Indian Railways

The railways also brought about a social revolution. There could be no caste barriers on a railway carriage: you bought your ticket and took your place... Moreover, as journey times shrank, India became aware of itself as a single nation... a subcontinent disjointed by vast distances and primeval communications suddenly became aware of itself as a single geographical unit. It was the railway that made India a nation.

William Dalrymple (The age of Kali)

India railways! They are part of the memory of every traveller, in the north, east, west and south.

Indians defecate everywhere, they defecate, mostly, beside the railway tracks.

V.S Naipaul (An area of darkness)

I have seldom heard a train go by and not wished I was on it.

Paul Theroux ( The great railway bazaar)

Nota: Aquest post es, en part, una ficció, ja que no tot el que esta escrit va succeir a Victoria Terminus. Es un recull de tot el que hem vist i experimentat en dos mesos i escaig de viatges en tren per India. El que s'explica a continuacio podria ser la imatge d'un dia qualsevol en una estacio de trens India, ja sigui Howrah a Calcutta, Old Delhi a Delhi, Varanasi Junction o Jaipur. Com oblidar el primer tren de tots, amb l'Adria, el Mumbai-Jaipur (23h) atravessant les chaboles de Bombay, un trajecte truculent i extenuant, o l'ultim amb el Pere i la Maria, el Howrah-Varanasi, baixant corrent a cada parada per intentar comprar te i samosas per poder sopar, sense saber si tindriem temps de tornar a entrar, saltant a dintre del vago quan ja estava en marxa. Tot el que descriure ho hem vist o viscut al llarg d'aquest mesos i ho condenso en un sol post per facilitar la narracio.

Els ferrocarrils d'India son, de llarg, el projecte mes ambiciós, costos, desmesurat i profitós, realitzat mai per una potencia colonial en qualsevol colònia de qualsevol racó del planeta. En menys de 50 anys, els anglesos van cobrir el país de vies i estacions, de Khiber Pass, a la frontera amb Afganistan, fins a les platges de Cochin a Kerala, posant rails al les faldes de l'Himalaya, construint ponts per derrotar l'Hindus, el Ganges i el Bramhaputra, travessant denses selves i deserts asfixiants de dunes ondulants. Tres milions de tonelades de bigues de ferro, travesses de fusta, vagons i maquinaria van ésser transportats de les illes fins a India en mes de 4000 vaixells. Una proesa, la conquesta d'un continent (paralelament es construïa el ferrocarril a Malasia, Birmania, Iran, Siam i Vietnam, amb l'objectiu d'unir Asia amb Europa).

Son les 5.30am i en la llum tenue de la matinada, quan els primers rajos de sol encara han de calentar el nou dia, el Konkankanya Express (Goa-Mumbai) s'atura suament a l'andana numero 14 de Victoria Terminus, l'estacio central de Bombay. En la seva sortida accelerada, el meu vei de compartiment es deixa el Times of India a la tauleta de nit. A la contraportada el diari anuncia la fi oficial del monsó, el mes abundant en els darrers 14 anys. Ho diu el govern i ens ho haurem de creure: s'han acabat les pluges, es hora de tornar a casa.

A l'andana l'activitat es frenètica, a pesar de l'hora primerenca. Desprès de la calma del trajecte nocturn a traves dels camps i els pobles indis, foscos (no hi ha mai electricitat, ni una llum) buits e inerts, l'explosio de crits, sorolls, empentes i olors m'esclafa de cop. Mumbai es desperta i no hi ha un minut a perdre. M'assalten els dubtes i penso que, de fet, la ciutat no ha anat a dormir, no ha parat ni un segon. Bombay es el cor econòmic del país, genera un terç de l'ingrés total de la nació. Si la ciutat no batega el subcontinent sencer s'ofega.

Els coolies i portejadors, vestits amb túniques i turbants vermells bruts i suats, es llencen cridant sobre les maletes i paquets dels viatgers de primera i segona categoria, negociant tarifes que estan molt per sota dels preus oficials penjats en pissarres a les columnes blanques i ronyoses. Deuen estar acostumats a la garreperia genuïna dels motxillers, perquè, a pesar de ser l'únic blanc en tot el vago, no rebo cap oferta per carregar la meva bossa. Darrera d'ells, una fila d'escombradores encorbades** s'obre camí entre la multitud, fuetejant el paviment. No es una feina fàcil, ja que l'estació es un campament humà, i han d'esquivar els cossos que ocupen la plataforma; sembla que un poble sencer s'haig instal·lat sobre les andanes i les sales d'espera. La gent cuina, dorm i defeca per tot arreu. Nens despullats utilitzen les aixetes de les canonades d'aigua que passen entre les vies per abastir els diposits dels trens per rentar-se. Dones i noies omplen cubells d'aigua per fer la bugada o per poder cuinar. Els homes fan cua al final de l'andana, esperant el seu torn per seure a la gatzoneta i fer la feina a la vora dels rails. Embolicats en parracs que no aconsegueixen amagar del tot els seus cossos famèlics, uns drapaires es despengen sobre les vies buides, carregant bosses de lona gris a les espatlles, per buscar ampolles de plàstic i altres deixalles que la gent a llençat per les finestres dels vagons. No nomes competeixen entre ells per veure qui pot recollir mes merda, sinó que també han de batallar amb les rates negres i greixoses que corretegen entre les vies i els gossos paria afamats.

