divendres, 5 de febrer del 2010

Bangkok



Portem 5 dies a Bangkok i encara no he aconseguit fer-me una idea de si m'agrada o no. Em sembla que si pero no estic segur.

Fa molta calor i una humitat altissima i això no ajuda a poder visitar amb calma. Et canses molt ràpid de caminar i a les hores on el sol pica fort, que son gairebé totes, es millor buscar refugi a l'ombra o a una cafeteria amb aire condicionat. Fins i tot a la nit, assegut a la fresca, es impossible parar de suar com un porc. Ser molestat constantment per conductors de tuk-tuk i venedors ambulants tampoc ajuda però es part del joc de la ciutat.

Kao San Road i Rambutri son el parc temàtic del backpacker. No deixa de ser Àsia però totalment adaptat al gust dels europeus. No te cap tipus d'atractiu i es una mica agobiant pero cal reconeixer que te tot allo que hom necessita per poder iniciar un viatge (Hostals, llibreries, cases de canvi, caixers, agencies de viatge, gestories de visats...). Alguns llibres descriuen aquest lloc com la càmera de descompresio Est-Oest que facilita l'adaptacio del viatger. No es un mal lloc en si, però no te interès.

Si t'allunyes una mica d'aquesta zona comença un Bangkok que em podria arribar a seduir. Una ciutat immensa on tradició i modernitat extrema es barregen amb una naturalitat fascinant, gairebé irreal, una mica dolorosa i tot. Gratacels enormes sorgeixen al mig de barris de cases baixes on la gent te altars budistes al menjador i fan ofrenes cada mati. Venedors ambulants empenyen els seus carros i venen peix sec i tom yan soup als oficinistes de la seu central del HSBC. temples budistes blancs com la cal amb sostres daurats que brillen sota un sol aclaparador sobreviuen com bolets als peus dels gratacels acabats de construir. Monjos budistes vestits amb les seves robes taronges seuen al autobús al costat de joves universitaris plens de tatuatges i vestits a l'ultima moda de Tokio. Les prostitues del mercat del Patpong tiren boles de ping pong que son esmaixades pels espectadors a 300 metres de Lumpini Park, a on, al mateix moment, s'acaba de muntar una sessió multitodinaria de yoga.

Bangkok es agotador i es excessiu en tots el sentits, pero de ben segur que hi ha una recompensa.

Per culpa del físic i de la calor, entre d'altres raons, em sembla que aquesta vegada em conformaré veient els toros des de la barrera i marxaré de Bangkok sense haver gaudit de veritat. Potser al tornar de Birmània (marxem el 7 tornem el 4) li podem treure una mica mes de suc a aquesta incògnita que es Bangkok. Si tan sols fes 5 graus menys quan tornem... Rangon i la seva decadència colonial esperen tocar de ma. Els països passen a una velocitat aclaparadora.


dilluns, 1 de febrer del 2010

Penang II

Seguim a Penang i aquesta tarda agafem el vol a Bangkok. Avui es l'ultim dia que el Pere i jo viatgem sols, i encara que es un desgraciat, ja sap que ha sigut un plaer enorme i una gran experencia. Per cert, l'amo del nou hostel a on estem ens va confirmar que el lloc on varem dormir l'altre dia es una casa de senyores que fumen.

Georgetown, la capital de l'illa, es un exemple d'integracio racial i religiosa (i un destí gastronòmic de primer ordre)

A la illa conviuen pacificament tres races diferents amb les seves respectives religions: Malays (Musulmans), Indis (Hindus) i Xinesos (Fills de puta Budistes).

M'agradaria poder aportar proves de que els xinos intenten carregar-se aquesta convivència, però encara no les he trobat.

Els Malay (la ètnia predominant a Malasia) fan una mica de trampes (la majoria de feines i càrrecs importants al sector public estan reservats per ells o tenen preferència a la hora d'aplicar) però això no embruta massa la convivència. El respecte es la norma i la barreja dona gust. Passejar per Chinatown i little India es com estar a dos països diferents a la vegada. Units i barrejats però cadascun sap guardar el seu caràcter únic i particular.

Penang (com tot Malasia i com tantes coses a Àsia) es un invent dels anglesos, que no perden un segon a l'hora de fer business (ja hem vist en lliçons anteriors com els espanyols, per contra, eren nefastos pel business però molt bons fornicant locals, els anglesos, racistes que feien veure que no ho eren, no tocaven a les locals ni amb guants). Quan van conquerir el territori fa mes de 200 anys van portar els Indis per fer les feines mes mal pagades, van promoure que s'instales una colònia xinesa important (la meitat dels habitants son Xinos) perquè allà on hi ha xinesos es mou pasta per un tubo i els malays ja hi eren així que els van deixar en pau.

