No para de ploure i la pluja tenyeix els carrers de New Delhi de vermell i marro. L'argila que hi ha sota el paviment sembla voler alliberar-se de l'asfalt i del ciment que li han imposat i busca qualsevol escletxa o forat per tornar a sortir a la superfície, respirar, i, amb l'ajuda de l'aigua, inundar els carrers de rius granats. La ciutat es vol tornar a convertir en terra i selva.
Caminar, passejar, per una ciutat India acostuma a ser difícil, una activitat perillosa i esgotadora. S'ha d'anar en compte i elegir be el passos entre camins trencats o sense fer. Les voreres anivellades del tot o plenament acabades no son una necessitat a India. Els carrers Indi son sovint trocos d'asfalt apedaçat, vacil·lants, plens de sots, entre munts de pols i brutícia. Per la nit perden la seva funció de via preferencial pels vianants i es converteixen en immensos dormitoris al aire lliure per milers d'indigents. La merda que s'aboca als carrers te tendència a quedar-se allà eternament (encara que a Delhi hi ha poques vaques comparat amb Mumbai, Jaipur o Agra, una ciutat infame). Es freqüent veure com s'ha acabat una obra i els obrers han marxat deixant munts de sorra i grava al bell mig de la carretera.
Delhi esta en obres i no acaba de quedar massa clar a primer cop d'ull si estant construint o demolint la ciutat. Un exercit d'obrers i treballadors vingut de tots els racons del país, Tamils, Bengalis, Biharis, Assamesos, descalços, vestits amb sarongs, dhotis o lunguis (segons la zona de provinença) es balanceja sobre andamis de bambu o s'afana a fer grava a cops de martell. Si parlem de Delhi parlem d'una ciutat que ja s'ha reinventat a si mateixa mitja dotzena de vegades com a mínim, Delhi en realitat es 8 ciutats a la vegada, 8 versions diferents que es superposicionen o conviuen, algunes ja desaparegudes o ja casi inexistents, pinzellades del que van ser fa molt de temps, 8 ciutats sota un mateix nom. A India l'idea de reencarnació es molt rellevant en la vida i creences dels Hindus, i Delhi es una ciutat especialitzada en la materia. La propera versio de la ciutat s'esta cuinant i quan la visitem es troba en la terra de ningú que caracteritza moltes altres ciutats índies, tot esta fet a mitges, res sembla estar acabat, cap carrer, tot esta a mig camí de ser o deixar de ser.
El Delhi actual es divideix en dos parts clarament diferenciades, Old i New Delhi, dos mons que conviuen sense tocar-se, amb una frontera clara, Connaught Place (que per variar es víctima d'unes obres eternes i demencials), la transició en forma de placa porticada que els anglesos van idear per separar la vella ciutat musulmana farcida de baazars i mesquites i formada per un laberint de petits carrerons estrets i atapeïts, de New Delhi, la ciutat d'amples avingudes i boulevars arbrats construïda al 1911 per ser la darrera capital del British Raj (abans la capital era Calcutta). L'estetica i l'aspecte de Delhi es molt diferent al de qualsevol altre capital asiàtica en el sentit que no te edificis alts o gratacels. Es ample, extensa i plana, pocs edificis s'eleven per damunt dels 10 o 20 metres.
La part nova (nova vol dir que va néixer a finals dels segle XIX i que ha sigut ampliada pels anglesos (1911-1947) i pels successius governs indis independents fins a dia d'avui. Old Delhi no pot créixer i te un límits molt marcats pel Red Fort i pel riu), podria dividir-se, al seu torn, en dues ciutats mes amb dos tipus de residents. La classe mitja-alta India ocupa les cases que van deixar els anglesos mentre una autentica marea humana acampa a la intempèrie a les aceres, i dorm, defeca, es renta i cuina sobre elles. Dotzenes de nens bruts i esquelètics es llencen sobre els cotxes i rickshaws quan el semàfor es posa vermell per vendre quincalla o pidolar. Carrers i carrers coberts de cabanyes de cartró i chaboles fetes de plàstic i ferralla. Es la ciutat dels que no tenen res i fugen del camp en busca d'oportunitats a la ciutat.
La part vella, Old Delhi, es un bazaar inmens que s'exten caoticament al voltant de la Jama Masjid (la mesquita dels divendres), la mes gran d'India. Estem en Ple Ramadan i la pregaria del vespre es esperada amb ilusio pels musulmans de la ciutat, un cop s'acabi, el sol s'haura post del tot i els fidels podran trencar el dejuni. Les botigues i paradetes son capses estretes totalment obertes al carrer i posades costat a costat, sense separació aparent entre elles. Clavegueres obertes en forma de canalitzacions rudimentàries als costats de les botigues recuperen i evacuen (ves a saber a on) l'aigua putrefacta i els residus que venen dels drenatges que circulen per sota o entre les paradetes. Els fidels que surten de la mesquita inunden els carrers de túniques blanques i s'obren camí a empentes cap els llocs de menjar. Si no fos per l'enlluernament elèctric, els anuncis i les botigues que venen telèfons mòbils podries creure que hem tornat 200 anys enrrere. Alguns carrers no estan ni asfaltats i no es estrany veure carros amb mules.
Delhi pateix el problema típic i bàsic que pateixen totes les ciutats del tercer mon amb un creixement demogràfic tan elevat i descontrolat (El nombre d'habitants s'ha multiplicat per 4 en 30 anys, de 4M a mes de 15M): Les infrastructures no poden modernitzar-se i créixer al mateix ritme que ho fa la poblacio i es troben a la vora de la saturació, amb nivells de desgast molt elevats. A Delhi son freqüents els talls d'aigua i electricitat. Planificar, dissenyar, construir i posar en marxa una central elèctrica o una depuradora pot portar mesos o anys de feina, un monso insuficient al Punjab o a Uttar Praddesh pot crear sequeres que envien cap a la ciutat d'una tacada 80000 o 90000 camperols empobrits, endeutats i desesperats. La ciutat creix i s'adapta als temps moderns pero no pot fer-ho rapidament (cal afegir ademes alts nivells de corrupció que endarrereixen qualsevol obra per petita que sigui). Atrapats en aquest cercle, difícil de trencar si no s'atura el creixement de població, es impossible que la ciutat pugui oferir un nivell i una qualitat de vida mitja decent per la majoria dels seus habitants. Ni els mes rics poden escapar els embusos demencials que saturen les arteries principals. El trafic infernal es l'efecte democratitzador de les grans ciutats asiàtiques.
La nova reencarnacio de Delhi s'esta gestant i construint en aquests moments, i, sens dubte, es la mes important de totes. Haura de ser la primera que marqui un pas clar i definit cap a una ciutat millor que comporti una vida millor pels qui l'habiten. Els Indis han d'entendre que les chaboles no poden ser el paisatge recurrent del secle XXI. Capacitat per reinventar-se i ressorgir no li falten i ho ha demostrat de sobres en el passat, fa mes de mil anys que es dedica a resucitar, a barrejar el nou amb l'antic. Tal i com va dir Nehru una vegada, Delhi is the symbol of old and new India, even the stones here whisper to our hears of the ages of long ago and the air we breath is full of the dust and fragances of the past, as also the fresh and piercing winds of the present. Val a dir que quan Nehru vivia (va morir al 67) l'aire de la ciutat estava una mica mes net...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada