escriu massa be sempre ha d'acabar fent resums, el meu es que les filipines es un país espectacular, culturalment i gastronomicament fluix, però amb uns paisatges que treuen l'ale. Platges per perdre el cap i jugar a Robinson Crusoe, les illes de el Nido i sobre tot la zona de la cordillera del nord, amb un ambient relaxat i unes terraces d'arros que no us heu de perdre.

Mabuhay Pilipinas - Part 1

dient adeu a les Filipines al sostre d'un Jepney cami de Sagada

Com ja sabeu, estem a Buttikingui, Sumatra. el dia 9 varem deixar les Filipines. Aquest es un post llarg i estèril per despedir el país i donar les meves impressions. Esta dividit en dues parts per avorrir-vos en dos dies consecutius.

Gairebé 6 setmanes no son, de ben segur, temps suficient per entendre un país, però si que valen per fer-se una idea aproximada.la primera cosa important que hom veurà quan comenci a viatjar pel país, es que, Espanya i Estats-Units, els dos països que van colonitzar les illes sucesivament durant gairebé 400 anys, van deixar una empremta molt important en la societat i van canviar per sempre la cultura i la manera de viure.

Els conquistadores

Els nostres amics Espanyols no es van molestar en ensenyar l'idioma al poble com van fer a Amèrica Llatina, però si que es van preocupar, i molt, de cristianitzar i convertir al catolicisme a tot indígena que van trobar. De resultes, la religió catòlica es majoritària a ses illes (excepte a Mindanao, que son Musulmans) i això fa de Filipines l'unic país Catòlic en tot el Sud-Est Asiàtic.

A pesar de ser una verdadera hegemonia, la jerarquia Catòlica actual, perduda en lluites estèrils de poder i preocupada i molt d'engreixar la vaca, no s'ha donat compte que, a les zones rurals mes empobrides, esta perdent molt terreny en favor de sectes fonamentalistes evangèliques i baptistes americanes comandades per missioners llunàtics que no dubten a adentrar-se a la selva a vendre bíblies adulterades. Es veuen esglésies d'aquesta gentussa per tot arreu i certament semblen mes actius que els catòlics. L'avenc de merda fundamentalista com els adventistas del septimo dia (penya que ja ha pronosticat la fi del mon malament un parell de vegades) o els testigos de Jehova (tots sabem de quin peu calcen els amics de les transfusions sanguines) es preocupant (aviat els nens filipins deixaren de creure en els dinosaures) i s'assembla molt al que passa a Amèrica Central. Al Vaticà s'haurien de posar les piles o al final no quedara ningú per aquestes illes que cregui que Maria era verge...

Dit això, la gran contribució espanyola a part del Catolicisme i la creació de la raca mestissa (a forca d'endur-se noies locals al huerto), es la creació del territori nacional filipí i haver posat nom al país. He mentit una mica amb l'idioma, un 15% de l'idioma Filipí, el Tagal, es basa en paraules castellanes.

Els yankis

Aprofitant que també estaven donant estopa als espanyols a Cuba, els americans es van liar la manta al cap i van decidir xutar-los també de Filipines. Acomplexats pel fet de tenir una colònia (ells, els defensors primordials de la sobirania de cada nació) aviat van trobar una bona excusa per quedar-se i mantenir la ocupació (tot i que van prometre que en un moment donat es largarien). Altruisticament van decidir quedar-se per ensenyar a aquest coi de filipins com es fa una bona democràcia a la yanki (us sona la historia?) i com es juga al Basquet (aquí els filipins no van posar molta atenció).

Com que son gent que va per feina, en 50 anys els yankis van ensenyar l'idioma a tot quisqui, van crear un sistema legislatiu i executiu calcat al seu (Congres, senat, presi) i van deixar programats als locals perquè els hi agrades amb devoció tot el que s'ha fet a Amèrica d'enca que els yankis es van largar (Fast-Food, Shopping Malls, NBA, cafe estil sopa). La era colonial americana no esta tant malament si obviem el fet que els Filipins no els havien invitat a quedar-se...

