Angkor Wat

El parc d'Angkor ocupa una ample i extensa plana recoberta de temples, palmeres, camps d'arros quadriculats i selva, situada al nord de Siem Reap. El sol implacable esvaeix ràpidament la bruma nocturna i fa que la terra bulli a mida que s'acosta l'hora fatídica del migdia.

Embus de Coreans al Bayon

Estem visitant el parc en temporada baixa, que aquí correspon a l'epoca seca. Fa mesos que no cau una gota d'aigua, els pantans i fossats que rodegen els temples es troben en el seu nivell mes baix i la pols embruta les fulles dels arbres. Potser no veiem Angkor en el seu moment mes àlgid, però el conjunt segueix sent espectacular.

Per ser temporada baixa potser podríem esperar que hi hagin menys turistes, però les poques esperances que ens queden (sabem que esta a petar tot l'any) s'esvaeixen entre el fum i la pols que aixequen el mig centenar d'autocars farcits de Coreans, Xinesos i Japonesos que adelanten el nostre pobre tuk-tuk reumàtic camí del pont que porta a l'entrada del Wat. Son les 5.30 del mati i hi ha pressa per agafar un lloc decent per veure sortir el sol per darrera d'una de les tres torres d'Angkor. La riuada de gent s'encamina cap a les cadires, que, preparades per l'ocasio, esperen ja gairebé plenes a l'est de l'estany mig buit que guarda l'entrada a les torres.

La sortida del sol es un pel decepcionant. Les torres i parets del temple son molt elevades i quan el sol ha aconseguit sobrepassar-les ja fa massa estona que es de dia i hi ha massa claror. Decebuts pel que estem veient, prenem la millor decisió que podríem prendre: visitar l'interior del temple mentres tothom espera a fora per poder fer la mateixa foto, repetida una i mil vegades. Per espai d'una hora gaudim d'Angkor per nosaltres sols i podem passejar pels passadissos immensos i obscurs sense trobar practicament ningú. I el lloc no pot valdre mes la pena. Angkor es la cosa mes bella que hagi fet la ma del home en una regió, el sud-est asiàtic, mes inclinada a meravelles naturals que humanes. L' immensitat del conjunt de temples ens sobrepassa.

Sols a Angkor Wat, son les 6 del Mati

Es el tercer dia que passegem pel parc i hem deixat, a consciencia, el millor pel final, per clausurar la visita en el seu punt culminant abans de que el sol acabi amb nosaltres. Si mirem enrere queden 3 dies seguits de llevar-se a les 5 del mati per fugir de la calor asfixiant i poder visitar amb una mica de calma (Si un camió de 6 eixos aixafes el vostre gos - o gat, si esteu tant malament del cap com per tenir un gat - no us quedaria una cara tan desencaixada com al que li va quedar al nostre afable conductor de tuk-tuk quan li varem dir que volíem quedar a les 5 del mati). Hem gaudit a pesar de la calor, el ventall de temples que ofereix la regió es realment únic i Angkor s'ha de veure un cop a la vida.

Coreana que no pot esperar a arribar a les cadires

A partir d'ara platja, descans i farra per arribar a Vietnam ben frescos. Dimarts estarem a Shiankoukville.

Donant de fumar als nens

Aquest Xino no va veure un temple, pero ho te to grabat i s'ho mirara quan torni a casa...

Laos

Sense massa cosa a dir, penjo algunes fotos mes de Laos. Estem a Vientiane esperant que ens donin el visat de Xina. La calor es brutal i es tot un repte dormir per les nits o sortir al carrer de dia.

la posicio de les cames del Jan es molt femenina...

Laos - Luang Prabang

El trajecte d'onze hores en bus entre Vientiane (Capital de Laos) i Luang Prabang no ha de semblar, a priori, massa dur comparat amb altres trajectes infernals que hem fet (Inle-Yangon 16h; Bangkok-Penang 24h o Sagada-Manila 18h) però acaba posant a prova la paciència de qualsevol.

El bus es confortable i la carretera esta ben asfaltada, però no te ni un sol pam recte. Entre les dos ciutats tot son corbes, pujades i baixades. Enginyers de Ponts i Camins d'aquest mon, si veniu a Laos fareu fortuna, fan falta uns quants túnels.

Per la finestra veiem passar el paisatge muntanyós típic del Nord del país. Turons i muntanyes recobertes de vegetació i selva i tallades per penya-segats, emergeixen dramaticament d'entre la jungla, centenars de rius i rierols es fusionen els uns amb els altres una i altre vegada per acabar alimentant el rei dels rius del Sud-Est, el Mekong.