Us deixo algunes fotos perquè us en feu una idea. Aviso que m'he aficionat a fer fotos i s'acosten aberracions "artistiques" importants. Encara no estic al nivell de les pijipis de Pedralbes i no m'he fet una foto en blanc i negre d'un peu pero todo se andara.



diumenge, 31 de gener del 2010

Sumatra


Al baixar del ferry que surca les aigües de l'estret de Melacca entre Singapur i Pulau Batam, creues el terminal envellit pels efectes del temps i la sal del mar i et fas segellar el passaport a la guixeta d'imigrasi i surts a una esplanada dominada per una gran mesquita blanca i verda i el seu minaret que crida als fidels per la pregaria del vespre. Benvinguts a Sumatra, benvinguts a Indonèsia, el país musulmà mes poblat del mon. Acabem de prendre una de les millors decisions de les nostres vides...

22 dies mes tard, esgotats però encisats per la màgia de Sumatra, esgotats per les llargues hores de bus, enamorats d'una illa inacabable, d'un país difícil de desxifrar, fotuts pels dolors estomacals (es el peatge que cal pagar), deixem l'illa per l'aeroport de Medan, poc mes que un hangar envoltat de plantacions de palmeres a les afores de la ciutat. Creuem la zona de control de passaports, la noia d'imigrasi ens segella de sortida. Tres policies, descalços, fumant, i amb els pantalons arremangats fins els genolls, s'ho miren des de la distancia, indolents. Han mogut els bancs de manera que poden estirar les cames. Darrera nostre creua un angles, porta una guitarra. Tsst, Tsst, Ei! el criden els policies. Ell s'apropa una mica sorprès. Els policies, que no parlen ni gota d'angles, li fan la pregunta màgica que obre totes les converses a Indonèsia: d'on ets? Angles, diu ell. Li demanen la guitarra. l'angles s'atansa, seu al seu costat i un dels policies es posa a tocar i cantar i la resta el segueix. Acaba una canco i en comença una de nova mentes s'encen una cigarreta.Sumatra es despedeix amb aquesta imatge surrealista al cap, recordant al turista despistat que aquí tot es fa amb calma, tot surt amb naturalitat. Indonèsia es un cop al cor i tal vegada i haurem de tornar.

Pel camí han quedat els 22 dies, temps just per anar de Padang a Bukit Lawan, que han produït aquest enamorament, aquest encisament. No m'he tornat monyes, no m'he deixat els collonets enganxats a la branca d'un esbarzer, escric d'aquesta manera perquè Sumatra es una meravella.

Sumatra es molt maco pero no son els paisatges (que tambe). Hi ha volcans, però America Central també n'esta ple i es mes fàcil pujar-hi. Hi ha platges (no les hem vist) com a Tailàndia, Malasia o Vietnam. Hi ha selva, però la de Brasil o Venezuela esta mes ben cuidada. A Sumatra no es l'escenari, son els actors, la gent, el que t'enamora. I aquesta gent no mereix la mala sort que tenen. Des del Tsunami del 2004 (que va tenir Aceh, al Nord de Sumatra, com epicentre i va fer mes de 160000 morts), que no guanyen per desgracies. Tres terratremols (Nias 2005, Bukkitinggi 2007, Padang 2009) han fet la ferida una mica mes gran i han reduït el turisme drasticament (en un moment on les bombes de Bali 2002 i Jakarta 2005 feien que el país es guanyes una fama de territori musulmà integrista e intolerant molt injustificada). A alguns llocs, els locals diuen que les pernoctacions d'extrangers han caigut fins a un 90% en temporada baixa. Dotzenes de hostels buits en el nostre camí (menció especial per Tuk-Tuk a Danau Toba, convertit en poble fantasma. 30 turistes per 150 guesthouses. A la nit estava tant desert que feia mes por que el poble de Resident Evil, si hi aneu porteu l'escopeta) i períodes de 3 o 4 dies sense veure un sol blanc confirmen aquestes estimacions.La part bona de tot plegat es que literalment tens tota la illa per tu i a centenars de locals bojos perquè tu passi be, tornis a casa i ho expliquis, agraïts perquè no els haguem oblidat i borrat de la nostra ruta. La vella creença musulmana de que cada estranger es una benedicio de Deu i que se l'ha de tractar com a tal encara aplica a Sumatra. I en saben fer honor, allà on vagis seràs rebut amb un somriure.


