Acabo d'una vegada amb el tema filipines que ja es fa pesat. Hem passat tot el mes de gener a Sumatra però internet era tan merda que ha sigut impossible fer res decent al blog. Avui estem a Penang, Malasia, e intentaré posar-me al dia.
Un cop has vist el que van fer els yankis, el següent que comences a veure es que, en un territori amb mes de 7000 illes i 80 dialectes diferents (alguns tant diferents entre ells que utilitzen angles per entendre millor...) es difícil poder trobar una identitat nacional comuna. El Sur es molt diferent del Nord, Mindanao no te res a veure amb Cebu i Palawan es un mon a part. Tot i que el sistema de transports es bo i arriba a tot arreu, la majoria de filipins no te pasta per viatjar i morira sense saber com son o que fan a les altres illes (a les altres illes també son pobres però no ho podran comprovar amb els seus propis ulls). Ho veuran per la tele, però es com quan tu veus els Espanyols a TVE, com veure marcianos. Son un país perquè les illes estan mes o menys a prop i els espanyols van decidir ajuntar-les i posar un nom comú, sinó de que. Jo, que no soc partidari de les identitats nacionals comunes estic encantat, però aquesta carència porta a molta gent a dir que els filipins estan americanitzats per compensar la falta de caràcter nacional. No diré que no sigui veritat, però qui cony no esta una americanitzat avui en dia? Catalunya esta plena de Kevins, així que no fotem.
El que si que es innegable es que culturalment les filipines son un zero a l'esquerra (excepte el Nord). Abans d'arribar els espanyols a la majoria d'illes hi havia tribus primitives caníbals menys evolucionades que una pedra. Els espanyols no se sap ben be que van anar a fer allà (be si que se sap, com sempre la van cagar. Anaven en busca de conquerir les illes del pebre, les moluques d'indonesia, la joia de la corona del comerc maritim Asia-Europa en aquells temps, però els portuguesos es van adelantar i els espanyols es van conformar amb les filipines sense saber ben ben que fer-ne) però desprès d'ells no va quedar res palpable d'aquelles tribus (ni tradicions ni res). En aquest sentit es un país molt menys interessant que Cambodja o Indonèsia, però els paisatges no deixen de ser espectaculars.
el capítol gastronòmic el passem molt ràpid. Filipines no va tenir massa contacte comercial amb India i Xina i això es nota, i molt. La cuina filipina es ben pobra i no esta enriquida per la fusió de receptes e ingredients que caracteritza les gastronomies Tailandesa, Indonèsia o Malaia, països que van saber aprofitar totes les coses bones que venien dels dos gegants asiàtics. Arròs blanc amb pollastre i vas que xutes. Això es compensa amb cervesa i licors venuts a preus escandalosament baixos. Una ampolla de pilsen costa uns 0.4EUR als restaurants i 1L de "ron" no passa de 1EUR als supermercats. No es de massa qualitat però serveix el seu propòsit desinhibidor. Tenint en compte la quantitat de Filipins que no tenen feina o no tenen res a fer, aquest preus no ajuden massa a empènyer el país cap endavant i es freqüent veure tius borratxos com rates a les 11 del mati.
Ara que hem parlat de l'herencia colonial, de la (falta de) cultura, del caràcter i de la gastronomia, queda parlar d'allo que la majoria de filipins tenen en comú, la pobresa. No es tracta de fer un ranking (gairebé tots els països africans son mes pobres) ni tinc cap estadística a la ma, però de bones a primeres sorprèn la quantitat de penya que no te res i dorm als carrers (sobretot a les ciutats).
Manila es un lloc abominable que creix sense massa control demogràfic i a on milers i milers de pobres arriben cada any en busca d'una vida millor que rarament acaben trobant. Tots ells acaben dormint al terra o en assentaments chabolistes immensos, vivint en condicions infrahumanes.
La primera pregunta que et ve al cap es per que cony no tornen als seus pobles un cop no troben res a la ciutat?
En Carlos, un amic mallorquí que hem conegut a Padang i que ha passat un temps treballant amb un ONG a Manila, ens dona el que a mi em sembla la millor resposta:
Perquè ells tenen una fe irracional en que se'n sortiran, en que les coses poden millorar, en que trobaran una feina. Per aquesta raó, per aquesta fe, a pesar de que tot indiqui el contrari, de que la seva esperança de vida minvi dia a dia, decideixen quedar-se i seguir buscant.
