Sense massa cosa a dir, penjo algunes fotos mes de Laos. Estem a Vientiane esperant que ens donin el visat de Xina. La calor es brutal i es tot un repte dormir per les nits o sortir al carrer de dia.
la posicio de les cames del Jan es molt femenina...
El trajecte d'onze hores en bus entre Vientiane (Capital de Laos) i Luang Prabang no ha de semblar, a priori, massa dur comparat amb altres trajectes infernals que hem fet (Inle-Yangon 16h; Bangkok-Penang 24h o Sagada-Manila 18h) però acaba posant a prova la paciència de qualsevol.
Per la finestra veiem passar el paisatge muntanyós típic del Nord del país. Turons i muntanyes recobertes de vegetació i selva i tallades per penya-segats, emergeixen dramaticament d'entre la jungla, centenars de rius i rierols es fusionen els uns amb els altres una i altre vegada per acabar alimentant el rei dels rius del Sud-Est, el Mekong.
El riu el comparteixen Xina (Neix al Tibet i baixa per Yunnan), Tailandia, Cambodia, Laos i Vietnam. Els 4 països petits han creat una comissió transnacional per assegurar-ne una gestio i explotació ecològica i que benefici a tots, pero els Xina ha dit que a prendre pel cul i que fara el que li surti de la seva part del riu. Que macos son els xinos.
A un país muntanyós, amb un transport terrestre tan limitat i sense cap sortida al mar, el riu es essencial i es converteix en la columna vertebral del territori (el creua de Nord a Sur i les tres ciutats principals, Vientiane, LuangPrabang i Pakse i tenen port). Lo riu es vida, i mai mes ben dit: la gent viu del riu, pel riu i al riu.
Fa mesos que no plou i el nivell de l'aigua es molt baix. Marcat a les roques veiem el nivell habitual i alguns llocs li falten ben be 3 o 4 metres. No hem escollit una bona època per visitar Laos. La falta prolongada de pluja i el fet que estem en plena temporada de crema de boscos i cultius fa que l'aire estigui saturat de cendra i pols. Sembla que el sol no acaba de sortir mai del tot, i quan ho fa, brilla pàl.lid, amagat darrera una capa de cendra, tant dèbilment que el pots mirar directament amb els ulls nusos sense que faci mal. Estem envoltats d'una claror difusa, dèbil, una mica depriment, que fa que totes les coses que ens rodegen adquireixin una tonalitat blavosa, grisa, muntanyes no massa allunyades nomes son una silueta mal perfilada a l'horitzo. Els únics que posen color al panorama son els monjos amb les seves túniques taronges i els pescadors amb les seves barques pintades.
Les Batu Caves son unes coves enormes molt curioses, farcides de temples i estàtues de Deus Hindús, situades als peus d'un turo de parets escarpades recobert de selva a les afores de Kuala Lumpur.
Entrada a les Batu Caves
A la cima de l'escala, rodejat de Vishnus, Shivas, Ganeshs i mig centenar mes de deïtats desconegudes (algunes un pel horteres), suat com un porc i destrossat mentalment per la tensió d'esquivar els micos, encara trobo una mica d'energia per preguntar-me que fa tota aquesta parafernalia Índia tant lluny de casa.
Les batu no son poca cosa, cada gener i peregrinen mes d'un milió de persones i es fleten autobusos i avions charter per poder complir la demanda generada pels peregrins. Es un lloc sagrat pels Hindús i estem a Malasia, un país Musulmà. Per arribar a les coves el Bus #11 ha passat per davant de temples taoistes xinesos, mesquites musulmanes, restaurants de cuina Tamil i vells edificis colonials anglesos. Aquest es el gran secret de perquè Malasia es un país tant interessant: la barreja fascinant de tres races tant diferents i com han mantingut intactes les seves respectives cultures i tradicions (Els origens d'aquest popurri d'etnies els vaig comentar al post de Penang). Visitar Malasia es donar una volta a la vegada per Xina e India amb un rerefons musulmà. A pocs altres llocs (Londres que jo hagi vist) es pot fer una cosa similar. 
Aquesta convivència exemplar (tot i que ha passat per moments baixos, com qualsevol relació: els xinesos i els malay s'han estovat en serio algunes vegades) s'aguanta sobre la base d'un projecte superior comú, la construcció del país mes modern i desenvolupat del sud est Asiàtic. Malasia esta a anys llum dels seus veïns (Tailàndia es el que mes s'acosta) en termes d'infrastuctures, qualitat de vida i serveis. Si el pais fos pobre potser hi hauria mes tensions. La relació no es basa tant en la tolerància com en la indiferencia (això segur que els hi van ensenyar els anglesos tambe, es la practica habitual a Londres quan veus algu d'una altre etnia). Es deixen en pau els un als altres en pos d'un benefici comú, el creixement econòmic i el desenvolupament del país.
