In transit

Els propers quatre post (sobre Indonesia) estan escrits en una cafeteria de laeroport de Kuala Lumpur, en una nit d'insomni que semblava no voler acabar-se mai, desprès d'haver perdut el vol de Denpasar i a l'espera d'agafar l'avio que m'havia de retornar a la India

Viatjar moltes vegades es això, estar parat en algun lloc de camí o en camí a algun altre lloc, estar però sense estar del tot, desitjant arribar. Es el que els anglesos defineixen com in transit. Ja sigui una estació de tren, d'autobusos o en un aeroport, els llocs on un esta in transit acostumen a ser especialment lletjos, edificis avorrits i anodins en el que regnen els llums de neó i el plàstic. Estar in transit pot arribar a desquiciar-te. Hores i hores d'espera, infernals, inacabables, perdudes, hores en les que el cervell es dispara amb mil i una ideas absurdes, repetitives, circulars i poc productives. Estar in transit es el peatge que s'ha de pagar per arribar a desti.

Mentre caminava per la terminal de matinada (i quan tens 12 hores la terminal te la pots patejar moltes vegades) vaig veure aquest panell electrònic que anunciava els vols pel mati següent. Davant meu el meu viatge resumit en 5 destins, 5 ciutats, 5 etapes fascinants reunides per atzar davant meu en el pitjor moment, quan estava en transit i no tenia res mes a fer que esperar i pensar.

Al veure el panell van sorgir de sobte tots els records del viatge i les ganes de tornar-lo a començar, de donar el que fos perquè no s'acabi. Amb aquest panell va néixer la nostàlgia, i la nostàlgia nomes pot existir quan una cosa canvia o s'acaba, no existeix quan hi ha continuïtat, i en aquest cas la proximitat del final del viatge trenca la constant i va fer-la sortir, i un cop ha sortit es difícil parar-la. La ultima etapa d'un viatge es la nostàlgia, i ataca quan estàs in transit.

Bangkok es on ens vam trobar amb el Jan i la Maria per comencar el nostre viatge a quatre l'1 de febrer.

Penang es una de les millors ciutats d'Asia, el final d'un mes per Sumatra que ens va ensenyar a viatjar, e inici de 15 dies per Malasia per gaudir i relaxar-se desprès de Birmania.

Tianjin es la porta de sortida de China, l´aeroport pel qual vaig escapar de Beijing per aterrar a India. L'escenari d'una fugida necesaria d'un país que casi acaba amb mi.

Saigon (Ho Chi Minh City) es Vietnam, l'arribada de l'Alicia i el principi de 20 dies inoblidables que van passar com una exhalació, de sud a nord del pais sense parar ni un instant.

Mumbai es a la vegada porta d'entrada a India i final d'aquest viatge. Una ciutat descomunal i excessiva que ens va veure donar els primers passos temorosos per India i que posara punt i final a 10 mesos irrepetibles.

Denpasar es Bali, principi i final de 20 dies fascinants passats tot sol per Indonesia, aferrat al manillar d'una moto conduint com un boig entre volcans, llacs, platges, selva i camps d'arros, de Java a Flores, en una lluita contra el cronometre, coleccionant bellesa i experiències.

Mentalment em vaig enfonsar davant d'aquest panell i gairebé no surto d'alla, atrapat in transit, recordant moments que ja no tornaran...però al final va sortir el sol, es va fer de dia a KL i van anunciar el meu vol. I vaig tornar a India, a Calcutta, i això ja es una altre historia.