Penang


Avui estem a Penang, a on varem arribar ahir a la nit en un vol des de Medan, Sumatra. Ens quedarem fins demà a la tarda, quan anirem cap a Bangkok per reunir-nos amb el Jan i la Maria.

Ahir ens fa costar Deu i ajut trobar hostal, no menteixo si dic que vam preguntar en 15 o 20 hostels patejant durant dues hores amb la motxilla a l'esquena. Al final vam trobar-ne un de molt maco, net i acollidor (menció especial a la simpatia aclaparadora del tiu de l'entrada) a Chinatown. la meva teoria es que, a l'habitacio de l'esquerra hi havia mitja dotzena de prostis xines cridant i rient com adolescents en zel, i a la de la dreta un fumador enpedernit de 3 paquets al dia tossint i vomitant sang per les parets. No han fet soroll, no. Hem dormit molt be i gracies a que un dels dos llits estava en estat impracticable, ho hem pogut fer juntets en el mateix llit. Recomano amb ganes les instal·lacions sanitàries de l'hostal.

No tenim pensat fer res a Penang a part de menjar com trujes (es una de les meques grastonomiques del Sud-Est Asiatic), i descansar, així que us deixo amb un parell de fotos de little India i Chinatown.

la meva primera conclusió profunda, meditada i ponderada sobre els xinos es que son uns fills de puta.

Mabuhay Pilipinas - Part 2


Acabo d'una vegada amb el tema filipines que ja es fa pesat. Hem passat tot el mes de gener a Sumatra però internet era tan merda que ha sigut impossible fer res decent al blog. Avui estem a Penang, Malasia, e intentaré posar-me al dia.

Un cop has vist el que van fer els yankis, el següent que comences a veure es que, en un territori amb mes de 7000 illes i 80 dialectes diferents (alguns tant diferents entre ells que utilitzen angles per entendre millor...) es difícil poder trobar una identitat nacional comuna. El Sur es molt diferent del Nord, Mindanao no te res a veure amb Cebu i Palawan es un mon a part. Tot i que el sistema de transports es bo i arriba a tot arreu, la majoria de filipins no te pasta per viatjar i morira sense saber com son o que fan a les altres illes (a les altres illes també son pobres però no ho podran comprovar amb els seus propis ulls). Ho veuran per la tele, però es com quan tu veus els Espanyols a TVE, com veure marcianos. Son un país perquè les illes estan mes o menys a prop i els espanyols van decidir ajuntar-les i posar un nom comú, sinó de que. Jo, que no soc partidari de les identitats nacionals comunes estic encantat, però aquesta carència porta a molta gent a dir que els filipins estan americanitzats per compensar la falta de caràcter nacional. No diré que no sigui veritat, però qui cony no esta una americanitzat avui en dia? Catalunya esta plena de Kevins, així que no fotem.

El que si que es innegable es que culturalment les filipines son un zero a l'esquerra (excepte el Nord). Abans d'arribar els espanyols a la majoria d'illes hi havia tribus primitives caníbals menys evolucionades que una pedra. Els espanyols no se sap ben be que van anar a fer allà (be si que se sap, com sempre la van cagar. Anaven en busca de conquerir les illes del pebre, les moluques d'indonesia, la joia de la corona del comerc maritim Asia-Europa en aquells temps, però els portuguesos es van adelantar i els espanyols es van conformar amb les filipines sense saber ben ben que fer-ne) però desprès d'ells no va quedar res palpable d'aquelles tribus (ni tradicions ni res). En aquest sentit es un país molt menys interessant que Cambodja o Indonèsia, però els paisatges no deixen de ser espectaculars.

el capítol gastronòmic el passem molt ràpid. Filipines no va tenir massa contacte comercial amb India i Xina i això es nota, i molt. La cuina filipina es ben pobra i no esta enriquida per la fusió de receptes e ingredients que caracteritza les gastronomies Tailandesa, Indonèsia o Malaia, països que van saber aprofitar totes les coses bones que venien dels dos gegants asiàtics. Arròs blanc amb pollastre i vas que xutes. Això es compensa amb cervesa i licors venuts a preus escandalosament baixos. Una ampolla de pilsen costa uns 0.4EUR als restaurants i 1L de "ron" no passa de 1EUR als supermercats. No es de massa qualitat però serveix el seu propòsit desinhibidor. Tenint en compte la quantitat de Filipins que no tenen feina o no tenen res a fer, aquest preus no ajuden massa a empènyer el país cap endavant i es freqüent veure tius borratxos com rates a les 11 del mati.

