26

La nit que vaig fer 22 anys, cap a les dues de la matinada, quan ja anava considerablement mamat i, consequentment, havia guanyat en coherència, em van trucar de Coca Cola de Mèxic per fer-me una oferta que no vaig rebutjar (i que tampoc recordava haver acceptat el dia següent). Començava d'aquella manera, un periple que ja fa 4 anys que dura i que m'ha portat per Mexic, Centroamerica, Dinamarca, Londres i Asia. 4 anys, dues feines, 6 cases e incomptables aterratges un divendres a la nit al Prat per saber a l'instant que encara no ha arribat l'hora de tornar a la ciutat dels prodigis.

Un any mes tard vaig celebrar l'anniversari a Copenhagen, sopant a casa la Monica amb el Javi i el Pippo i creient que al acabar l"Erasmus tornaria cap al DF.

Els 24 em van trobar quan acabavem d'aterrar a Shepherd's Bush i s'inagurava la millor etapa londinenca i creia que no marxaria mai d'aquella ciutat.

Els 25 van arribar quan feia dos mesos que havíem estrenat el 191 de Cromwell Road i nomes faltaven tres setmanes perquè el Pere vingues a dir-me: Vols anar de viatge una temporada llarga?

Els 26 els faig avui a Hanoi, Vietnam, rodejat de quatre bons amics amb els que beure aquesta nit per celebrar 4 anys de veure mon, un aniversari que també marca simbolicament l'equador d'un viatge que era un somni. Costa imaginar un millor lloc i millor companya en la que trobar-se (sempre es troba a faltar als de Barcelona i Londres aixo si) per fer 26 i no tenir feina, no tenir parella i gairebe no tenir ni casa. Ja hi haura temps per ocupar-se d'aquestes coses al tornar i construir un bon futur.

Ara queden 5 mesos per seguir vagant per Àsia com un fantasma, odiant les coses excesivament planificades, depenent de trobades fortuïtes i gaudint del tempo propi d'un viatge de llarga durada, passant per llocs als que sabem que no pertanyem i que no ens recordaran un cop haguem passat. Som uns espectadors privilegiats i ociosos, envoltats de gent entranya i ocupada, que satisfem la nostra curiositat i gaudim una alegria que neix de no portar un rumb fix, gaudint per gaudir, sadollant les ganes d'escapar, de veure i evadir-se. Viatjar es la cosa mes senzilla i egoista del mon, sempre serà mes fàcil que quedar-se a casa, ser simpàtic amb els demès i ocupar-se de les coses.

Uns quants mesos mes abans de trobar el cami de tornada a casa (encara que, sense saber-ho, aquest camí ja el vam començar a emprendre el dia que varem marxar). Per darrera queden ja Filipines, Indonèsia, Malasia, Birmània, Bangkok, Laos i Cambodja i per endavant esperen Xina, Nepal i la Índia.