Laos - Luang Prabang

El trajecte d'onze hores en bus entre Vientiane (Capital de Laos) i Luang Prabang no ha de semblar, a priori, massa dur comparat amb altres trajectes infernals que hem fet (Inle-Yangon 16h; Bangkok-Penang 24h o Sagada-Manila 18h) però acaba posant a prova la paciència de qualsevol.

El bus es confortable i la carretera esta ben asfaltada, però no te ni un sol pam recte. Entre les dos ciutats tot son corbes, pujades i baixades. Enginyers de Ponts i Camins d'aquest mon, si veniu a Laos fareu fortuna, fan falta uns quants túnels.

Per la finestra veiem passar el paisatge muntanyós típic del Nord del país. Turons i muntanyes recobertes de vegetació i selva i tallades per penya-segats, emergeixen dramaticament d'entre la jungla, centenars de rius i rierols es fusionen els uns amb els altres una i altre vegada per acabar alimentant el rei dels rius del Sud-Est, el Mekong.

El riu el comparteixen Xina (Neix al Tibet i baixa per Yunnan), Tailandia, Cambodia, Laos i Vietnam. Els 4 països petits han creat una comissió transnacional per assegurar-ne una gestio i explotació ecològica i que benefici a tots, pero els Xina ha dit que a prendre pel cul i que fara el que li surti de la seva part del riu. Que macos son els xinos.

A un país muntanyós, amb un transport terrestre tan limitat i sense cap sortida al mar, el riu es essencial i es converteix en la columna vertebral del territori (el creua de Nord a Sur i les tres ciutats principals, Vientiane, LuangPrabang i Pakse i tenen port). Lo riu es vida, i mai mes ben dit: la gent viu del riu, pel riu i al riu.

Per entendre i admirar la bellesa, la importància i la vitalitat d'un riu tant llegendari com el Mekong cal anar-hi ben d'hora pel mati o cap al vespre. Quan cau la nit, baixar al riu es baixar a veure com famílies senceres d'homes en calçotets, nens despullats i dones embolicades en Sarongs s'endinsen en l'aigua marro del capvespre per dutxar-se i rentar-se.

Quan surt el sol, les aigües grises de la matinada s'omplen de petites barques blaves de pescadors vestits amb el barret pla tradicional de palla que llencen les seves xarxes. A la riba les dones s'afanyen a fer la bugada i deixen la roba assecant-se al sol sobre les roques. Els pescadors que no tenen barca s'endisen al riu amb un trident i unes ulleres de submarinisme. Mes enllà de la riba tot es selva i muntanya.

Fa mesos que no plou i el nivell de l'aigua es molt baix. Marcat a les roques veiem el nivell habitual i alguns llocs li falten ben be 3 o 4 metres. No hem escollit una bona època per visitar Laos. La falta prolongada de pluja i el fet que estem en plena temporada de crema de boscos i cultius fa que l'aire estigui saturat de cendra i pols. Sembla que el sol no acaba de sortir mai del tot, i quan ho fa, brilla pàl.lid, amagat darrera una capa de cendra, tant dèbilment que el pots mirar directament amb els ulls nusos sense que faci mal. Estem envoltats d'una claror difusa, dèbil, una mica depriment, que fa que totes les coses que ens rodegen adquireixin una tonalitat blavosa, grisa, muntanyes no massa allunyades nomes son una silueta mal perfilada a l'horitzo. Els únics que posen color al panorama son els monjos amb les seves túniques taronges i els pescadors amb les seves barques pintades.

El nostre bus, envoltat de cendra, avança lentament per la terra cremada que es menja la selva. Els monsons i les seves pluges salvadores ens agafaran en un mes, quan entrem a Vietnam. Benvingudes siguin.