Ara que hem parlat de l'herencia colonial, de la (falta de) cultura, del caràcter i de la gastronomia, queda parlar d'allo que la majoria de filipins tenen en comú, la pobresa. No es tracta de fer un ranking (gairebé tots els països africans son mes pobres) ni tinc cap estadística a la ma, però de bones a primeres sorprèn la quantitat de penya que no te res i dorm als carrers (sobretot a les ciutats).

Manila es un lloc abominable que creix sense massa control demogràfic i a on milers i milers de pobres arriben cada any en busca d'una vida millor que rarament acaben trobant. Tots ells acaben dormint al terra o en assentaments chabolistes immensos, vivint en condicions infrahumanes.

La primera pregunta que et ve al cap es per que cony no tornen als seus pobles un cop no troben res a la ciutat?

En Carlos, un amic mallorquí que hem conegut a Padang i que ha passat un temps treballant amb un ONG a Manila, ens dona el que a mi em sembla la millor resposta:

Perquè ells tenen una fe irracional en que se'n sortiran, en que les coses poden millorar, en que trobaran una feina. Per aquesta raó, per aquesta fe, a pesar de que tot indiqui el contrari, de que la seva esperança de vida minvi dia a dia, decideixen quedar-se i seguir buscant.

Aquesta esperança s'alimenta pel fet de que 10milions de filipins han aconseguit trencar el cercle i sortir a treballar a l'extranger (a USA, Espanya, UK i enrolats a la marina mercant i petrolers de tot el mon). Potser no son feines bones, però son feines i es pasta que poden enviar de tornada a casa. Aquest 10milions de paios mantenen en part el país amb els diners que envien a casa i que literalment salven a famílies senceres en zones empobrides. No es d'extranyar que quan els Pil-Am (Filipino americano) tornen a casa per Nadal els hi donin tracte de reis i tot s'aturi per ells (no fos cas que si no els tracten be deixin d'enviar pasta...)

Si no fos per aquesta gent que es deixa la pell a l'extranger, les coses anirien molt pitjor. No fa falta ni dir que la classe política filipina (les mateixes quatre famílies de sempre) passa de tot i poc els importa el que passi al pais. Un exemple per acabar. Mentres estàvem a les Filipines el Volcà Mayon va començar a donar símptomes de voler petar de valent. A la zona i viuen alrededor de 100,000 persones (pagesos pobres que intenten exprimir les terres fèrtils creades per la cendra volcànica) de les quals 80,000 ho fan en zona considera de risc. Amb el pretexte de coordinar l'operacio d'evacuacio i donar suport moral als seus compatriotes, la presidenta del país, Gloria Macapagal Arroyo, va abandonar d'urgencia la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhagen per retornar a casa. Pel camí, en el vol de tornada, es va despitar i enlloc d'acabar a Manila fa fer parada a Hong-Kong per passar uns dies de vacances amb la seva família al millor hotel de la ciutat. Possiblement encara li podrien importar menys els seus compatriotes, però segur que no ho pot deixar mes clar. Brafo Gloria.

Com que la gent que no escriu massa be sempre ha d'acabar fent resums, el meu es que les filipines es un país espectacular, culturalment i gastronomicament fluix, però amb uns paisatges que treuen l'ale. Platges per perdre el cap i jugar a Robinson Crusoe, les illes de el Nido i sobre tot la zona de la cordillera del nord, amb un ambient relaxat i unes terraces d'arros que no us heu de perdre.

dijous, 14 de gener del 2010

Mabuhay Pilipinas - Part 1

dient adeu a les Filipines al sostre d'un Jepney cami de Sagada


Com ja sabeu, estem a Buttikingui, Sumatra. el dia 9 varem deixar les Filipines. Aquest es un post llarg i estèril per despedir el país i donar les meves impressions. Esta dividit en dues parts per avorrir-vos en dos dies consecutius.

Gairebé 6 setmanes no son, de ben segur, temps suficient per entendre un país, però si que valen per fer-se una idea aproximada.la primera cosa important que hom veurà quan comenci a viatjar pel país, es que, Espanya i Estats-Units, els dos països que van colonitzar les illes sucesivament durant gairebé 400 anys, van deixar una empremta molt important en la societat i van canviar per sempre la cultura i la manera de viure.