Balut

(Estem a Sumatra, Indonèsia, però encara tinc uns quants posts atraçats de Filipines que no he pogut penjar per culpa de no tenir Internet a ma)

Abans de res, quedi clar el respecte a les diferents tradicions culinàries de cada país.

Dit això, el Balut, un dels plats estrelles de les Filipines, es una de les coses mes repugnants que he vist mai.

Mes, que un plat en si, el Balut es un snack, consumit a totes hores. Es compra a les estacions d'autobus, als ferries o als restaurants de carretera.

Basicament, el Balut es meitat ou dur, meitat kinder sorpresa. Tu te'l prens com un ou dur normal però conte el fetus calent del pollet a mig fermentar (quan te'l serveixen porta aproximadament uns 21 dies de gestació). Es condimenta amb sal i vinagre, al gust de qui el compra. Per menjar-ho cal fer un forat a la closca i xuclar el suquet. Un cop buidat el contingut liquid, es pela i es menja el fetus.

El seu preu escandalosament baix (uns 15PHP = 0.25EUR) fa que sigui mil vegades mes econòmic (i nutritiu) que una bossa de Ruffles (50PHP) o uns cacahuets (40PHP). A un país on la gran majoria de la població no pot accedir regularment a aliments amb alt contingut en proteïnes (com la carn roja, producte inexistent), el Balut es una solució fastigosament bona...

Vaig regalar un Balut al Pere (la venedora va al·lucinar quan li vaig demanar, els estrangers ni el toquen), però no el va voler. Vam decidir obrir-lo i no varem trobar una calcomania a dintre precisament...

Banaue

Tota la tortura del bus serveix per arribar a Banaue, un indret increïble i que val molt la pena si no fos pel fill de puta del Ramon.

En Ramon es guia a l'oficina de turisme de Banaue i allà es on passa el temps esperant la seva propera víctima. No te cor, no sap res, nomes vol els teus diners. Es una altre forma de prostitució. en Ramon insultara la teva inteligencia i atemptara contra la teva dignitat i la dels demès per aconseguir els teus calers. En Ramon et passejara fins a l'extenuacio per totes les tendes de souvenirs que pugui trobar, et portara al restaurant dels seus cosins, t;'ntentara encolomar l'hotel de la seva família. Es el típic retardat que diu coses com "es un secret que no coneixen els turistes, però hi ha un lloc que jo conec on es poden fer fotos molt millor"... Però això no es res, això es de bona gent comparat amb el que en Ramon es capaç de veritat. En Ramon et portara a que vegis això, et farà co-responsable d'aquesta degradació infinita, et posara cara a cara amb l'horror:

Per l'amor de Deu, mireu-lo be...

En Ramon vol que li facis una foto a aquest pobre vell vestit d'indigena ifugao que algú (segurament ell en la seva cobdícia infinita) ha aparcat al mig dels camps d'arròs ben d'hora al mati abans de l'arribada dels turistes. En Ramon et diu que es supersticios i que no li agraden les fotos, però que amb un somriure i una mica de pasta es deixa fer.

El vellaco ja no es persona, ha sigut degradat al nivell mes baix. Es una caricatura lamentable d'una ètnia que fa mes de 2000 anys fa fer totes aquestes terraces gegants amb les seves mans com a única eina, una tribu que va resistir durant dècades als analfabets dels espanyols que els volien colonitzar. Un gent que ha donat estopa als castellans hauria de tenir un monument al mig de placa Catalunya, no un vellaco ronyós tirat al mig del no res.

Tu nomes vols marxar, tu nomes vols apartar la mirada d'aquest espectacle. Vols agafar el iaio i treure'l dallà, sortir corrent... Però si ets dèbil com nosaltres faràs la foto per marxar el mes ràpid possible.

Un cop l'has feta li preguntes al Ramon que s'ha de pagar, i el fill de puta contesta això:

Qualsevol quantitat que surti del teu cor.

Quina classe de merda es aquesta Ramon, que es aquesta basura de resposta?