Aquesta esperança s'alimenta pel fet de que 10milions de filipins han aconseguit trencar el cercle i sortir a treballar a l'extranger (a USA, Espanya, UK i enrolats a la marina mercant i petrolers de tot el mon). Potser no son feines bones, però son feines i es pasta que poden enviar de tornada a casa. Aquest 10milions de paios mantenen en part el país amb els diners que envien a casa i que literalment salven a famílies senceres en zones empobrides. No es d'extranyar que quan els Pil-Am (Filipino americano) tornen a casa per Nadal els hi donin tracte de reis i tot s'aturi per ells (no fos cas que si no els tracten be deixin d'enviar pasta...)
Si no fos per aquesta gent que es deixa la pell a l'extranger, les coses anirien molt pitjor. No fa falta ni dir que la classe política filipina (les mateixes quatre famílies de sempre) passa de tot i poc els importa el que passi al pais. Un exemple per acabar. Mentres estàvem a les Filipines el Volcà Mayon va començar a donar símptomes de voler petar de valent. A la zona i viuen alrededor de 100,000 persones (pagesos pobres que intenten exprimir les terres fèrtils creades per la cendra volcànica) de les quals 80,000 ho fan en zona considera de risc. Amb el pretexte de coordinar l'operacio d'evacuacio i donar suport moral als seus compatriotes, la presidenta del país, Gloria Macapagal Arroyo, va abandonar d'urgencia la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhagen per retornar a casa. Pel camí, en el vol de tornada, es va despitar i enlloc d'acabar a Manila fa fer parada a Hong-Kong per passar uns dies de vacances amb la seva família al millor hotel de la ciutat. Possiblement encara li podrien importar menys els seus compatriotes, però segur que no ho pot deixar mes clar. Brafo Gloria.
Com que la gent que no escriu massa be sempre ha d'acabar fent resums, el meu es que les filipines es un país espectacular, culturalment i gastronomicament fluix, però amb uns paisatges que treuen l'ale. Platges per perdre el cap i jugar a Robinson Crusoe, les illes de el Nido i sobre tot la zona de la cordillera del nord, amb un ambient relaxat i unes terraces d'arros que no us heu de perdre.
Un cop has vist el que van fer els yankis, el següent que comences a veure es que, en un territori amb mes de 7000 illes i 80 dialectes diferents (alguns tant diferents entre ells que utilitzen angles per entendre millor...) es difícil poder trobar una identitat nacional comuna. El Sur es molt diferent del Nord, Mindanao no te res a veure amb Cebu i Palawan es un mon a part. Tot i que el sistema de transports es bo i arriba a tot arreu, la majoria de filipins no te pasta per viatjar i morira sense saber com son o que fan a les altres illes (a les altres illes també son pobres però no ho podran comprovar amb els seus propis ulls). Ho veuran per la tele, però es com quan tu veus els Espanyols a TVE, com veure marcianos. Son un país perquè les illes estan mes o menys a prop i els espanyols van decidir ajuntar-les i posar un nom comú, sinó de que. Jo, que no soc partidari de les identitats nacionals comunes estic encantat, però aquesta carència porta a molta gent a dir que els filipins estan americanitzats per compensar la falta de caràcter nacional. No diré que no sigui veritat, però qui cony no esta una americanitzat avui en dia? Catalunya esta plena de Kevins, així que no fotem.
El que si que es innegable es que culturalment les filipines son un zero a l'esquerra (excepte el Nord). Abans d'arribar els espanyols a la majoria d'illes hi havia tribus primitives caníbals menys evolucionades que una pedra. Els espanyols no se sap ben be que van anar a fer allà (be si que se sap, com sempre la van cagar. Anaven en busca de conquerir les illes del pebre, les moluques d'indonesia, la joia de la corona del comerc maritim Asia-Europa en aquells temps, però els portuguesos es van adelantar i els espanyols es van conformar amb les filipines sense saber ben ben que fer-ne) però desprès d'ells no va quedar res palpable d'aquelles tribus (ni tradicions ni res). En aquest sentit es un país molt menys interessant que Cambodja o Indonèsia, però els paisatges no deixen de ser espectaculars.