Els conquistadores

Els nostres amics Espanyols no es van molestar en ensenyar l'idioma al poble com van fer a Amèrica Llatina, però si que es van preocupar, i molt, de cristianitzar i convertir al catolicisme a tot indígena que van trobar. De resultes, la religió catòlica es majoritària a ses illes (excepte a Mindanao, que son Musulmans) i això fa de Filipines l'unic país Catòlic en tot el Sud-Est Asiàtic.

A pesar de ser una verdadera hegemonia, la jerarquia Catòlica actual, perduda en lluites estèrils de poder i preocupada i molt d'engreixar la vaca, no s'ha donat compte que, a les zones rurals mes empobrides, esta perdent molt terreny en favor de sectes fonamentalistes evangèliques i baptistes americanes comandades per missioners llunàtics que no dubten a adentrar-se a la selva a vendre bíblies adulterades. Es veuen esglésies d'aquesta gentussa per tot arreu i certament semblen mes actius que els catòlics. L'avenc de merda fundamentalista com els adventistas del septimo dia (penya que ja ha pronosticat la fi del mon malament un parell de vegades) o els testigos de Jehova (tots sabem de quin peu calcen els amics de les transfusions sanguines) es preocupant (aviat els nens filipins deixaren de creure en els dinosaures) i s'assembla molt al que passa a Amèrica Central. Al Vaticà s'haurien de posar les piles o al final no quedara ningú per aquestes illes que cregui que Maria era verge...
Dit això, la gran contribució espanyola a part del Catolicisme i la creació de la raca mestissa (a forca d'endur-se noies locals al huerto), es la creació del territori nacional filipí i haver posat nom al país. He mentit una mica amb l'idioma, un 15% de l'idioma Filipí, el Tagal, es basa en paraules castellanes.

Els yankis

Aprofitant que també estaven donant estopa als espanyols a Cuba, els americans es van liar la manta al cap i van decidir xutar-los també de Filipines. Acomplexats pel fet de tenir una colònia (ells, els defensors primordials de la sobirania de cada nació) aviat van trobar una bona excusa per quedar-se i mantenir la ocupació (tot i que van prometre que en un moment donat es largarien). Altruisticament van decidir quedar-se per ensenyar a aquest coi de filipins com es fa una bona democràcia a la yanki (us sona la historia?) i com es juga al Basquet (aquí els filipins no van posar molta atenció).

Com que son gent que va per feina, en 50 anys els yankis van ensenyar l'idioma a tot quisqui, van crear un sistema legislatiu i executiu calcat al seu (Congres, senat, presi) i van deixar programats als locals perquè els hi agrades amb devoció tot el que s'ha fet a Amèrica d'enca que els yankis es van largar (Fast-Food, Shopping Malls, NBA, cafe estil sopa). La era colonial americana no esta tant malament si obviem el fet que els Filipins no els havien invitat a quedar-se...

dimecres, 13 de gener del 2010

Balut

(Estem a Sumatra, Indonèsia, però encara tinc uns quants posts atraçats de Filipines que no he pogut penjar per culpa de no tenir Internet a ma)

Abans de res, quedi clar el respecte a les diferents tradicions culinàries de cada país.

Dit això, el Balut, un dels plats estrelles de les Filipines, es una de les coses mes repugnants que he vist mai.

Mes, que un plat en si, el Balut es un snack, consumit a totes hores. Es compra a les estacions d'autobus, als ferries o als restaurants de carretera.

Basicament, el Balut es meitat ou dur, meitat kinder sorpresa. Tu te'l prens com un ou dur normal però conte el fetus calent del pollet a mig fermentar (quan te'l serveixen porta aproximadament uns 21 dies de gestació). Es condimenta amb sal i vinagre, al gust de qui el compra. Per menjar-ho cal fer un forat a la closca i xuclar el suquet. Un cop buidat el contingut liquid, es pela i es menja el fetus.

El seu preu escandalosament baix (uns 15PHP = 0.25EUR) fa que sigui mil vegades mes econòmic (i nutritiu) que una bossa de Ruffles (50PHP) o uns cacahuets (40PHP). A un país on la gran majoria de la població no pot accedir regularment a aliments amb alt contingut en proteïnes (com la carn roja, producte inexistent), el Balut es una solució fastigosament bona...

Vaig regalar un Balut al Pere (la venedora va al·lucinar quan li vaig demanar, els estrangers ni el toquen), però no el va voler. Vam decidir obrir-lo i no varem trobar una calcomania a dintre precisament...