Qualsevol quantitat que surti del teu cor. Es la merda mes gran que he sentit mai.

De totes maneres us deixo un parell de fotos perquè veieu que Banaue val molt la pena i us entrin ganes de venir per aquí. Si us deixeu caure per aquest racó de mon, la única cosa que heu de fer es rebentar-li la carcanada al malparit del Ramon i amagar les seves despulles allà on no puguin trobar descans mai.

baangan, poble al costat de Banaue. En Ramon hi te familia. oju

Els ifugao rice terraces de Banaue

No tenim fotos del Ramon, la camera explota si enfoques a aquest fill de Lucifer.

Con-air

El nostre bus de la mort es el primer per la dreta

Els autobusos nocturns de llarg recorregut amb aire condicionat son una de les plagues mes mortíferes de tercer mon. Cada any maten mes gent que la malària o la homeopatia.

Fa un fred tan bestia que nomes pots desitjar que s'estampi el bus per acabar amb el patiment. Si s'estampa atropellant el fill de puta que va inventar els aparells d'aire condicionat, millor.

El problema es que es impossible entendre per què cony fot tant fred i ningú puja la temperatura?

Els passatgers ho odien, venen al bus equipats amb mantes, bufandes i edredons. Els vells ja no viatgen per por a no despertar-se mai mes.

Peró, i els conductors? el fill de puta del conductor i el seu ajudant (algun dia parlarem d'aquest herois anònims) van mes abrigats que ningú. Pantalons llargs, jaquetes d'aviador dels anys 40, jerseis de llana... no son imbecils, no volen morir.

Queda clar que l'aire no agrada a ningú... per què aleshores, per què??

Per què ningú ho apaga, per què ningú fa res?

Es un misteri que no te ni tindrà explicació. D'aqui trenta anys aquestes maquines infernals seguiran matant gent a les carreteres perquè si. No hi ha cura per un mal que no te explicació.

Manila, es molt chulo

Manila es una gran merda. Manila es com Gotham City però tropical. Es la ciutat perfecte per un Joker de la vida, per un visionari que gaudeixi del caos. Del caos mes absolut. Manila es caos a tope.

Some men just want to watch the world burn*. A Manila l'incendi ja fa temps que crema i el caos ho controla tot. En Batman s'ha quedat a Boracay prenent mojitos.

Si a tu et posa cremar-ho tot, aquest es el teu lloc. Si a tu t'agrada anar de putes, aquest es el teu lloc. Si a tu t'agraden les dues coses, t'ha tocat la loteria. Si a tu t'agrada caminar mentres esquives gent que dorm al terra, aquí això es esport nacional. Aquí no hi ha esquemes, no hi ha res planificat. Per fer l'infern una mica pitjor nomes hi ha restaurants Coreans.

Les darreres 30 hores les hem passat a Manila esperant un bus que ens portes al Nord. Mai havia pensat que m'agradaria estar en un centre comercial tot el sant dia per no haver de sortir al carrer.

Si la primera vegada que varem estar aquí la cosa va acabar amb un cavall desplomant-se al mig del carrer als peus del Pere (no es broma, l'home que tenia al costat li va dir "men, just keep walking"), ahir no podia ser menys. Moments abans de que surtis el nostre bus va esclatar una baralla campal a l'estacio que va acabar amb un home refugiat a dins d'un dels busos per evitar que la sempre temible massa l'acabes linxant. tot sigui dit, la baralla la va començar ell amenaçant una venedora i la seva filla charnega amb uns pals. La dona el va començar a apallissar amb un pal de metall i tot de taxistes exaltats es van sumar a la massacre. Al conductor el bus li feia tot molta gracia i va tenir el detall d'esperar a que tot acabes per marxar.

Manila, es molt chulo. El dia 8 i tornem.

*The Dark Night, L'Alfred li diu al Bruce Wayne quan descriu al Joker.

Estem a un poble al nord, Banaue, e internet no funciona i no puc carregar les fotos, ja tornaré a editar el post mes endavant amb elles quan trobi una connexió millor.