el capítol gastronòmic el passem molt ràpid. Filipines no va tenir massa contacte comercial amb India i Xina i això es nota, i molt. La cuina filipina es ben pobra i no esta enriquida per la fusió de receptes e ingredients que caracteritza les gastronomies Tailandesa, Indonèsia o Malaia, països que van saber aprofitar totes les coses bones que venien dels dos gegants asiàtics. Arròs blanc amb pollastre i vas que xutes. Això es compensa amb cervesa i licors venuts a preus escandalosament baixos. Una ampolla de pilsen costa uns 0.4EUR als restaurants i 1L de "ron" no passa de 1EUR als supermercats. No es de massa qualitat però serveix el seu propòsit desinhibidor. Tenint en compte la quantitat de Filipins que no tenen feina o no tenen res a fer, aquest preus no ajuden massa a empènyer el país cap endavant i es freqüent veure tius borratxos com rates a les 11 del mati.
Ara que hem parlat de l'herencia colonial, de la (falta de) cultura, del caràcter i de la gastronomia, queda parlar d'allo que la majoria de filipins tenen en comú, la pobresa. No es tracta de fer un ranking (gairebé tots els països africans son mes pobres) ni tinc cap estadística a la ma, però de bones a primeres sorprèn la quantitat de penya que no te res i dorm als carrers (sobretot a les ciutats).
Manila es un lloc abominable que creix sense massa control demogràfic i a on milers i milers de pobres arriben cada any en busca d'una vida millor que rarament acaben trobant. Tots ells acaben dormint al terra o en assentaments chabolistes immensos, vivint en condicions infrahumanes.
La primera pregunta que et ve al cap es per que cony no tornen als seus pobles un cop no troben res a la ciutat?
En Carlos, un amic mallorquí que hem conegut a Padang i que ha passat un temps treballant amb un ONG a Manila, ens dona el que a mi em sembla la millor resposta:
Perquè ells tenen una fe irracional en que se'n sortiran, en que les coses poden millorar, en que trobaran una feina. Per aquesta raó, per aquesta fe, a pesar de que tot indiqui el contrari, de que la seva esperança de vida minvi dia a dia, decideixen quedar-se i seguir buscant.
Aquesta esperança s'alimenta pel fet de que 10milions de filipins han aconseguit trencar el cercle i sortir a treballar a l'extranger (a USA, Espanya, UK i enrolats a la marina mercant i petrolers de tot el mon). Potser no son feines bones, però son feines i es pasta que poden enviar de tornada a casa. Aquest 10milions de paios mantenen en part el país amb els diners que envien a casa i que literalment salven a famílies senceres en zones empobrides. No es d'extranyar que quan els Pil-Am (Filipino americano) tornen a casa per Nadal els hi donin tracte de reis i tot s'aturi per ells (no fos cas que si no els tracten be deixin d'enviar pasta...)
Si no fos per aquesta gent que es deixa la pell a l'extranger, les coses anirien molt pitjor. No fa falta ni dir que la classe política filipina (les mateixes quatre famílies de sempre) passa de tot i poc els importa el que passi al pais. Un exemple per acabar. Mentres estàvem a les Filipines el Volcà Mayon va començar a donar símptomes de voler petar de valent. A la zona i viuen alrededor de 100,000 persones (pagesos pobres que intenten exprimir les terres fèrtils creades per la cendra volcànica) de les quals 80,000 ho fan en zona considera de risc. Amb el pretexte de coordinar l'operacio d'evacuacio i donar suport moral als seus compatriotes, la presidenta del país, Gloria Macapagal Arroyo, va abandonar d'urgencia la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhagen per retornar a casa. Pel camí, en el vol de tornada, es va despitar i enlloc d'acabar a Manila fa fer parada a Hong-Kong per passar uns dies de vacances amb la seva família al millor hotel de la ciutat. Possiblement encara li podrien importar menys els seus compatriotes, però segur que no ho pot deixar mes clar. Brafo Gloria.
Com que la gent que no escriu massa be sempre ha d'acabar fent resums, el meu es que les filipines es un país espectacular, culturalment i gastronomicament fluix, però amb uns paisatges que treuen l'ale. Platges per perdre el cap i jugar a Robinson Crusoe, les illes de el Nido i sobre tot la zona de la cordillera del nord, amb un ambient relaxat i unes terraces d'arros que no us heu de perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada