20 dies desprès d'haver entrat a Cambodja pel sud de Laos, deixem el país per l'Est, camí de Ho Chi Minh City, l'antiga capital de Vietnam del Sud i una de les ciutats emergents d'Asia (els seus habitants es segueixen referint a la ciutat com a Saigon, el nom que tenia abans de l'entrada de les tropes del Viet Cong el 30 d'abril de 1975).
Passem d'un país que esgota els darrers dies de la temporada seca i que esta a punt de mudar de pell i canviar la sequera per les inundacions, a un altre a on ja fa setmanes que plou i tot es verd. Passem d'un dels països mes pobres de la regió (i del mon, Cambodja figura entre els 50 països mes pobres de la Terra segons la ONU, al costat de cracks que mai guanyaran un mundial com Burkina Faso, Sierra Leona o Afganistan) al darrer tigre asiàtic que ha despertat i ha començat a demanar pas amb força.
Els Vietnamites son un poble amb caràcter, orgullós, decidit i una mica malparit (amb carinyo, desprès veurem perquè), endurit en mil batalles i que s'ha donat d'hosties amb les grans potencies mundials al llarg dels darrers 50 anys i ha sortit guanyant sempre.
Sempre (Guerra d"Indoxina amb els Gabatxos 1945-1954, Guerra de Vietnam amb els Americans 1954-1975, Guerra amb Xina 1979). Això diu molt d'ells, estan fets de ferro colat, no estan per conyes i acostumen a aconseguir allò que es proposen (a part de ser molt hàbils en els negocis i uns treballadors incansables). I ara (per ara entem des de 1994) s'han poprosat desenvolupar el país economicament i convertir-lo en una de les economies mes grans del mon i en el destí turístic numero 1 del Sud-Est (Thailand number one... for the moment... es el que et dirà qualsevol Vietnamita que sàpiga ajuntar tres paraules en angles). I a fe meva que no falta massa per que ho aconsegueixin.
Si les coses segueixen així, d'aquí 15 o 20 anys us despertareu un dia i us trobareu al vostre llit un vietnamita que es pilla la vostra dona, condueix el vostre cotxe i s'asseu al vostre lloc a la tribuna del Camp Nou... temps al temps... esteu avisats.
Segons PWC o Goldman Sachs (si els hi queda alguna credibilitat a l'hora de fer previsions a aquests últims), els vietnamites van cami d'aconseguir el que es proposen:
Goldman Sachs:"Vietnamese economy will become the 17th largest economy in the world with nominal GDP per capita of 4,357 USD by 2025 of $ 436 billion and nominal"PriceWaterhouseCoopers:Vietnam may be the fastest growing of emerging economies by 2025 with a potential growth rate of almost 10% per annum in real dollar terms that could push it up to around 70% of the size of the UK economy by 2050.
Es evident que creixen tant perquè venen de molt abaix i que la actual crisis ha rebaixat lleugerament els seus creixements i ha refredat una mica les expectatives, però queda clar que els vietnamites tenen pressa per arribar a dalt.
Per tal de desenvolupar-se han escollit el model Xines de creixement que va forjar Den Xiaoping i que ha continuat fins als nostres dies de la ma de Jiang Zemin i Hu Jintao, autèntics defensors dels drets humans. No explicaré el model xines perquè no acabaríem mai, de manera simplificada vol dir créixer a tope, fer edificis molt lletjos, passar del medi ambient i tot això sense democràcia i mantenint les aparences comunistes (Partit únic, poques llibertats individuals i de dret d'expressió, control dels mitjans de comunicació).
La modernitzacio del país es evident (es obvi que modernitzar un país no vol pas dir per forca fer-lo mes maco, i menys quan tens la ma molt solta amb el ciment i el formigó) i allà on vas pots veure com es fan carreteres (Objectiu: renovar totes les vies principals abans de 2015), es construeixen infraestructures (aeroports, escoles, hospitals, trens) i creixen les vivendes i els edificis d'oficines com bolets per tot arreu. Vas a prendre un cafè i quan surts han construït un edifici de 12 plantes al davant... si et despistes et construeixen a sobre. No es broma.