El riu el comparteixen Xina (Neix al Tibet i baixa per Yunnan), Tailandia, Cambodia, Laos i Vietnam. Els 4 països petits han creat una comissió transnacional per assegurar-ne una gestio i explotació ecològica i que benefici a tots, pero els Xina ha dit que a prendre pel cul i que fara el que li surti de la seva part del riu. Que macos son els xinos.

A un país muntanyós, amb un transport terrestre tan limitat i sense cap sortida al mar, el riu es essencial i es converteix en la columna vertebral del territori (el creua de Nord a Sur i les tres ciutats principals, Vientiane, LuangPrabang i Pakse i tenen port). Lo riu es vida, i mai mes ben dit: la gent viu del riu, pel riu i al riu.

Per entendre i admirar la bellesa, la importància i la vitalitat d'un riu tant llegendari com el Mekong cal anar-hi ben d'hora pel mati o cap al vespre. Quan cau la nit, baixar al riu es baixar a veure com famílies senceres d'homes en calçotets, nens despullats i dones embolicades en Sarongs s'endinsen en l'aigua marro del capvespre per dutxar-se i rentar-se.

Quan surt el sol, les aigües grises de la matinada s'omplen de petites barques blaves de pescadors vestits amb el barret pla tradicional de palla que llencen les seves xarxes. A la riba les dones s'afanyen a fer la bugada i deixen la roba assecant-se al sol sobre les roques. Els pescadors que no tenen barca s'endisen al riu amb un trident i unes ulleres de submarinisme. Mes enllà de la riba tot es selva i muntanya.

Fa mesos que no plou i el nivell de l'aigua es molt baix. Marcat a les roques veiem el nivell habitual i alguns llocs li falten ben be 3 o 4 metres. No hem escollit una bona època per visitar Laos. La falta prolongada de pluja i el fet que estem en plena temporada de crema de boscos i cultius fa que l'aire estigui saturat de cendra i pols. Sembla que el sol no acaba de sortir mai del tot, i quan ho fa, brilla pàl.lid, amagat darrera una capa de cendra, tant dèbilment que el pots mirar directament amb els ulls nusos sense que faci mal. Estem envoltats d'una claror difusa, dèbil, una mica depriment, que fa que totes les coses que ens rodegen adquireixin una tonalitat blavosa, grisa, muntanyes no massa allunyades nomes son una silueta mal perfilada a l'horitzo. Els únics que posen color al panorama son els monjos amb les seves túniques taronges i els pescadors amb les seves barques pintades.

El nostre bus, envoltat de cendra, avança lentament per la terra cremada que es menja la selva. Els monsons i les seves pluges salvadores ens agafaran en un mes, quan entrem a Vietnam. Benvingudes siguin.

Malaysia

Les Batu Caves son unes coves enormes molt curioses, farcides de temples i estàtues de Deus Hindús, situades als peus d'un turo de parets escarpades recobert de selva a les afores de Kuala Lumpur.

Entrada a les Batu Caves

Arribar a l'entrada de les coves no es cosa fàcil. S'han de pujar 300 i pico esglaons sota un sol de justícia, malparit e implacable. Per fer el recorregut mes excitant, les escales estan custodiades per un exercit de micos fastigosos i fills de puta. Mirar-los als ulls es firmar la teva pròpia sentencia de mort, l'equivalent a beure un bidó d'oli de motor o llençar-se d'un vuitè pis. De la meva experiència asiàtica nomes puc extreure un sol consell valuós: Si veus micos fuig d'ells com si acabessis de veure la Mort amb la seva dalla. Corre per la teva vida, no miris enrere, no busquis ajuda, no ofereixis ajuda. Que cada palo aguante su vela.

A la cima de l'escala, rodejat de Vishnus, Shivas, Ganeshs i mig centenar mes de deïtats desconegudes (algunes un pel horteres), suat com un porc i destrossat mentalment per la tensió d'esquivar els micos, encara trobo una mica d'energia per preguntar-me que fa tota aquesta parafernalia Índia tant lluny de casa.