Els llocs imprescindibles son Penang, en la meva opinió, la millor ciutat asiàtica que he vist fins ara i a on es menja millor, i les Perhentians, un paradís on es pot nedar amb taurons i tortugues mentre et cagues en tot per no haver comprat alcohol abans d'embarcar al ferry. Nomes per les Petronas es obligatori fer una parada a Kuala Lumpur. Dema anem cap a Laos.
L'aire de Mandalay es dens i per moments es podria arribar a confondre amb boira. Però no ens enganyem, es merda. Esta carregat de pols i de brutícia i el vent no fa mai acte de presencia per netejar una mica la cosa. l'ambient es irrespirable de tant saturat que esta. La ciutat sembla estar entapissada per un mantell de pols gris que cobreix un mar d'edificis envellits, autèntics taüts, presons de formigó exposades a un sol implacable. El soroll de les bocines constants es infernal.
Algunes coses a les afores de Mandalay valen molt la pena com el Buda de la foto (no recordo el nom del temple) o el Pont de teka d'Amarapura, que pot semblar espectacular a les fotos ja que ens hem cuidat de no fotografiar la merda que el rodeja, les pintades de tipex i l'enorme quantitat de turistes (encara que no val queixar-se d'aixo, nosaltres contribuïm a fer créixer mes la massa i els llocs macos sempre estan a petar, la gent no es curta del tot, no visita llocs lletjos).
Us deixo unes fotos d'Inle Lake, un dels llocs mes espectaculars que hagi vist mai. No varem fer res especial a part de visitar el llac i llogar unes bicis (el que fa tothom), aixi que passo d'escriure i vaig directe a les fotos, que realment valen la pena.
El tren que m'ha de portar a Katha, el poble a la vora del Ayeyarwadi on George Orwell va servir com a policia del British Raj del 1922 al 27, surt amb puntualitat britànica a les 4pm de Mandalay. Si alguna cosa bona van fer els fills de la Gran Bretanya en gairebé 300 anys d'imperi es omplir-ho tot de vies de tren. God save the Queen, encara que es poc confortable i desesperadament lent, viatjar en tren es molt mes interessant i entretingut que fer-ho en bus o en avio.
Anem cap al Nord, camí dels turons pedregosos i desertics, barreja de marro i ocre, secs i esquerdats, coberts de clapes de matolls i palmeres, de que es composa tota la zona central de Birmània. Abans de deixar la ciutat pel pont que creua l'Ayeyarwadi, el tren m'ofereix una visió única i fugaç de les intimitats de les cases de la gent, de les seves vides. Per la carretera veus el que la gent vol que vegis, les façanes de les cases. Amb el tren et fiques al pati de casa seva, entres per les seves finestres, veus les seves cuines. En un dels patis d'una casa precària de parets de bambu, una dona cuina el sopar agenollada davant d'una olla que bull sobre unes brases. Els seus fills juguen i corren despullats als seu voltant.
Quan la foscor s'ha acabat d'instalar del tot, em pixo per sobre la cama mentres reboto contra les parets del lavabo. Busco refugi en el meu seient i amb el paper de water que sempre porto a la motxilla (mai saps a on t'atrapara el tema) m'eixugo el pixat però no la vergonya. No fa falta mirar els meus companys de seient, ho saben i jo se que ho saben. L'home blanc s'ha regat la tíbia per gilipolles i prepotent, per no voler fer us de les costums locals i haver intentat pixar de peu en un forat d'un tren que salta i trontolla a cada metre que fa. A les latrines asiatique s'ha de fer la feina de cuclilles.
A les 6 del mati em desperto a temps per veure com el tren trenca la boira i entra en una andana farcida de gent. Fa molt fred i si el meu vei de seient no m'hagués ofert compartir la seva manta en un gest que l'honra, a hores d'ara estaria congelat. Un grup de monjos coberts amb mantes i capes passeja per la plataforma i unes dones instalen les parades de te ambulants al seu voltant. El cartell amb el nom de l'estacio esta en Birma i no em dono compte que hem passat Katha de llarg i estem 4 o 5 parades mes enlla. Un parell d'hores mes tard em torno a despertar i el cambrer del tren m'informa que fa mes de 4 hores que hauria d'haver baixat i que ara haig de tirar fins al final de la linea, a Myitkyina (a prop de la frontera amb Xina, 6 hores mes en tren, tocat els collons) perquè cap dels pobles entre mig te hostals que tinguin permís per acollir estrangers... Resignat, em menjo la resta del trajecte. El que he vist ho compensa tot. Viatjo per dies com aquests i de tant en quan arriben, sempre, sense esperar-los.