Homes, dones i nens dormen per terra, estirats sobre estores de palla o directament sobre el paviment, entre un mar de capses, caixes, bauls, sacs de lona i paquets embolicats i lligats amb cordills. Son cossos sense sentit, inerts, aliens al soroll i a l'estrèpit que els envolta, robant els últims minuts de son a una nit que s'acaba, abans d'afrontar un dia llarg i miserable. Amb els punys tancats, aferrats als saris de les seves mares, els infants dormen caragolats sobre si mateixos. Entre els dorments passegen venedors de chai (el te, molt dolc) carregant termos i tasses d'argila (per ser trencades al final), venedors de diaris i homes que empenyen carros amb fogons per cuinar truites, curris i samosas.

Una estació de trens índia es una finestra oberta al país, es com visitar un poble Indi en el que no hi ha parets, tanques, portes o finestres tancades, tot esta a la vista, la vida de la gent es publica i la única manera d'atorgar privacitat als que viuen sobre el paviment es no mirar, però es impossible perquè estan per tot arreu. Gent vinguda de tots els racons del país acampa a les estacions o passa per elles en busca d'un tren: Rajasthanis amb els seus turbants de colors, Bengalis vinguts de l'est amb els seus lungis; dones d'Himachal Pradesh amb les seves cabelleres lligades amb bufandes de coto; Tamils amb els seus dhotis blancs nuats per sobre dels genolls, Sadhus abillats amb túniques de color safra i cintes al cap, nois i noies rics, la elit del país, vinguts de Delhi o Mumbai i camí de Goa ataviats amb Ray Bans, texans de marca i parlant en angles*** entre ells, per separar-se de la resta, per deixar clara on esta la línia, menyspreant la llengua dels seus avantpassats.

Pel turista una estació de trens es la possibilitat i la seguretat de saber que veurà India, vibrant, colorida i descarnada, i que a la butxaca guarda un bitllet que l'allunyara d'alla quan sigui necessari, que te una escapatòria a ma. Podrà veure-ho tot, entrar en la vida de la gent, gaudir de l'espectacle i escapar abans de que l'atrapi. Quan soni el xiulet de la locomotora embarcara en un vago amb aire condicionat i es podrà aïllar de tot. Petites càpsules d'India de duració determinada, quan el tren arranca s'acaba.

Un cop has vist el poble que acampa a les andanes, el tren s'endinsa en la foscor, camí de l'interior, per travessar camps, deserts selves i boscos en els que no sembla viure ningú. L'energia i la bogeria de l'estacio dona pas a la calma immòbil de l'India rural. Pot semblar paradoxal, però l'Interior del país dona la sensació d'estar completament buit, deshabitat. Et preguntes on han ficat els 1100m de persones que superpoblen el país. Penses que a les ciutats, però es mentida, 75% de la població d'India es rural. Estan allà però no els veus, pots passar hores assegut a la polleguera de la porta del vago i no veure a ningú, nomes ramats de cabres, búfals d'aigua i plantacions d'arròs. La gent apareixerà de sobte, quan el tren pari a la següent estació i la bogeria torni a començar de cop, explosions de vida que duren dos minuts, temps per deixar baixar els passatgers que han arribat a destí i fer pujar els nous. De vegades el país sembla una estació de tren gegant, com si no hi hagués res mes. Un país buit surcat per trens.

A Cochin, animat per la idea de viure l'experiencia mes extrema de l'India real, la que gent creu nomes es pot trobar en els trens de classe baixa, i veient que nomes em quedaven dos trajectes mes per arribar a desti, vaig animar-me a comprar el bitllet nocturn mes econòmic per anar a Goa (14h, nocturn).

El meu vago de tercera classe esperava silenciós i amb les llums apagades, al final de l'andana. Quan vaig arribar encara faltaven dues hores perquè sortís el tren. Al acostar-me, en l'obscuritat, vaig veure que per les finestres que el vago estava ple, atestat, de cares obscures i suades, resignades, esperant en la foscor. Davant de la porta, quan la calor i les olors que emanava del vago em van bufetejar la cara, em vaig esfondrar, vaig perdre les forces i la determinacio i vaig córrer cap a l'oficina del cap d'estacio a buscar el revisor per demanar, suplicar, un upgrade. Volia viure l'experiència de viatjar en la categoria mes baixa però no vaig poder, l'excés de gent i d'humanitat em van aclaparar i vaig fugir. En una estacio de Kerala, en mig d'una tormenta demencial, India em va derrotar per darrera vegada.

**A India les escombres no tenen mànec, nomes s'utilitza la part d'abaix i t'has d'ajupir molt per fer la feina... un anacronisme mes que nomes serveix per humiliar el que fa la feina. Hi ha una casta d'intocables especifica per la gent que frega i escombra terres, i nomes poden fer aquesta tasca.

***Contrariament a la creença generalitzada que a India tothom parla angles, nomes un 5% de la població (uns 50 milions de persones) es capaç de parlar-lo (i si busquem els que son capaços de parlar fluidament ens quedem amb el 3%). L'angles es la llengua de l'elit Indià que ha rebutjat l'Hindi com a vehicle de comunicació comú per posar-se un nivell per sobre i desconnectar de la realitat del país. Es patetic seure en un restaurant al costat d'un d'ells i veure com son incapacos de fer-se entendre amb el cambrer. Dona ganes d'agafar-los i bofetejar-los amb el dors de la ma.