Les batu no son poca cosa, cada gener i peregrinen mes d'un milió de persones i es fleten autobusos i avions charter per poder complir la demanda generada pels peregrins. Es un lloc sagrat pels Hindús i estem a Malasia, un país Musulmà. Per arribar a les coves el Bus #11 ha passat per davant de temples taoistes xinesos, mesquites musulmanes, restaurants de cuina Tamil i vells edificis colonials anglesos. Aquest es el gran secret de perquè Malasia es un país tant interessant: la barreja fascinant de tres races tant diferents i com han mantingut intactes les seves respectives cultures i tradicions (Els origens d'aquest popurri d'etnies els vaig comentar al post de Penang). Visitar Malasia es donar una volta a la vegada per Xina e India amb un rerefons musulmà. A pocs altres llocs (Londres que jo hagi vist) es pot fer una cosa similar.

Aquesta convivència exemplar (tot i que ha passat per moments baixos, com qualsevol relació: els xinesos i els malay s'han estovat en serio algunes vegades) s'aguanta sobre la base d'un projecte superior comú, la construcció del país mes modern i desenvolupat del sud est Asiàtic. Malasia esta a anys llum dels seus veïns (Tailàndia es el que mes s'acosta) en termes d'infrastuctures, qualitat de vida i serveis. Si el pais fos pobre potser hi hauria mes tensions. La relació no es basa tant en la tolerància com en la indiferencia (això segur que els hi van ensenyar els anglesos tambe, es la practica habitual a Londres quan veus algu d'una altre etnia). Es deixen en pau els un als altres en pos d'un benefici comú, el creixement econòmic i el desenvolupament del país.

Els llocs imprescindibles son Penang, en la meva opinió, la millor ciutat asiàtica que he vist fins ara i a on es menja millor, i les Perhentians, un paradís on es pot nedar amb taurons i tortugues mentre et cagues en tot per no haver comprat alcohol abans d'embarcar al ferry. Nomes per les Petronas es obligatori fer una parada a Kuala Lumpur. Dema anem cap a Laos.

Burmese days - Mandalay

"Mandalay. Su nombre tenía una eufonía que espoleaba la imaginación, aunque aquella era la realidad amarga, marchita: a través de los suburbios, kilómetro tras kilómetro de chozas míseras; un sordido campamento gitano... pagodas minúsculas que brotaban como pústulas, perros horrendos que gruñían y se enzarzaban en las calles repletas de socavones..."

Norman Lewis (Tierra Dorada, viajes por Birmania)

Mandalay. Com una ciutat amb un nom tant increïble pot arribar a ser una decepció així de gran?

Pocs noms tenen tanta forca i podrien fer somniar com aquest. Poques ciutats son tant horribles com aquesta. Mandalay... podria ser un nom de les mil i una nits però acaba sent al nom d'una ciutat infernal i desagrable.

L'aire de Mandalay es dens i per moments es podria arribar a confondre amb boira. Però no ens enganyem, es merda. Esta carregat de pols i de brutícia i el vent no fa mai acte de presencia per netejar una mica la cosa. l'ambient es irrespirable de tant saturat que esta. La ciutat sembla estar entapissada per un mantell de pols gris que cobreix un mar d'edificis envellits, autèntics taüts, presons de formigó exposades a un sol implacable. El soroll de les bocines constants es infernal.

De nit Mandalay posa a prova els nervis i la temprança del viatger. Els carrers desolats i obscurs nomes prenen vida quan sinistres gossades de bésties faméliques s'embranquen en violentes baralles. No es veu ni una anima i tot esta tancat.

No m'agrada criticar massa els llocs i a tot arreu he trobat sempre coses que m'han agradat o que es podien salvar, però em costa pensar-ne alguna per Mandalay que no sigui el restaurant Nepali del carrer 27 cantonada 82 i l'encantadora família que el regenta.

Algunes coses a les afores de Mandalay valen molt la pena com el Buda de la foto (no recordo el nom del temple) o el Pont de teka d'Amarapura, que pot semblar espectacular a les fotos ja que ens hem cuidat de no fotografiar la merda que el rodeja, les pintades de tipex i l'enorme quantitat de turistes (encara que no val queixar-se d'aixo, nosaltres contribuïm a fer créixer mes la massa i els llocs macos sempre estan a petar, la gent no es curta del tot, no visita llocs lletjos).

Burmese days - Inle Lake

Us deixo unes fotos d'Inle Lake, un dels llocs mes espectaculars que hagi vist mai. No varem fer res especial a part de visitar el llac i llogar unes bicis (el que fa tothom), aixi que passo d'escriure i vaig directe a les fotos, que realment valen la pena.