El vol entre Bangkok i Yangon es tan curt que pots arribar a creure que no ha existit mai. Uns instants abans d'embarcar estàvem embotits com sardines en un taxi tailandès (viatgem amb la Kathleen, una americana d'Atlanta) recorrent embalats, de matinada, els carrers vaporosos de Bangkok, passant entre gratacels immensos que il·luminen la nit i veient com el futur del Sud-Est Asiàtic es construeix als nostres voltants. Pugem a l'avio, tanquem els ulls i quan els tornem a obrir estem en un altre taxi, molt mes atrotinat que l'anterior, en un trajecte que ens porta directes cap al passat. No fa gens de calor i una claror blanquinosa, vaporosa, difumina la ciutat que veuen els nostres ulls. No hi ha cartells publicitaris, cap ni un dels pocs cotxes que ens envolten te menys de 20 anys, les dones porten la cara coberta de taneka, la crema de sol casolana dels birmans. 
A pesar de ser hora punta, els carrers de Yangon no s'acaben de despertar del tot. Aquí i allà veiem grups de gent vestits amb el longuy tradicional, el dels homes lligat amb un nus centrat a la cintura, el de les dones a un costat. Alguns d'ells estan asseguts al voltant de taules baixes en cadiretes de plàstic, prenent te preparat en petites teteres de metall. Ningú sembla tenir massa pressa i la màxima activitat que es veu es la de dones preparant paradetes de fideus, fruita i suc de canya de sucre. No tenim la sensació d'estar en una ciutat de 6 milions de persones que es prepara per començar un nou dia. Des de les 5 del mati hi ha activitat comercial al carrer però no sembla que acabi d'arrencar. L'antiga capital del Raj fa anys que va quedar encallada en el temps, els rellotges es van parar desprès de la marxa dels anglesos i poc ha canviat d'enca, els edificis agafen pols i ennegreixen pel fum dels cotxes i dels generadors, no es renova res, tot segueix igual. Hem tornat al passat, i aquest es un lloc on la paraula futur amb sort i com a maxim significa que el dia de demà sigui igual al dia anterior.
Al tombar una corba apareix la punxa daurada immensa del Swhedagon. No hi aneu ara, diu el taxista. Sigueu pacients i espereu fins les cinc de la tarda. Com tantes altres coses en aquest mon, el Swhedagon adquireix una bellesa especial quan es posa el sol. 
Ensimistats pel que veiem i fotografiem, contents i tristos perquè sabem que en breus minuts l'ultim raig de sol s'apagara del tot i caurà la nit, es fàcil oblidar que a escassos tres kilòmetres d'on estem l'Ang San Suu Kyi fa mes de 7 anys que no surt de casa, envellint presonera a les mans dels generals, apagant-se com s'acabara apagant el darrer raig que il·lumina la pagoda. El temps passa lentament per ella i no li perdona ni un sol minut. El seu temps vital s'escola inexorablement a un país a on no canvia res. Es facil oblidar que els cinc USD que hem pagat aniran directament a la butxaca dels seus captors, el general Tan Shwe i la seva colla de llepaculs. La nostra pasta es misèria comparat amb el que guanyen cada any amb contractes d'explotacio forestal i de gas amb Xina i Tailàndia, els amics del regim.
Emprenem el camí de tornada i passem davant dels mercats de menjar nocturns. La llum verdosa de les parades il·lumina tenuament la cara de la gent que s'atansa sobre els curris i els bols de fideu. El carrer de l'hotel esta a les fosques, de les finestres dels vells edificis colonials, envellits per anys de fum i pols acumulada, no en surt cap llum. L'enesim tall d'electricitat del dia haurà interromput sopars i pelicules i obligat a treure les espelmes. El soroll ensordidor dels generadors (aquells que tenen mes diners se'ls poden permetre), rebota pels estrets carrers de l'antiga capital del Raj. Molt cobrar 5USD per entrar però els generals del regim no es molesten en evitar que la llum es talli 11 cops al dia... Yangon s'adorm una nit mes, un any mes, sense que res hagi canviat. 