Una tormenta ens dona la benvinguda a Vietnam nomes creuar la frontera a Moc Bai. El canvi de pais es fa evident a l'instant i no tardem en trobar els primers camps d'arros plantats. El paisatge canvia ràpidament i apareixen les grues, els edicifis i les torres d'oficines que anuncien la bogeria de Saigon. Hem arribat a la nostra primera parada Vietnamita. Al baixar de l'autobus baixem la guàrdia degut al cansament i caiem de peus a la galleda en la primera estafa (Vietnam es famós a tot el Sud-Est per ser el lloc on millor estafen als turistes, estàvem avisats). Estem una mica desorientats i no ens adonem que l'autobus ha parat a escassos 150m del hotel a on volem anar. En mig del batibull un taxista ens convens per entrar en el seu taxi (que te el taxímetre trucat) i ens dona la volta mes descarada de les nostres vides: aconsegueix fer 5 kilòmetres abans d'arribar pel canto contrari al nostre hotel...7USD...
Hem picat com uns primos i hem començat amb el peu esquerra, però les coses no tardaran en millorar, i molt que milloraran.
Llista completa dels 50 països mes pobres del mon, governats pel bo i millor de cada casa:Afghanistan, Angola, Bangladesh, Benin, Bhutan, Burkina Faso, Burundi, Cambodia, Cape Verde, Central African Republic, Chad, Comoros, Democratic Republic of Congo, Djibouti, Equatorial Guinea, Eritrea, Ethiopia, Gambia, Guinea, Guinea-Bissau, Haiti, Kiribati, Laos, Lesotho, Liberia, Madagascar, Malawi, Maldives, Mali, Mauritania, Mozambique, Myanmar, Nepal, Niger, Rwanda, Samoa, São Tomé and Príncipe, Senegal, Sierra Leone, Solomon Islands, Somalia, Sudan, East Timor, Togo, Tuvalu, Uganda, Tanzania, Vanuatu, Yemen, Zambia.
Algunes fotos de la nostra visita a Halong Bay, que vam tenir el plaer de compartir amb el Fred i l'Elise, una parella d'amics francesos que havíem conegut a Birmània al febrer i amb els que ens vam tornar a creuar per casualitat pels carrers de Hoi An.
La nostra estada de dos dies en barca va transcórrer envoltats de milers d'illetes de pedra calcaria recobertes de selva que sorgeixen abruptament del mar del Sud de la Xina i s'extenen fins a on abasten els nostres ulls, mentre gaudíem a coberta de l'espectacle, saltavem de la barca i compartiem unes copes nocturnes per celebrar els 26 del Pere. Us deixo amb les fotos. Dema post sobre el nostre viatge en moto pel nord del pais i per la nit partirem cap a Xina.
Per ser temporada baixa potser podríem esperar que hi hagin menys turistes, però les poques esperances que ens queden (sabem que esta a petar tot l'any) s'esvaeixen entre el fum i la pols que aixequen el mig centenar d'autocars farcits de Coreans, Xinesos i Japonesos que adelanten el nostre pobre tuk-tuk reumàtic camí del pont que porta a l'entrada del Wat. Son les 5.30 del mati i hi ha pressa per agafar un lloc decent per veure sortir el sol per darrera d'una de les tres torres d'Angkor. La riuada de gent s'encamina cap a les cadires, que, preparades per l'ocasio, esperen ja gairebé plenes a l'est de l'estany mig buit que guarda l'entrada a les torres. 
La sortida del sol es un pel decepcionant. Les torres i parets del temple son molt elevades i quan el sol ha aconseguit sobrepassar-les ja fa massa estona que es de dia i hi ha massa claror. Decebuts pel que estem veient, prenem la millor decisió que podríem prendre: visitar l'interior del temple mentres tothom espera a fora per poder fer la mateixa foto, repetida una i mil vegades. Per espai d'una hora gaudim d'Angkor per nosaltres sols i podem passejar pels passadissos immensos i obscurs sense trobar practicament ningú. I el lloc no pot valdre mes la pena. Angkor es la cosa mes bella que hagi fet la ma del home en una regió, el sud-est asiàtic, mes inclinada a meravelles naturals que humanes. L' immensitat del conjunt de temples ens sobrepassa. 
